L'any 2009 va ser, sens dubte, el de la pacificació sagnant del conflicte armat a Sri Lanka. Després de vint-i-sis anys de lluita armada, que en molts moments va esdevenir una guerra civil oberta, al mes de gener, l'exèrcit va fer públic que havia aconseguit prendre la capital guerrillera, Kilinochchi, i poc després, el principal bastió militar dels tàmils, Mullaittivu. Aquests dos cops crucials van deixar clar que l'LTTE afrontava una lenta derrota i van ser el principi del final d'una ofensiva a gran escala iniciada per l'exèrcit de Sri Lanka el 2007. Això va ser després de l'arribada al poder d'un nou president de perfil dur, Mahinda Rajapakse (vencedor gràcies al boicot en els comicis promogut per l'LTTE), per prendre el control de l'extens territori del nord i l'est del país, sota control i administrat pels Tigres d'Alliberament de Tàmil Eelam (LTTE), un exèrcit insurgent que perseguia la terra promesa de la comunitat tàmil (que és una minoria ètnica del país). Aquesta aposta per la solució militar va estar facilitada per una pèrdua de suport internacional a l'LTTE (fins i tot de l'Índia) que va conduir a la seva desfeta militar.
Dels 15.000 km2 sota el control de l'LTTE del 2006, la guerrilla havia quedat arraconada en uns escassos 300 km2. A mesura que va avançar el setge va créixer la preocupació internacional pels centenars de milers de civils que es trobaven entre els dos focs creuats, amb una guerrilla disposada a lluitar fins al final i un exèrcit disposat a emprar la contundència necessària per a aconseguir la victòria final. Per això, l'ONU, la UE, els EUA, l'Índia, el Japó i Noruega (tradicional mediador en el conflicte) van donar el seu suport a l'oferta d'alto al foc humanitari emesa per l'LTTE, que va ser desatesa pel Govern, si bé és cert que es va facilitar la creació d'un corredor segur, a través del qual entre 250.000 i 300.000 persones van abandonar la zona de conflicte.
A mitjan maig, l'ofensiva va finalitzar amb l'anunci de la mort en combat del carismàtic líder guerriller, Prabhakaran, seguida per la declaració oficial de victòria del president Rajapakse. Aquest mateix mes, el Govern va declarar la intenció de permetre el retorn del 80% dels desplaçats abans del final d'any. Mentrestant, creixia el temor que els camps de refugiats es convertissin en camps d'internament amb la construcció d'infraestructures estables, i que el Govern, un cop consolidats els camps, provés de canviar l'equilibri ètnic del nord del país (majoritàriament tàmil) per impedir que la zona es tornés a convertir en un reducte insurgent.
Paral·lelament, el Govern va mantenir la pressió sobre les ONG i els periodistes i va prorrogar l'estat d'emergència vigent. Al mes de gener va ser assassinat Lasantha Wickrematunga, un dels periodistes més crítics amb la decisió del Govern de portar a terme una guerra total, guardonat pòstumament amb el World Press Freedom Prize 2009 de la UNESCO. D'altra banda, al juny va ser detingut Chandrasiri Bandara, un popular astròleg que havia afirmat que el president seria expulsat del poder al mes de setembre. Poc després, es va fer públic que el Govern estava valorant tornar a posar en marxa el consell oficial de control de la premsa.
La pressió sobre la dissidència i la discriminació ètnica eren encara dos elements presents al país al final del 2009, tot i que el Fons Monetari Internacional havia concedit, al mes de juliol, un préstec per valor de 2.600 milions de dòlars per a la reconstrucció del país, directament condicionat al fet que un 80% dels desplaçats tàmils haguessin pogut retornar a la seva terra abans de finalitzar l'any.
També al juliol, el comitè de l'LTTE a l'exili va nomenar Selvarasa Pathmanathan nou líder del grup, en substitució de Prabhakaran.