Al mes de gener, diversos grups rebels que combatien el règim de Baixar al-Assad, com l’Exèrcit dels Mujahidins, el Front Islàmic i el Front dels Revolucionaris de Síria, van llançar una ofensiva al nord del país contra l’Estat Islàmic de l’Iraq i de Llevant (EIIL), vinculat a Al-Qaida, grup que també lluitava contra el règim, però que, al mateix temps, intentava imposar-se com a única autoritat en el si de la rebel·lió. L’EIIL és l’antic Estat Islàmic de l’Iraq (EII), grup gihadista que ja havia enviat combatents a Síria el 2011 i allà havia creat el Jabhat al-Nusra, tot i que després els dos grups –EIIL i Al-Nusra– van operar separadament a Síria.
Enmig dels combats i de l’agreujament de la guerra, l’oposició siriana va intentar posar-se d’acord per a participar en la Conferència de Pau a Síria, dita Ginebra II , que cercava una solució política del conflicte, i que incloïa representants del règim d’Al-Assad, però al mes de febrer els treballs de la conferència es van interrompre per falta d’acord. D’altra banda, també al gener, representants de 70 països, reunits a Kuwait en una Conferència de Donants per a les Víctimes de la Guerra, van prometre 24.000 milions de dòlars per a respondre a les urgències humanitàries immediates. Segons el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, aquesta quantitat només serviria per a cobrir les necessitats de sis mesos. Ban Ki-moon va afirmar que nou milions de persones necessitaven ajut humanitari urgent. L’ONU va fer públic a l’octubre un informe segons el qual la guerra ja havia provocat més de 150.000 morts i tres milions de refugiats. El conflicte a Síria va ser també el tema central de la reunió de la Lliga Àrab a Kuwait, a final de març. En la declaració final es va cridar a trobar una solució política basada en els acords Ginebra I, adoptats el 2012, que preveien la instauració d’un poder provisional que preparés eleccions presidencials.
Malgrat la guerra, al juny es van celebrar eleccions presidencials, en les quals el president Al-Assad va ser reelegit per a un segon mandat de set anys per més d’un 88% dels vots. L’elecció va ser considerada il·legítima per l’oposició i part de la comunitat internacional, a excepció de la Federació Russa i l’Iran. Només es va poder votar a les zones controlades pel règim al centre del país, un 40% del territori aproximadament, on viu el 60% de la població. La participació en aquestes zones va ser del 73%.
A l’estiu la guerra es va aguditzar per les ofensives de l’EI. El setge a la ciutat de Kobane, a principi de setembre, a prop de la frontera turca, va ocasionar la fugida de més de 200.000 persones. Únicament defensada per milícies kurdes, de la mateixa Síria i de l’Iraq, fins que tropes de l’Exèrcit Lliure Sirià s’hi van unir a final d’octubre, aquesta estratègica ciutat es va convertir en símbol de la destrucció i de la resistència a l’EI. La seva capacitat operativa a fi de controlar territori i la seva brutalitat contra la població civil van fer que, finalment, es creés una coalició internacional liderada pels Estats Units, en què també participaven diversos països àrabs. Els bombardeigs d’aquestes forces contra posicions de l’EI van començar al setembre. Al novembre es va conèixer que els seus atacs ja havien ocasionat presumptament més de 800 morts, 50 dels quals eren civils. Una part del país, la zona de la capital, Damasc, i la costa mediterrània, encara sembla que estan sota control de l’exèrcit sirià. L’àrea d’Alep, sota control dels rebels de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS), que lluita contra el règim d’Al-Assad. I la part oriental i algunes àrees del nord, a prop de la frontera turca, sota control de l’EI, que també ha guanyat presumptament posicions sota control de l’ELS a prop d’Alep i de la frontera amb el Líban.