La vida política del país va estar marcada pels constants enfrontaments entre el Govern del primer ministre Abhisit Vejjajiva i l’oposició. Al gener, la implicació del ministre de Sanitat en un escàndol financer va provocar que dimitís i la crítica unànime dels principals partits a l’oposició, que van aprofitar l’ocasió per denunciar la corrupció de l’executiu. Al cap d’un mes, al febrer, la condemna de l’exprimer ministre Thaksin Shinawatra per haver-se apropiat de fons públics i haver afavorit els negocis de la seva família durant el seu mandat va intensificar el clima de tensió. Malgrat els esforços de la policia per mantenir la calma, aquesta decisió judicial va desembocar en les manifestacions dels anomenats “samarretes vermelles”, una gran part dels quals són seguidors de Shinawatra i ciutadans propers a l’opositor Front Unit per la Democràcia i Contra la Dictadura (UDD). El punt d’inflexió, no obstant això, no va arribar fins a l’abril, quan les protestes es van fer constants i el Govern va decretar l’estat d’emergència a tot el país. Desenes de milers de ciutadans van exigir la dissolució del Parlament, la dimissió en ple del Govern i la celebració de noves eleccions, però el Govern no va atendre les seves peticions i va ordenar que l’exèrcit carregués durament contra ells. Lluny de millorar la situació, però, aquesta estratègia va donar ales als moviments de protesta, els quals van dur a terme diversos actes violents contra seus d’edificis oficials i van mantenir-se al carrer fins ben entrat l’any. No en va, el Govern no es va atrevir a aixecar l’estat d’emergència fins al final de desembre. Les actuacions de l’exèrcit van deixar enrere més de 80 morts i prop de 1.900 ferits.
Aquestes tensions polítiques també van afectar l’àmbit econòmic, però no van impedir al país incrementar molt significativament les seves exportacions ni assolir una taxa de creixement propera al 8%. Tampoc no van interferir en la posada en marxa de l’Acord de Lliure Comerç entre Tailàndia, cinc països més de l’ASEAN i la República Popular Xinesa, el qual va entrar en vigor al principi d’any i va obrir la porta a la rebaixa gradual de les taxes aranzelàries.
Finalment, pel que fa a les seves relacions internacionals, Tailàndia va ser escollida al maig com un dels nous membres del Consell de Drets Humans de les Nacions Unides per un període de tres anys. Aquest fet positiu, no obstant això, va trobar la seva contrapartida en les relacions bilaterals del país amb els països veïns. La decisió del Govern cambodjà de contractar Thaksin Shinawatra com a assessor va donar lloc a la suspensió de relacions diplomàtiques fins que aquest va anunciar la seva renúncia al càrrec a l’agost. Tampoc no va agradar a l’executiu tailandès la voluntat del Govern de Phnom Penh d’incloure en la llista d’edificis patrimoni de la humanitat el temple de Preah Vihear, sobre el qual ambdós països reivindiquen la seva sobirania. Més problemàtiques, però, van resultar les relacions amb Myanmar, especialment arran de l’arribada de més de 20.000 birmans a territori tailandès al final del novembre com a conseqüència de la persecució que en feia l’exèrcit veí.