Moltes ciutats de Síria van acabar en gran part destruïdes després de sis anys de guerra civil
© The University of Chicago
Al gener, a Ginebra va tenir lloc una nova conferència internacional afavorida per les Nacions Unides per a buscar una solució política als cinc d’anys de guerra a Síria i a l’avenç de l’Estat Islàmic. Muhàmmad Al·luix, dirigent de la milícia salafista Jayx al-Islam (‘exèrcit de l’islam’), i el general desertor Assad al-Zubi van encapçalar la delegació de l’oposició siriana en les negociacions de pau. La conferència va arrencar, però, sense la plena participació dels grups d’oposició al règim de Baixar al-Assad perquè van exigir el compliment previ de la resolució 2.254 del Consell de Seguretat de l’ONU, que insta les parts a aturar la violència i a permetre l’entrada d’ajuda humanitària al país, especialment a les àrees sotmeses a setge militar, perquè els episodis de fam afectaven més d’un milió de persones, segons la mateixa ONU. Els Estats Units i Rússia van aconseguir, al febrer, un acord per a un alto el foc paral·lel al procés de Ginebra, però no va incloure ni l’Estat Islàmic ni el Front al-Nusra –vinculat a al-Qaida– i va fracassar al cap de pocs dies. Les negociacions de Ginebra van ser abandonades a l’abril per l’oposició al règim sirià per les violacions a la treva pactada al febrer i la cruenta ofensiva del règim i les seves forces aliades sobre els sectors d’Alep en mans rebels, que van causar més de 200 morts entre la població civil.
Sobre el terreny, al febrer va augmentar la tensió al llarg de la frontera turcosiriana a mesura que els peixmergues kurds avançaven posicions, mentre que van prosseguir els atacs de la coalició internacional, encapçalada pels Estats Units, i de l’exèrcit sirià, amb el suport de Rússia, contra posicions de l’Estat Islàmic (EI) i el Front al-Nusra per a alliberar la ciutat de Palmira al març. Al centre del país, i gràcies al suport aeri de Rússia i del libanès Hezbol·là, el règim sirià va recuperar nous territoris.
Malgrat les sancions de la UE i dels Estats Units contra el Govern sirià, les forces sirianes van actuar amb contundència en les regions opositores a Al-Assad i van detenir centenars de persones a la ciutat de Darà; als assetjats pobles de la perifèria de Damasc, a Homs i Hama, on s’havien produït protestes massives contra el règim, i a la província d’Idlib, a prop d’Alep, amb centenars de morts. La repressió governamental no va aturar els manifestants, que van tornar a protestar de forma massiva a Hama, Damasc i altres ciutats al juliol. El Govern va declarar que obria un diàleg nacional per a iniciar una transició a un sistema multipartidista, però els líders opositors van rebutjar la proposta, ja que la van considerar un intent d’emmascarar la brutal repressió de les protestes. A l’agost, els assalts militars governamentals van posar fi a les protestes a Hama i a Deir ez-Zor amb tancs i vehicles blindats, i van assetjar el port de Lataquia i altres ciutats, ignorant les condemnes i les amenaces de sancions de l’ONU, els Estats Units, Itàlia, l’Aràbia Saudita, Bahrain i Kuwait.
Egipte va anunciar a l’octubre la realització de gestions de mediació a Damasc entre l’ONU i les autoritats sirianes per a evacuar ferits i gent gran i subministrar ajuda humanitària urgent a l’assetjada ciutat d’Alep, on des de mitjan setembre han mort més de 740 civils, entre els quals hi havia 145 menors, i prop de 1.900 ferits.
El 22 de desembre, l’exèrcit sirià va anunciar la presa d’Alep, i el dia 28 Rússia i Turquia (suports del govern i dels rebels, respectivament) van anunciar un acord d’alto el foc que no incloïa ni l’Estat Islàmic ni els kurds, amb la intenció d’iniciar negociacions de pau al principi del 2017. L’acord va rebre el suport del Consell de Seguretat de l’ONU el 31 de desembre.