Desafiaments i perills a la xarxa
En un interval de tan sols quinze anys –que es considera l’espai d’una generació– la revolució digital ha comportat un canvi accelerat en les formes de relació interpersonal i la participació social. La joventut és un dels principals protagonistes i portadors d’aquests canvis. A mesura que aprenen a fer anar els nous gadgets tecnològics, proposen noves aplicacions i noves formes d’intercanvi i de relació que posteriorment són seguits per altres sectors de la població. Aquest nou món digitalitzat és ple de promeses i d’oportunitats, però també amaga alguns perills importants que, sovint, ignoren els mateixos protagonistes.
La revolució de la telefonia mòbil
Més del 80% dels joves adolescents entre 12 i 14 anys són usuaris de telefonia mòbil
© Fototeca2 / Sonya Etchison / Folotia.com
A Catalunya hi ha una penetració gairebé universal de la telefonia mòbil que arriba al 96% de la població. D’altra banda, Espanya se situa al capdavant d’Europa en la possessió de smartphones, ja que més del 70% del total d’usuaris de telefonia mòbil té aquest tipus de telèfons d’alta capacitat. Una dada significativa és que més del 80% dels joves adolescents entre 12 i 14 anys ja tenen un telèfon intel·ligent. Els smartphones, al costat de les tauletes tàctils, s’han convertit en la plataforma tecnològica de referència per a menors i adolescents, que, com constaten els experts, s’inicien cada vegada més aviat en l’ús d’aquestes tecnologies.
D’altra banda, tots els estudis assenyalen l’elevada penetració a les llars catalanes de l’ordinador, la connexió a internet i els dispositius mòbils. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, durant l’any 2013 a Espanya l’ordinador portàtil va guanyar la partida al de sobretaula: el 54,3% de les llars espanyoles tenien un aparell de teclat físic, netbooks inclosos, i el 16,3%, un aparell sense teclat o tauleta.
De les dades també es desprèn que les llars amb més presència infantil i juvenil estan hiperequipades amb multitud d’aparells que permeten una connexió constant amb el món exterior. Així, l’equipament tecnològic de les famílies amb fills ha crescut de manera espectacular els darrers anys, i ja supera el 90% per a la telefonia mòbil i l’ordinador personal, i el 80% per a internet i les videoconsoles. Igualment, com més elevat és el nivell de renda disponible i el nivell d’estudis dels progenitors, més gran és el nivell d’equipament tecnològic a la llar.
És en el context d’aquesta portabilitat de les noves tecnologies, l’expansió de la telefonia i les noves possibilitats de connexió –a través de la tecnologia Wi-Fi– que apareixen noves pràctiques protagonitzades especialment per joves i adolescents, les quals signifiquen tot un repte per als adults de la llar, que tenen més dificultats per a fer un bon seguiment, per exemple, dels continguts consultats a la xarxa. Mentre que abans els ordinadors ocupaven un lloc més o menys fix a la llar i podien ser objecte d’un acompanyament, i un cert control dels adults, els aparells mòbils són una porta oberta permanentment a la relació i la comunicació i permeten una omnipresència i un ús (des)localitzat i sense fàcil control.
La bretxa digital
L’accés a internet i un bon ús de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) poden ser un bon factor d’integració social, atès que obren moltes oportunitats de participació política, social, cultural i laboral. Les eines pròpies de la societat de la informació no són pas un luxe, ja que formen part dels hàbits i costums de la major part de la població, especialment als països desenvolupats.
La revolució digital comporta nous reptes i oportunitats, però pot generar noves formes d’exclusió social, ja que alguns individus que no dominen aquestes eines poden quedar al marge de certes activitats centrals. En aquest sentit, hi ha el problema de l’analfabetisme digital –escassa o nul·la competència de l’individu amb l’ús de l’ordinador i d’internet, i que sovint ignora les possibilitats que ofereixen aquestes tecnologies–, que afecta alguns sectors de la població (per exemple, el 15% dels nord-americans no fa servir mai internet), especialment persones més grans de 65 anys o individus amb un nivell educatiu molt baix. El fet de ser analfabet digital pot limitar notablement les oportunitats laborals, els contactes, les relacions socials i l’accés a determinades formes de participació i de consum cultural. Paradoxalment, aquests analfabets sovint no se senten exclosos de la societat ja que no tenen cap necessitat d’utilitzar-les.
En un primer moment, es considerava bretxa digital la distància provocada entre els individus que tenien accés a les TIC i els que no en tenien. Per tant, per superar aquesta primera bretxa, el principal repte és assegurar que les connexions s’estenguin i es garanteixin territorialment.
Posteriorment, quan les infraestructures permeten una connexió per tot el territori i garanteixen, teòricament, un accés universal a la societat de la informació, es crea una segona bretxa centrada en el domini de la tecnologia.
És en aquesta segona bretxa digital on el fet generacional és una mena de barrera invisible que separa els nadius i els immigrants digitals. El nadiu digital –nascut, generalment, després del 1990– forma part de la primera generació que ha crescut en un entorn tecnològic i digital normalitzat i que ha interactuat amb aquesta tecnologia des de petit, entén les TIC i no concep el món actual sense aquestes eines. Està molt familiaritzat amb l’ús de les eines i demostra un bon domini, sovint intuïtiu, de les TIC. L’immigrant digital, per la seva banda, és una persona nascuda abans de la popularització i la difusió de les tecnologies digitals i que, tot i que pugui manifestar una bona voluntat i disposició, experimenta certes dificultats a l’hora d’usar-les.
La distinció entre "nadius digitals" i "immigrants digitals" és molt suggerent, però contribueix en certa manera al fet que se sobrevalori la capacitat dels joves i es menyspreï la dels adults, els quals, tot i que no són negats, se senten una mica intimidats per la tecnologia. Tanmateix, aquesta mitificació de les aptituds dels joves contrasta amb el fet que, malgrat que certament tenen molta capacitat d’aprenentatge –sobretot des del punt de vista instrumental–, no són uns experts consumats en l’ús de les TIC, i també necessiten alguna mena de suport i guiatge de persones expertes.
La contribució de les biblioteques al coneixement de les TIC destaca especialment en el cas de les persones grans
© Fototeca2 / iStockphoto.com / John Archer
En definitiva, per a superar aquesta segona bretxa digital cal potenciar el nivell de coneixement i les habilitats necessàries per a fer-ne un ús de qualitat, tant dels nadius com dels immigrants digitals. En aquest sentit són importants les aportacions que en el coneixement de les TIC es fa des de les escoles i les nombroses experiències –com el CityLab de Cornellà de Llobregat–, on s’ofereixen tallers a les persones grans perquè s’iniciïn i avancin en l’ús de les TIC. Cal, doncs, potenciar la competència digital (digital literacy), que és el conjunt d’habilitats que serveixen per a buscar, obtenir, crear, processar i transformar la informació en coneixement, en definitiva, la capacitat d’utilitzar les tecnologies de la informació i la comunicació per a resoldre problemes i trobar solucions en l’àmbit de la vida personal, del món del treball o del temps lliure.
Les noves xarxes socials
En pocs anys, les noves xarxes d’internet s’han consolidat i el nombre d’usuaris s’ha multiplicat de forma exponencial. Aquestes xarxes configuren l’anomenat web 2.0, que ha permès incorporar noves aplicacions cada vegada més sofisticades i eficients.
Els adolescents tendeixen a utilitzar les TIC en funció dels seus interessos personals i les seves necessitats psicològiques i de relació social, a diferència de la major part dels pares i educadors, que voldrien orientar-ne l’ús gairebé exclusivament a les qüestions escolars i acadèmiques. Les xarxes socials són espais propis de convivència quotidiana per als joves. Són un espai de relació necessaris amb altres joves on aprenen i comparteixen habilitats, fan activitats de lleure, posen en pràctica destreses i coneixements bàsics, generen nous llenguatges associats i expressen la seva condició de joves a través de la moda, la música, l’oci, etc. Les xarxes, doncs, són un espai simbòlic on interaccionen, intercanvien continguts i poden expressar una identitat que d’alguna manera ha de ser (re)coneguda pels seus iguals.
Mitjançant les xarxes socials s’han organitzat nombroses accions socials de protesta –com el 15-M–, educatives –manifestacions en contra de les reformes en l’ensenyament– i fins i tot polítiques –celebració de la V a Barcelona–, algunes de les quals han tingut transcendència internacional.
Aquesta facilitat de contacte és el potencial que els joves més valoren en les noves tecnologies; per això, els darrers estudis constaten també un increment de les persones –joves i adultes– permanentment connectades. Aproximadament un de cada quatre adolescents no apaguen mai el mòbil, cosa que sovint provoca interferències en els seus estudis i, fins i tot, en les hores de descans (la meitat no l’apaga a classe i dos terços el mantenen encès a la nit i afirmen haver rebut trucades o missatges en horari nocturn).
Mentre que per als joves la vida real o física (offline) i la digital (online) conformen una única existència, per als adults ambdues constitueixen mons separats i els diferencien clarament. A mesura que els adults intensifiquin l’ús de les TIC aquesta separació s’anirà superant.
El control parental
Malgrat els mitjans tècnics, hi ha poc control parental dels continguts a què accedeixen els joves
Els menors utilitzen les noves tecnologies sobretot per a relacionar-se entre ells, especialment a partir dels 10 anys. En aquest punt, si bé els menors de 14 anys no es poden registrar legalment a les xarxes socials sense el permís parental, dades d’INTECO del 2009 van indicar que 3 de cada 4 menors estava registrat en alguna xarxa social abans d’aquesta edat.
Pel que fa a les formes de control parental, els experts coincideixen a assenyalar que els menors fan un ús força lliure i autònom de les tecnologies. Són pocs els progenitors que revisen les pàgines per les quals ha navegat el menor, acompanyen els seus fills en la navegació per internet o els recomanen pàgines per visitar. De fet, l’estudi EU Kids Online conclou que una de les causes que a Espanya el control parental sigui tan baix s’explica per l’alt nivell d’equipament tecnològic a les habitacions dels menors. Concretament, un terç dels menors afirma que els seus pares mai observen l’historial de navegació, ni supervisen els continguts o controlen el seu accés a internet. Els adults exerceixen un tipus de control molt formalista, pel qual limiten sobretot el temps d’ús (i la despesa que comporten les connexions), però no els continguts.
Ni tan sols utilitzen els filtres de control parental –els cercadors més utilitzats com Google, amb el SafeSearch, Bing o YouTube en tenen– que s’instal·len a l’ordinador perquè els menors no puguin accedir a determinats continguts escabrosos (violència, sexualitat).
Així, doncs, els joves actuals aprenen i adquireixen les competències relacionades amb les TIC de manera autodidàctica –el 80% dels menors reconeix no haver estat tutoritzat per cap adult, ja siguin pares o mestres–, intuïtiva i compartida amb els seus iguals i generalment arriben a un nivell notable de destresa en l’ús instrumental i social d’aquestes tecnologies.
La xarxa en la societat del risc
La xarxa no està exempta de certs riscos, com ara l’addicció als videojocs
© Jason Devaun
La major part d’experts canten les virtuts i les excel·lències de les noves xarxes socials, però en determinats sectors de la població creix la inquietud pels efectes perversos que comporta un ús compulsiu o poc reflexiu d’aquestes eines. Així, en la societat conviu un sentiment positiu envers les TIC juntament amb una percepció força negativa, agreujada pel tractament alarmista que sovint en fan els mass media, mostrant els casos extrems de violència o en situacions límit. La premsa es fa ampli ressò de conflictes i situacions com l’assetjament personal i de l’escolar, la violació de la intimitat, la pornografia, etc., a través de les xarxes o l’addicció als videojocs. Enguany, per exemple, es van donar els primers casos d’hikikomorisme a Espanya, en què alguns nois adolescents viuen reclosos i incomunicats a la seva habitació i només contacten amb el món mitjançant internet.
Tanmateix, la major part dels menors confessen que són conscients –diuen– dels riscos associats amb l’ús i l’abús de les TIC, encara que són pocs els que admeten haver realitzat algun tipus de pràctica de risc. Els menors reconeixen que aquestes noves tecnologies poden, per exemple, generar addicció, però generalment no es consideren a si mateixos com a addictes. Per contra, desconeixen els riscos vinculats amb la pròpia imatge i la reputació a la xarxa, i no veuen els perills de penjar tota mena d’informacions o documents –especialment imatges– que els poden comprometre a ells o a persones del seu entorn, tant pel moment actual com pel futur, tenint en compte que aquesta informació queda registrada per sempre més, i encara que és possible esborrar-la, és força difícil.
Per concloure, dels estudis realitzats fins avui es desprèn que els adults estan poc i mal preparats per a fer front als reptes educatius que comporta la societat informacional, i això és així ja que a ells ningú no els va poder preparar oportunament. Malgrat que tenen una gran experiència de la vida i intueixen alguns dels perills de la xarxa, generalment no dominen les eines i tenen dificultats per a assumir el seu rol d’educadors davant les noves generacions. La major part dels adults se senten desconcertats amb les TIC, ja que no tenen gaire experiència i consideren que no tenen prou capacitat per a guiar o acompanyar els joves en el seu ús. Generalment infravaloren la pròpia capacitat d’aprenentatge i, alhora, sobrevaloren les habilitats i les capacitats dels joves amb relació a les TIC, els quals sovint desconeixen els perills reals que hi ha a la xarxa.