El populisme o el fantasma del feixisme
Jair Bolsonaro va guanyar les eleccions presidencials al Brasil amb un discurs intolerant, clarament xenòfob, misogin i homòfob
El fantasma del feixisme ha despertat novament a Europa. Es tracta d’un feixisme light que no apareix a cara descoberta i es transvesteix de populisme. Al segle XXI l’extrema dreta pren formes “amables” i un llenguatge diferent a la del feixisme de Hitler i Mussolini a la primera meitat del segle XX. Tanmateix, la inquietud creix davant l’existència d’un feixisme latent a les societats contemporànies i de la deriva autoritària que han emprès règims com el d’Erdoğan a Turquia o Viktor Orbán a Hongria.
El populisme és un dels trets característics de la nova política. Com assenyala Ferran Sáez, el substantiu populisme i l’adjectiu populista han proliferat arreu i s’apliquen confusament a diferents contextos amb una forta càrrega pejorativa. Darrere del mot populisme s’amaguen multitud de propostes de política econòmica, d’esquerres o de dretes. El populisme –que fa bandera de l’antipolítica– no implica un programa coherent i apareix, més aviat, com un nou estil de fer política i com un llenguatge que apel·la directament als sentiments. Explota el discurs de la ira i el ressentiment contra les elits corruptes. Utilitza una retòrica maniquea que distingeix entre els bons (el poble) i els dolents (les elits). D’altra banda, l’anomenat nacionalpopulisme desplaça el ressentiment cap als estrangers, convertits alhora en culpables i caps de turc de la crisi.
Els líders nacionalpopulistes recorren a la demagògia, les mentides i les fake news (notícies falses) com a instruments de persuasió. El populisme llança una ombra de sospita als mitjans de comunicació convencionals, alhora que explora les potencialitats de les xarxes socials per a expandir les consignes i les utilitzen amb l’objectiu que el líder carismàtic faci arribar el missatge directament al públic, sense filtres i sense intermediaris. Amb la crisi de la premsa i la proliferació de les xarxes socials els rumors i les notícies falses circulen per la xarxa sense aturador.
Davant la crisi, la seguretat i la confiança en el futur s’han esvaït. És un camp abonat per al sorgiment de nous lideratges carismàtics, de signe autoritari.
El tsunami del trumpisme als Estats Units va tenir algunes rèpliques arreu del món.
Va destacar la sorprenent victòria de Jair Bolsonaro al Brasil –el país més avançat i més poblat de Llatinoamèrica–. El líder brasiler, militar a la reserva, va obtenir el 56% dels vots en les eleccions presidencials amb un discurs intolerant, clarament xenòfob, misogin i homòfob. Va guanyar denunciant la corrupció del Partit dels Treballadors i fent bandera de la seguretat en un país on cada any es produeixen milers d’assassinats.
A Europa, la consumació del Brexit al Regne Unit va obrir molts interrogants sobre el destí de la Unió Europea en un moment de feblesa del projecte europeu. D’altra banda, també va sorprendre el paper dominant del líder de la Lliga Nord, Matteo Salvini, en el nou Govern italià obertament antiimmigració i antieuropeista. A França es va produir l’anomenat moviment dels armilles grogues –moviment social anti-Macron que expressa un profund descontentament de la societat francesa– i que podria ser capitalitzat per l’extrema dreta de l’Agrupació Nacional (AN). Finalment, es va constatar la consolidació d’Alternativa per Alemanya –partit euroescèptic i antiimmigració– com a principal partit opositor en el Bundestag.
El feixisme semblava que no havia passat encara la barrera dels Pirineus, però la irrupció de Vox en les eleccions del Parlament andalús del 2 de desembre de 2018 amb 12 diputats electes (i la seva presència a la mesa del Parlament) va encendre tots els senyals d’alarma. Fins aleshores l’extrema dreta no era present formalment a les institucions, tot i que sí que era un espectre omnipresent als mitjans de comunicació.
La irrupció de Vox va trastocar els equilibris de la política espanyola i va provocar l’aparició d’un nou bloc de dreta i d’extrema dreta format pel Partit Popular, Ciutadans i Vox.
Sembla que els partits de la dreta espanyola van assumir, en part, l’agenda de prioritats de l’extrema dreta i van copiar-ne el discurs. Vox va reeditar el vell discurs de l’odi, amb reminiscències guerracivilistes, contra el comunisme (encarnat en Podem) i el separatisme (encarnat en l’independentisme català). Sembla que, en especial, la lluita contra el procés i la catalanofòbia són el principal factor aglutinador del nou bloc de dretes.
La irrupció de Vox es va interpretar també com una resposta a la mobilització ciutadana davant la sentència del cas de “La Manada” per la violació d’una jove durant els Sanfermines del 2016 i el gran èxit de la jornada feminista del 8 de març d’enguany.
D’altra banda, malgrat la voluntat del nou Govern socialista de Pedro Sánchez, van ser molt simptomàtiques les resistències que va suscitar l’exhumació i el trasllat de les restes del general Franco del Valle de los Caídos.
Per tant, no es fàcil explicar l’auge de l’extrema dreta sense caure en tòpics. Les raons d’aquest fenomen són múltiples i adopten formes diferents en cada país. Tanmateix, les condicions històriques són semblants a les que va patir Europa després del crac del 29:
- Patim les seqüeles d’una crisi econòmica profunda que agreuja, encara més, les desigualtats socials i han portat precarietat i misèria a amplis sectors de la població –amb el creixement dels treballadors pobres– i la pèrdua d’estatus de les capes mitjanes.
- Patim les conseqüències d’unes polítiques liberalitzadores que propugnen la desregulació i la flexibilitat del mercat laboral, i posen en risc la subsistència de l’estat del benestar –entès com un veritable sistema de seguretat i protecció social especialment necessari en temps de crisi.
I les seqüeles d’una crisi econòmica i el malestar social són un caldo de cultiu per al sorgiment del populisme.
Segons dades del darrer baròmetre del Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS), al 58,5% dels espanyols els preocupa l’atur, al 31,3% els preocupen els partits polítics i al 29,4%, la corrupció. El descrèdit de la política s’accentua, encara més, pels casos de corrupció sistèmica i per la incapacitat dels partits convencionals de donar una resposta mínimament satisfactòria a la crisi econòmica desfermada l’any 2007. En aquest sentit, cal esmentar el desprestigi de l’ideari comunista (després de la caiguda del mur de Berlín) i el retrocés de la socialdemocràcia europea, que ha claudicat en la defensa efectiva de l’estat del benestar.
L’extrema dreta, a grans trets, aglutina el descontentament d’un votant poc il·lustrat, interclassista (però amb un important component de vot obrer). Es tracta d’un vot predominantment masculí, jove i urbà.
Xavier Casals resumeix els trets programàtics de l’extrema dreta europea:
- Aplega un vot de protesta contra l’establishment i defensa la sobirania nacional.
- Propugna un retorn a les velles polítiques proteccionistes i s’oposa obertament als fluxos migratoris i al moviment de capitals.
- Es mostra especialment crítica amb les institucions comunitàries, que, amb la recepta de l’austeritat, han agreujat les conseqüències socials de la crisi.
- Posa el focus en la preferència nacional amb la consigna “primer els de casa” i propugna una mena de xovinisme del benestar que prioritza el dret dels autòctons per accedir al treball i, alhora, garantir-los les prestacions socials, davant de la població d’origen estranger que és vista com una nosa i una amenaça.
- Defensa un racisme sofisticat que posa l’accent en la crítica a la multiculturalitat i que fomenta la islamofòbia, particularment després dels atacs a les torres bessones de Nova York i dels atemptats terroristes a les principals ciutats europees.
L’extrema dreta del segle XXI ha trencat amb els referents ideològics i els recursos comunicatius i rituals característics del feixisme que va ser derrotat durant la Segona Guerra Mundial. Tanmateix, és un enigma saber com evolucionarà aquest corrent polític intolerant i autoritari, especialment en països com Espanya on el feixisme va guanyar la Guerra Civil, el dictador va morir al llit i els seus hereus continuen ocupant llocs clau en els aparells de l'Estat.