En un desafiament al president del país, Umar al-Baixir, l’oposició va convocar una vaga general de tres dies que va paralitzar en part la capital, Khartum, al final de novembre. L’oposició protestava contra la reducció de les subvencions al combustible, cosa que n’havia fet pujar el preu un 30%, i la pèrdua de capacitat adquisitiva, en part a causa de la devaluació de la lliura sudanesa un 60% enfront del dòlar nord-americà. En les jornades prèvies a la vaga, les forces de seguretat van detenir desenes d’opositors.
En el conflicte del Darfur, el Govern va desencadenar al principi de gener una ofensiva contra el principal grup contrari a les negociacions de pau, l’Exèrcit d’Alliberament del Sudan –la facció d’Abd al-Wàhid Nur (SLA-AW)–, molt actiu a la zona de Djebel Marra. En els atacs, les forces governamentals van utilitzar armes químiques, segons Amnistia Internacional. Les acusacions no es van poder comprovar, ja que Al-Baixir no va permetre que la missió conjunta de les Nacions Unides i la Unió Africana, MINUAD, s’apropés a la zona. Els dos grups rebels més importants, el Moviment per la Justícia i la Igualtat (JEM) i l’Exèrcit d’Alliberament del Sudan –la facció de Minni Minnawi–, signataris de l’acord de Doha, Qatar, del 2011, van subscriure juntament amb altres formacions insurgents un full de ruta, sota la mediació de la Unió Africana (UA), per a posar fi als conflictes del Darfur, el Nil Blau i el Kurdufan. Al Darfur, el referèndum previst pels acords de Doha va donar com a resultat el manteniment de l’actual divisió territorial, amb cinc estats.