El Tadjikistan, el país més pobre de l’Àsia central, va anar recuperant-se amb lentitud i dificultats tant de les sequeres dels darrers anys (que han afectat l’agricultura i el subministrament energètic) com de la inestabilitat de la regió (propiciada pels esdeveniments sagnants amb el Kirguizistan i l’Uzbekistan i per l’empitjorament de la guerra a l’Afganistan).
Duixambé va continuar mantenint relacions tenses amb els seus veïns, sobretot amb l’Uzbekistan. Al mes de juny aquest darrer país va trencar els acords aeris amb el Tadjikistan i fins i tot va arribar a tancar temporalment el seu espai aeri als vols tadjiks; aquests fets són la continuació i l’agreujament dels nombrosos talls del trànsit terrestre entre tots dos països que des de fa anys imposa el Govern de l’Uzbekistan i que perjudiquen notablement l’economia tadjik. Igualment es va mantenir un complicat encreuament d’acusacions sobre el control fronterer, perquè mentre que el Tadjikistan reprimeix qualsevol moviment opositor, especialment islamista, i acusa els veïns d’encobrir l’acció d’aquests moviments, des de l’Uzbekistan i el Kirguizistan s’acusa sovint el Govern tadjik de ser un focus desestabilitzador regional que permet el refugi tant de traficants de drogues com d’activistes armats.
El 28 de febrer es van celebrar eleccions parlamentàries al país. El partit governamental del president Rahmon va obtenir més del 70% dels vots i 52 dels 63 escons. L’OSCE va denunciar el procés per fraudulent.