Introducció
L’any 2009 el teatre semblava no ressentir-se de la crisi, però el 2010 les coses van anar un mica diferent, ja que les sales van patir, en general, una davallada d’espectadors. Tot i que es tracta d’un descens lleu, és qualificat de preocupant, en espera del que s’esdevingui el 2011. De tota manera, on la crisi es va notar més va ser en els equipaments públics, ja que van patir una retallada considerable dels pressupostos a causa de les restriccions pressupostàries de les diferents administracions.
L’any també va comportar novetats pel que fa al Teatre Lliure. D’una banda, van escollir Lluís Pasqual com a substitut d’Àlex Rigola al capdavant de la institució. El prestigiós director, un dels fundadors del teatre el 1976, n’assumirà el càrrec a partir del 2011. De l’altra, al setembre es va produir la reobertura del Teatre Lliure de Gràcia, tancat per obres des de ja fa anys, la qual cosa va comportar el tancament de l’Espai Lliure, que esdevindrà una sala d’assaig.
Finalment, també va obrir les portes un nou teatre, l’Arteria paral·lel, gestionat per la Societat General d’Autors i Editors, a l’emplaçament de l’antic Teatro Español; la Sala Flyhard, un teatre per a obres de petit format que gestiona la Companyia Flyhard de Jordi Casanovas, i el mític El Molino, al paral·lel, que aspira a esdevenir novament un referent del teatre de varietats.
Teatre
Teatre públic
La comèdia Nit de reis, de William Shakespeare, va presentar-se al TNC dirigida per Josep M. Mestres
© TNC / David Ruano
El Teatre Nacional de Catalunya va seguir la tònica d’anys anteriors. Així, a la Sala Gran va continuar la revisió de clàssics. D’una banda, s’hi va fer una nova lectura del clàssic de Santiago Rusiñol L’auca del senyor Esteve. Dirigida per Carme Portaceli i amb dramatúrgia de la mateixa directora i Pablo Ley, l’acció de l’obra es va traslladar del començament del segle XX als foscos anys del franquisme, fent d’aquest botiguer un còmplice de la dictadura per omissió. D’altra banda, Josep M. Mestres va dirigir Nit de reis, de William Shakespeare, una comèdia plena a vessar d’embolics amorosos, i Gerardo Vera va presentar Platonov, d’Anton Pàvlovitx Txékhov, una producció del Centro Dramático Nacional i del Festival Txékhov de Moscou amb dramatúrgia de Juan Mayorga. Finalment, i ja fora d’aquest vessant revisionista, Sergi Belbel va dirigir Agost, de Tracy Letts, que retrata amb acidesa les vicissituds d’una família nord-americana.
La Sala Petita va continuar essent el lloc per a les propostes més experimentals i arriscades. Així, del ventall de produccions que s’hi van poder veure al llarg del 2010 trobem des d’una tragèdia grega (Electra, de Sòfocles, dirigida per Oriol Broggi) fins a un text català de nova fornada (Marburg, de Guillem Clua), passant per una nova revisió d’un clàssic català (Misteri de dolor, d’Adrià Gual, sota la direcció de Manuel Dueso) o la dramatització de dues peces claus de la filmografia d’Ingmar Bergman (Escenes d’un matrimoni i Saraband ).
SGAG (Societat General d’Aigües Globals), de la Companyia Vol-Ras, va ser una de les propostes de la Sala Tallers del TNC
© TNC / David Ruano
De les tres sales del TNC, la Sala Tallers va ser la que el 2010 va enregistrar un índex d’ocupació més gran, i tot gràcies al projecte T6, que l’any passat va iniciar una nova edició en la qual s’encarregava a sis dramaturgs directors que escrivissin i portessin a escena una obra pensant en una companyia estable de nou actors. L’experiment va donar els seus fruits, i el 2010 s’hi van poder veure tres muntatges que, a grans trets, van obtenir el vistiplau de la crítica i, sobretot, del públic: M de mortal, de Carles Mallol, A mi no em diguis amor, de Marta Buchaca, i Lluny de Nuuk, de Pere Riera. A banda del T6, la Sala Tallers també va acollir els darrers espectacles d’Albert Vidal, Història de Joan, nascut d’un ós, i de la companyia Vol-Ras, SGAG (Societat General d’Aigües Globals). D’aquesta manera, el TNC continuava la política d’anys anteriors d’apostar per noms històrics del panorama teatral català.
Per acabar, el TNC va programar un any més per una programació infantil regular i de qualitat. Entre els diferents espectacles que s’hi van poder veure van destacar La casa sota la sorra, adaptació de la novel·la homònima de Joaquim Carbó a càrrec d’EGOS teatre, i A l’arca a les vuit, d’Ulrich Hub, amb direcció de Marc Hervàs.
L’espectacle Dictadura-Transició-Democràcia és una mostra de la tirada del Teatre Lliure pel teatre contemporani
© Ros Ribas
A Montjuïc, el Teatre Lliure va continuar promovent el teatre més radicalment contemporani, tant textualment com pel que fa a la creació. Sens dubte, un dels espectacles més rellevants va ser Dictadura-Transició-Democràcia, fruit d’un encàrrec del teatre a quatre equips de creadors (Xavier Albertí i Lluïsa Cunillé, Roger Bernat, Jordi Casanovas, i Nao Albet i Marcel Borràs) per tal que fessin una anàlisi sociopolítica de l’any que van néixer per mitjà de personatges de la seva mateixa edat en l’actualitat. La Sala Fabià Puigserver també va acollir la producció de Josep M. Flotats El encuentro de Descartes con Pascal joven, de Jean-Claude Brisville; una adaptació a càrrec de Xavier Albertí de la novel·la Vida privada, de Josep M. de Sagarra; el darrer espectacle de Carles Santos, Chicha Montenegro Gallery, i una creació conjunta d’Albert Pla i Pascal Comelade, Somiatruites. A més a més, es van recuperar espectacles d’anys anteriors que en el seu moment havien aconseguit grans èxits de crítica i públic: entre d’altres, el solo memorable de Cesc Gelabert Im (Goldenen) Schnitt I / La secció (daurada) I / (Durch den Raum, Durch den Körper / A través de l’espai, a través del cos) ; el mític Belmonte, una creació de Frederic Amat, Lydia Azzopardi, Cesc Gelabert i Carles Santos; l’adaptació d’Àlex Rigola de la novel·la 2666, de Roberto Bolaño, o La pantera imperial, de Carles Santos.
A l’Espai Lliure, d’altra banda, abans del seu tancament definitiu, s’hi va poder veure un dels grans èxits de la cartellera barcelonina del 2010, American Buffalo, de David Mamet, dirigida per un dels directors de moda, Julio Manrique. A més a més, s’hi van estrenar dos muntatges del director argentí Daniel Veronese (El desarrollo de la civilización venidera i Todos los grandes gobiernos han evitado el teatro íntimo ) i Carlota Subirós va portar a escena La febre, del nord-americà Wallace Shawn.
La gata sobre la teulada de zinc calenta va inaugurar la reobertura del Lliure a Gràcia
© Ros Ribas
Finalment, el 30 de setembre es va produir la reobertura del Teatre Lliure de Gràcia amb la versió d’Àlex Rigola de Gata sobre teulada de zinc calenta, de Tennessee Williams.
Pel que fa als directors internacionals que van passar per l’escenari de Montjuïc el 2010, destaquen, a més del ja esmentat Daniel Veronese, Heiner Müller, amb l’últim muntatge que va dirigir (Der Aufhaltsame Aufstieg des Arturo Ui, de Bertolt Brecht, amb Martin Wuttke de protagonista), Krystian Lupa (Fin de partida, de Beckett) i Thomas Ostermeier (Ote qo, de Shakespeare). I un any més, la quarta edició del cicle Radicals Lliure, dedicat a la creació més extrema tant del país com de l’estranger, va omplir a la primavera les dues sales de Montjuïc, amb noms tan destacats com els de Roger Bernat (La consagració de la primavera ), el cineasta Albert Serra (Pulgasari ), Tomàs Aragay (Club Fernando Pessoa ), Sergi Fäustino (C60 ), Rodrigo García (Versus ) o Heiner Goebbels (Stifters Dinge ).
Pel que fa als diferents centres d’arts escèniques, EL CANAL Centre d’Arts Escèniques Salt/Girona va reunir en la seva programació alguns dels artistes de més renom de l’escena nacional i internacional. Així, va produir o coproduir el ja esmentat Fin de partida, de Krystian Lupa; L’últim dia a la terra, de Jordi Vilches; Joan Maragall: la llei d’amor, a partir de textos de Joan Maragall i amb direcció de Joan Ollé; Celebració, de Harold Pinter, dirigit per Lluís Pasqual; Tot, de Rafael Spregelburd; o Lola la comedianta, de Federico García Lorca. La majoria d’aquests espectacles es van estrenar durant el Festival Temporada Alta 2010.
Pel que fa al Centre d’Arts Escèniques de Reus, va combinar les produccions textuals (Natale in Casa Cupiello, d’Eduardo de Filippo; La Gavina, d’Anton Pàvlovitx Txékhov, amb versió de Martin Crimp; The Hamlet’s Circus, escrita i dirigida per Toni Martín; o Angelus Novus, de Juan Mayorga) amb les més experimentals (Claim your place I+P, una instal·lació performance de Núria Legarda i Laia Cabrera, o Badomies, espectacle a partir de les faules de La Fontaine i música de Miquel Àngel Aguiló). La major part d’aquestes produccions posteriorment van fer temporada en alguns dels principals teatres de Barcelona.
Finalment, entre les produccions del Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, van destacar Kvetch, de Steven Berkoff, dirigida per Pep Pla; Berlín (Tribut a L’Òpera de tres rals), de Miquel Gòrriz i Esther Formosa; L’últim secret de James Dean, d’Albert Tola; i La majoria dels suïcidis són en diumenge, d’Anna Burzynska, amb direcció de Jordi Vilà. A més a més, va organitzar una nova edició de Terrassa Noves Tendències (TNT), per on van passar companyies com ara El Pont Flotant (Exercicis d’amor ), Los Corderos (El mal menor ), Agrupación Señor Serrano (Memo ) o La Prodigiosa (Inventari d’objectes perduts ).
Teatre privat
El Grup Focus va mantenir la política d’expansió que ha dut a terme els darrers anys. El 2010, concretament, va adquirir el teatre La Latina de Madrid, que serà dirigit per Josep M. Pou, tasca que combinarà amb la direcció del Goya barceloní. La idea, naturalment, és seguir combinant la qualitat artística i l’èxit de públic.
Almuerzo en casa de los Wittgenstein és una de les obres de producció pròpia del Teatre Romea
© TNC / David Ruano
El Teatre Romea, sota la direcció de Calixto Bieito (que va anunciar que en deixarà la direcció el 2011 per a encarregar-se d’un projecte internacional de Focus i serà substituït per Julio Manrique), va seguir combinant la programació d’espectacles de producció pròpia amb companyies convidades. D’entre els primers van destacar El cafè, de Carlo Goldoni, dirigit per Joan Ollé; Duet per a una sola veu, escrit per Tom Kempinski i dirigit per Magda Puyo; Almuerzo en casa de los Wittgenstein, de Thomas Bernhard, amb direcció de Josep M. Mestres; o una nova lectura de L’hort dels cirerers d’Anton Pàvlovitx Txékhov, a càrrec de Julio Manrique. D’altra banda, com a companyies convidades, van passar per l’escenari del carrer de l’Hospital Angelina o el honor de un brigadier, d’Enrique Jardiel Poncela (Pérez de la Fuente Producciones), La lección, d’Eugène Ionesco (Teatro Español), La marquesa de O, d’Heinrich von Kleist (Pentación Espectáculos) o El meu nom és Rachel Corrie, de Rachel Corrie (Traspasos K), entre d’altres.
El primer any de La Villarroel a càrrec de Carol López pot ser qualificat de continuista respecte a les temporades anteriors, programades per Javier Daulte, ja que va seguir parant una atenció especial a la nova dramatúrgia contemporània. Així, van destacar Boulevard, de Carol López, i Tres dones i un llop (a partir de Caperucita de Javier Daulte), totes dues dirigides per C. López; La marató de Nova York, d’Edoardo Erba; L’illa dels monzons, a partir dels contes de Quim Monzó, o Pluja constant, de Keith Huff, dirigida per Pau Miró.
El Teatre Goya va oferir la reposició de La vida por delante, protagonitzada per Concha Velasco i dirigida per Josep M. Pou
© TNC / David Ruano
Quant al Teatre Goya, Josep M. Pou va seguir la tònica d’anys anteriors, programant teatre popular de qualitat. S’hi van poder veure Un marit ideal, d’Oscar Wilde, dirigida per Josep M. Mestres; Un déu salvatge, de Yasmina Reza, i Fugadas, de Pierre Palmade i Christophe Duthuron, totes dues dirigides per Tamzin Townsend; Baraka, de María Goos, sota la direcció de Javier Daulte; i la reposició de La vida por delante, de Romain Gary, amb Josep M. Pou com a director i Concha Velasco com a protagonista.
Finalment, el Teatre Condal va seguir programant la comèdia més comercial. La doble vida d’en John, de Ray Cooney, amb Joan Pera i Lloll Bertran, La Glòria del mercat, de Joan Pera, o Rigor Mortis, de José Luis Martín, en són alguns exemples.
Quant a la resta de teatres privats de Barcelona, van preveure una gran varietat de produccions amb l’objectiu de satisfer tota mena de gustos teatrals. D’entre totes van destacar la reposició de Non Solum, de Sergi López i Jorge Picó (Teatre Poliorama); Nelly Blue, el particular homenatge de T de Teatre i Los Tigres a Nino Bravo (Club Capitol); una nova producció de la mítica comèdia Pel davant i pel darrera, de Michael J. Frayn (Teatre Borràs); Pasta fullada, d’Ever Blanchet, amb direcció d’Òscar Molina (Teatre Gaudí Barcelona), i el retorn del gran èxit El mètode Grönholm, de Jordi Galceran, amb el mateix equip artístic que quan es va estrenar (Teatre Poliorama).
La nit de Sant Joan, de Dagoll Dagom, va ser l’únic musical fet en català
© TNC / David Ruano
Pel que fa als musicals, la crisi també va fer estralls en aquest gènere, ja que en general són produccions molt cares. Entre els títols que van “sobreviure” hi ha Hoy no me puedo levantar, el musical que es va estrenar el 2009 a partir de les cançons del grup musical Mecano; 40, el musical, que recull algunes de les cançons que més van sonar els anys vuitanta; i Hair, el mític musical que fa quaranta anys va marcar un abans i un després tant a Nova York com a Londres. Finalment, cal destacar l’únic musical fet en català, La nit de Sant Joan, una reposició del clàssic de Dagoll Dagom, aquesta vegada, però, dirigit per Carles Alberola i sense Jaume Sisa.
Quant a les sales alternatives, en general van continuar la programació eclèctica d’anys anteriors, amb el suport decidit i enèrgic a la nova dramatúrgia catalana. La Sala Beckett, per exemple, va presentar els darrers textos d’Enric Nolla (El berenar d’Ulisses ), Albert Mestres (Zwdu o El dubte / Le doute / Der Zweifel ) o Victoria Szpunberg (El meu avi no va anar a Cuba ), alhora que va organitzar cicles en què participaven companyies emergents del país (Associació Artística Indi Gest, Agrupación Señor Serrano o els valencians El pont flotant). Finalment, també hi van estrenar obres noms destacats de l’àmbit internacional, com ara l’austríac Händl Klaus (Salvatges ) Home d’ulls tristos ), l’alemany Lutz Hübner (Reacció ) o la quebequesa Evelyne de la Chenelière (Bashir Bazhar ). El Brossa Espai Escènic, per la seva banda, va seguir la línia d’anys anteriors de donar a conèixer autors marginats o oblidats. D’aquesta manera, per l’escenari del Brossa hi van passar Salvador Espriu (Amor hermètic. El desig i l’eròtica femenina ), Jean Cocteau (La veu humana ) o Baltasar Porcel (Retorn a Andratx ), a més de les paraules de Montserrat Roig (Paraules d’avui ) o Valère Novarina, a qui van dedicar el Barribrossa. D’altra banda, el Teatre Tantarantana va posar a disposició de les joves companyies catalanes el seu espai. D’aquesta manera, va donar a conèixer les darreres produccions de MarBisho (Old records, de Marc Angelet Cantos i Jordi Silva), La Soga (Primaris, de Carles Mallol) o La Burra (L’últim secret de James Bond, d’Albert Tola, dirigit per Roberto Romei), a més de produir el darrer text de Victoria Szpunberg, La marca preferida de las hermanas Clausman, dirigida per Glòria Balañà i Altimira. Finalment, el Versus Teatre va celebrar els quinze anys d’existència programant obres tan dispars com Si avui és diumenge demà és dijous, d’Aleix Fauró i Isis Martín, Diari d’un boig, de Nikolai V. Gógol (a càrrec de Fermí Reixach), Les nenes no haurien de jugar a futbol, de Marta Buchaca, El senyor de les mosques 2.0 (adaptació a càrrec d’Abel Coll de la novel·la de William Golding), Com si entrés en una pàtria (a partir de l’obra poètica i periodística de Joan Maragall) i Sopar amb batalla, de Jordi Casanovas.
Festivals
Nô va ser un dels espectacles del país convidat al Festival de Barcelona-Grec, el Japó
© Josep Aznar
Com els últims anys (concretament des que Ricardo Szwarcer en va assumir la direcció), el Grec Festival de Barcelona va dedicar l’edició del 2010 a un país convidat. En aquest cas, va ser el Japó. La distància geogràfica i el desconeixement del que s’hi esdevé són potser dues de les raons que van fer d’aquest Grec un dels de més èxit de la història, amb més entrades venudes que mai. Així, es van poder veure produccions de Shiro Takatani (La càmera lúcida ), Toshiki Okada i la Chelfitsch Theater Company (Hot Pepper, Air Conditioner and The Farewell Speech ), Yukio Mishima (Nô ), Seiho Okudaira i Emmanuelle Huynh (Shinbaï, le vol de l’âme ), Ko Murobushi (Dead 1 i Quick silver ) i Saburo Teshigawara (Mirror and Music ), a més de les propostes més innovadores de l’escena japonesa al cicle Fast Forward i de la peça Ki, de Frederic Amat i Cesc Gelabert, feta amb motiu del centenari del teatre de Kabuki Yachiyoza de la ciutat de Yamaga.
Entre la resta d’espectacles teatrals que van gaudir del vistiplau de la crítica i del públic destaquen Questi fantasmi, d’Eduardo de Filippo, dirigida per Oriol Broggi; Eurydice de Sarah Ruhl, a càrrec de la companyia britànica ATC; Delicades, el nou espectacle de les T de Teatre de la mà d’Alfredo Sanzol; Coses que dèiem avui, de Neil LaBute, dirigida per Julio Manrique; o Primer Amor, de Samuel Beckett, interpretada per Pere Arquillué.
Pel que fa a la dansa, alguns dels noms que van destacar, a més dels japonesos ja esmentats anteriorment, són Marta Carrasco (Dies Irae; en el Rèquiem de Mozart ), María Pagés i Sidi Larbi Cherkaoui (Dunas ), Anne Teresa De Keersmaeker (En Atendant ) o Eva Yerbabuena (Lluvia ). A més a més, es va celebrar el XIX Festival Internacional de Dansa en Paisatges Urbans, més conegut com a Dies de Dansa, que va tornar a omplir molts racons de la ciutat de dansa contemporània.
Un cop més, el Festival Temporada Alta va reunir alguns dels noms més significatius de l’escena nacional i internacional. Enguany, però, i a causa de la crisi, el Festival va voler donar suport especialment als artistes catalans. Així, van passar pels escenaris de Salt i Girona Carles Santos (Chicha Montenegro Gallery ), Xicu Masó i David Costa (Concert tempestiu ), Joan Ollé (Joan Maragall: la llei d’amor ), Quim Masferrer (El xarlatan ), María Muñoz (Tots els noms ), Carme Portaceli (Conte d’hivern ), Marta Angelat (Londres —Paret marina/T5— ), Carles Alfaro (Quijote ), Llàtzer Garcia (Ens hauríem d’haver quedat a casa ), Tomàs Aragay i Sofia Asencio (Àcid folklòric ), Jordi Oriol (Home-natja ), Marceqí Antúnez Roca (Cotrone —dins el projecte Officine Sintetiche Production— ), Lluís Pasqual (Celebració ) o Tortell Poltrona i la seva banda (Els racons de la memòria ), entre molts d’altres. Quant als noms estrangers, van destacar Rafael Spregelburd (Tot ), Edward Hall (Richard III ), Claudio Tolcachir (El viento en un violín ), Wadji Mouawad (Littoral ), Krystian Lupa (Persona. Marilyn i Ritter, Dene, Voss ), Guy Cassiers (Rojo reposado ), Jan Fabre (Another sleepy dusty delta day ), Philippe Genty i Maria Underwood (Voyageurs immobiles ) i Alain Platel i Frank Van Laecke (Gardenia ), entre d’altres. Tots plegats van oferir una programació coherent i diversa que va fer gaudir els amants de les arts escèniques.
Habitaculum, una obra poètica de Kamchàtka va ser una de les més representatives de la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega, que enguany feia trenta anys
© Fira Tàrrega 2010 / Kamchatka
Finalment, la 30a Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va viure una nova edició que va tornar a omplir els carrers de la capital de l’Urgell. Entre les més de vuitanta companyies que hi van prendre part van destacar Voala, que es va encarregar de la inauguració amb Muaré, un espectacle de gran format d’acrobàcia aèria; Kamchàtka, que va presentar el poètic Habitaculum, que transcorria en una casa deshabitada; el polonès Teatr Strefa Ciszy i el seu Salto mortale, amb què construïen una dura metàfora antibèqica, i la Reial Companyia de Teatre de Catalunya, que va tractar el tema de la crisi posant a la venda dos desocupats. Després de quatre anys, aquesta edició va ser la darrera amb Jordi Colominas com a director.
Dansa
El Mercat de les Flors va dedicar un cicle al coreògraf William Forsythe, que va presentar la recent Yes, we can’t
© Dominik Mentzos
A causa de les retallades pressupostàries, els grans teatres públics del país gairebé van prescindir de la dansa en les seves programacions. Només el Liceu va programar alguns, pocs, espectacles de dansa, dels quals destaca l’òpera Iphigenie auf Tauris, amb coreografia de Pina Bausch, i Giselle, a càrrec del Semperoper Ballett. En tot cas, durant el 2010 el Mercat de les Flors va concentrar més que mai els espectacles de dansa a la cartellera. Així, entre els noms estrangers que van passar pel teatre aquest any destaquen Les SlovaKs Dance Collective (Tornada a casa ), Ohad Naharin i la Batsheva Dance Company (Mamootot ), MAU, dirigida per Lemi Ponifasio (Tempest: Without a Body ), Shantala Shivalingappa (Namasya ), Ea Sola (Air Lines ), Compagnie Käfig (Agwa ) i Les Colporteurs (Le fil sous la neige ). A més a més, va destacar el cicle dedicat a la figura i obra del coreògraf nord-americà William Forsythe, que va incloure la recent creació Yes, we can’t i l’espectacle William Forsythe’s Chamber Works, a càrrec dels ballarins de la seva companyia.
D’altra banda, algunes de les companyies catalanes que van pujar als escenaris del Mercat de les Flors van ser la companyia Jordi Cortés – Alta realitat (V.I.T.R.I.O.L. ); companyia Àngels Margarit – Mudances (Le Méridien Barcelona # 712. Solo per a habitació d’hotel ); companyia Sònia Gómez (Mi madre y yo ); companyia Trànsit Dansa (Désir ); Íker Gómez (Apple Love ); Thomas Noone Dance (The Room ) o la companyia Nats Nus (En attendant l’inattendu ). A més a més, cal destacar que, per celebrar els vint-i-cinc anys de la companyia Mudances d’Àngels Margarit, es va programar un cicle que va permetre repassar alguns dels muntatges més significatius de la seva trajectòria (Kolbebasar, Coro qa, Cartografia #1 Blat o Solo por placer ).
Finalment, a fi de potenciar la dansa, es van agrupar els diferents espectacles amb què molts teatres barcelonins comencen la temporada en un cicle anomenat Dansalona, la qual cosa va facilitar donar-los a conèixer entre el públic no habitual. Entre els espectacles que en van formar part destaquen Dios menguante, de la companyia Mar Gómez (La Villarroel), Paso distinto i Somorrostro, de la companyia Trànsit Dansa – Maria Rovira (Romea), Lemon 5, de Rosa Muñoz (Sala Beckett), Curts, de la companyia Thomas Noone Dance (Sat!) i Autorretrato, de María Pagés (Teatre Poliorama), entre d’altres.
El Premi Nacional de Dansa 2010 va guardonar el coreògraf Toni Mira per la seva “tasca de creació coreogràfica” amb la companyia Nats Nus i “la incorporació d’altres llenguatges escènics i arquitectònics, amb humor i poesia”. Pel que fa al Premi Nacional de Teatre, va recaure en Mercè Arànega pel paper que va fer d’Obdúlia de Montcada a Mort de dama, “una lliçó de teatre impecable que culmina trenta anys d’ofici d’una actriu versàtil, sòlida i extraordinària que ha anat teixint l’ofici als escenaris, a les pantalles i als platós de televisió”.