Teatre
En l’àmbit de les arts escèniques, el 2011 va ser un any marcat pel descens en la recaptació i les retallades en els ajuts públics, que van propiciar les coproduccions i les reposicions d’èxits d’anys anteriors. Si bé el conjunt dels teatres va aconseguir atreure un nombre d’espectadors lleugerament superior al del 2010, les sales petites es van veure molt afectades per una important davallada d’assistents, així com els espectacles de dansa, que van patir un descens general considerable a causa de l’absència d’espectacles de gran format, alhora que guanyaven un gran seguiment precisament els que es presentaven en espais petits. No obstant això, el panorama teatral català va seguir creixent amb la inauguració de nous teatres (com la Sala Atrium o el projecte Barcelona Internacional Teatre del Grup Focus), alhora que seguia augmentant el nombre de produccions d’autoria catalana. Així mateix, el 2011 va ser un any de canvis pel que fa a les direccions artístiques importants del país: als relleus d’Àlex Rigola per Lluís Pasqual al Teatre Lliure o de Calixto Bieito per Julio Manrique al Teatre Romea, cal sumar-hi el de Ricardo Szwarcer per Ramon Simó al Festival Grec.
Teatre públic
L’obra Agost, de Tracy Letts, dirigida per Sergi Belbel, va obrir la temporada del TNC a la Sala Gran
© TNC / David Ruano
El Teatre Nacional de Catalunya va mantenir la línia artística dels anys precedents, proposant la revisió de clàssics, convidant noms històrics de l’escena del país, recuperant i dramatitzant grans textos de la literatura catalana, buscant la complicitat del gran públic amb espectacles visuals o musicals de volguda qualitat artística i donant suport amb el projecte T6 a noves veus de la dramatúrgia autòctona. D’aquesta manera, la Sala Gran va començar l’any amb Agost, de Tracy Letts, el gran èxit del 2010 dirigit per Sergi Belbel, que es va arribar a prorrogar una setmana; el va seguir Un mes al camp, d’Ivan Turguenev, clàssic rus del segle XIX, sota la direcció de Josep Maria Mestres. El gran clàssic de l’any, El misantrop, de Molière, amb una direcció del francès Georges Lavaudant, va donar pas a una Sala Gran més experimental, on Jordi Purtí va explorar en clau d’humor el gènere operístic amb Operetta; després, es va poder veure El comte Arnau, revisió dramàtica i musical del poema de Joan Maragall dirigida per Hermann Bonnín i amb música de Lluís Vidal. Tot seguit l’espectacle de James Thiérrée, entre el circ i la dansa, Raoul, i finalment el musical El crim de Lord Arthur Savile, versió lliure del text d’Oscar Wilde a càrrec d’EGOS Teatre.
Per la seva banda, la Sala Petita va presentar amb gran èxit una adaptació de la novel·la Pedra de Tartera, de Maria Barbal, feta per Marc Rosich i dirigida per Lurdes Barba; la companyia de dansa Lanònima Imperial va celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari amb l’espectacle multidisciplinari Musicolèpsia (Rapsòdia per a set putes). Tot seguit es va presentar el clàssic contemporani Copenhaguen, de Michael Frayn, sota la direcció de Ramon Simó; Sergi Belbel va dirigir Una vella, coneguda olor, de Josep Maria Benet i Jornet, obra de joventut del dramaturg català; finalment, la Sala Petita va acabar l’any amb una versió del poema Canigó, de Jacint Verdaguer, a càrrec de Lluís Soler i dirigida per Antonio Calvo.
La companyia Pa Sucat va celebrar el seu 25è aniversari presentant Polzet al TNC
© TNC / David Ruano
La segona part de la cinquena edició del programa T6 va ser molt destacable, amb una elevadíssima ocupació que va premiar el treball dels tres autors de l’any, també directors dels seus propis textos: Cristina Clemente (Vimboldí vs. Praga), Josep Maria Miró i Coromina (Gang Bang. Obert fins a l’hora de l’Àngelus) i Jordi Casanovas (Una història catalana). Per acabar, es va continuar oferint una programació infantil de qualitat, amb l’espectacle de titelles Mowgli, l’infant de la jungla, de Joan-Andreu Vallvé, a la Sala Petita; i Polzet, amb què la companyia Pa Sucat també va celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari a la Sala Tallers.
Al Teatre Lliure, el 2011 va ser un any de comiats i retrobaments. Àlex Rigola va tancar amb la seva obra The End vuit anys de direcció artística marcats per una forta voluntat d’obertura al panorama teatral contemporani. El va succeir Lluís Pasqual, que retornava al Lliure amb un suport absolut del patronat, i que es va declarar molt atent als canvis que hi havia hagut en el teatre que ell va contribuir a fundar i va proposar una línia marcadament política d’acord amb les inquietuds del moment. Precisament, la programació es va ressentir de la crisi econòmica amb una davallada dels espectacles internacionals convidats i un augment de les coproduccions. A la recta final del mandat de Rigola, hi van ser molt presents els col·laboradors artístics habituals de temporades anteriors: així, a la sala Fabià Puigserver, s’hi van poder veure L’arquitecte, de David Greig (dirigit per Julio Manrique), Les tres germanes, de Txékhov (per Carlota Subirós), i la ja mencionada The End, a més de les creacions Gardenia (dels prestigiosos Ballets C de la B) i The art of entertainment (de la Needcompany).
Maria del Mar Bonet i Manel Camp en el seu retorn al teatre de Gràcia amb Blaus de l’ànima
© Teatre Lliure / Juan Miguel Morales
Per Gràcia, hi va passar, amb gran èxit de públic, Celebració (última obra de Harold Pinter posada en escena per Lluís Pasqual); Tot, de Rafael Spregelburd; Dues dones que ballen, de Josep Maria Benet i Jornet (dirigida per Xavier Albertí); el recital Rosa Maria Sardà diu Josep Maria de Sagarra; Caín i Caín (d’Eduard Fernández i Pep Ramis), i Carta Blanca a Lluïsa Cunillé (en què l’autora resident del Lliure signava el seu debut en la direcció escènica). El retorn de Maria del Mar Bonet i Manel Camp al teatre de Gràcia amb el concert Blaus de l’ànima va obrir la primera temporada de Pasqual, on també hi va haver lloc per a Núria Espert (La violación de Lucrecia), Ester Formosa (Thank you Satan), així com L’espera, de Remo Binosi, (amb direcció de Juan Carlos Martel) i l’espectacle de circ Ï, de Blai Mateu Trias.
Per Montjuïc, hi van desfilar Un fràgil equilibri, d’Edward Albee (amb direcció de Mario Gas), Penumbra (Animalario) i Persèfone. Varietés mortals (Comediants), així com les produccions internacionals La costa de la utopia, de Tom Stoppard (en l’espectacular muntatge d’Aleksei Borodin, de més de nou hores de durada) i una Tempestat, de Declan Donnellan. L’any 2011 també va acollir l’última edició del cicle Radicals Lliure, plataforma d’exhibició dels creadors més atrevits, com Angélica Liddell (La casa de la fuerza), Jordi Oriol (Home-natja), Colectivo 96° (Fingir), Ferran Dordal i Àlex Serrano (Mad), Nao Albet i Marcel Borràs (Hamle.t. 3), Accidents Polipoètics (Más triste es robar) i Rodrigo García (Muerte y reencarnación en un cowboy). Per la seva banda, Pasqual va encetar un cicle de “Cartes Lliures” a càrrec de noms històricament lligats al teatre.
Dues dones que ballen és una de les importants produccions d’El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona
© El Canal Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona / Ros Ribas
Pel que fa als diferents Centres d’Arts Escèniques, El Canal Centre d’Arts Escèniques Salt / Girona es va associar amb Àlex Rigola, Moma Teatre i la companyia Flyhard per col·laborar durant uns quants anys, a més de reunir en la seva programació grans noms nacionals i internacionals, particularment en el si del festival Temporada Alta. Així mateix, va continuar la tasca de difusió de l’escena catalana a l’estranger, amb moltes produccions i coproduccions (especialment amb els teatres públics barcelonins i el Théâtre de l’Archipel de Perpinyà en el marc de L’Escena Catalana Transfronterera), entre les quals destaquen les ja citades Dues dones que ballen i Un fràgil equilibri, juntament amb Els urinaris públics europeus (Carles Santos), Els jugadors (Pau Miró), A Louer (dels belgues Peeping Tom), Murmure des murs (Victoria Thierrée-Chaplin) i el laboratori pràctic de creació Havanera sobre Argelers (Àlex Rigola).
El Centre d’Arts Escèniques de Reus, a més de participar en produccions textuals (com les ja mencionades Copenhaguen o L’espera) i infantils (El príncep feliç, de la companyia La Baldufa), va seguir fent, sobretot, una clara aposta pels nous llenguatges, en especial les arts del circ. En aquest sentit van destacar Èxode (de Pepa Plana), Grimègies (de Tortell Poltrona), Públic #1 (d’Oriol Nogués), Capas (de la companyia de circ “eia”. / Élans Imprévus Accordés), Circ Teatre Modern (amb Johnny Torres) i Perdiendo el tiempo (de Mar Gómez).
La presència de la dramatúrgia catalana a La Villarroel va ser destacable, com és el cas d’Íncubo, d’Àlex Mañas
© Grup Focus / David Ruano
Finalment, el Centre d’Arts Escèniques de Terrassa, apostant pels nous creadors i la fusió de llenguatge, també va participar en diverses produccions i coproduccions, entre les quals van destacar les ja mencionades Una vella, coneguda olor i Fingir, així com L’hora en què res no sabíem els uns dels altres, de Peter Handke (dirigida per Pep Pla) i La trilogia del poeta, de Pablo Rosal.
Teatre privat
El Grup Focus va seguir la seva expansió, inaugurant el Barcelona Internacional Teatre, que dirigirà Calixto Bieito i se centrarà a promoure el teatre català, sense seu fixa i col·laborant amb escenaris de renom internacional (coproduint-hi espectacles, com l’inaugural El gran teatro del mundo, amb el Theater Freiburg). Al Romea també va ser un any de canvis per l’entrada de Julio Manrique al capdavant del teatre del carrer de l’Hospital. Si bé la temporada plantejada per Calixto Bieito es va caracteritzar per un increment en el nombre de companyies convidades, el director artístic entrant va decidir apostar per programar més produccions pròpies amb una durada més prolongada en cartell, per tal de consolidar la complicitat del públic. Així, les produccions pròpies de l’any van ser People, Cars & Oil (Marc Rosich i Soeren Voima), l’espectacle inaugural de Manrique, Llum de guàrdia (creació col·lectiva ambientada en el mateix Romea), i Qui té por de Virginia Woolf? (dirigida per Daniel Veronese), mentre que entre les companyies convidades van destacar Conte d’hivern (Factoria Escènica Internacional), La avería, de Dürrenmatt (Avance, Entrecajas i Teatro Arriaga) i la ja mencionada Pedra de Tartera.
Murmure des murs, de Victoria Thierrée-Chaplin, va ser representada dins la programació d’El Canal
© El Canal Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona / R. Haughton
En la programació de La Villarroel, Carol López va mantenir una línia de comèdia amb una forta presència de dramaturgs catalans com Àlex Mañas (Íncubo), Guillem Clua (Killer, amb direcció de Joan Maria Segura), Pere Riera (Desclassificats), Albert Espinosa (Sí que estás aquí conmigo) o Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sarrias i Victòria Szpunberg (amb l’espectacle col·lectiu L’any que ve serà millor).
Pel que fa al Teatre Goya, Josep M. Pou va seguir plantejant una programació de teatre popular de qualitat, alternant espectacles de llarga durada en cartell (com Truca un inspector, de J.B. Priest-ley, o CONCHA. Yo lo que quiero es bailar, sobre Concha Velasco, ambdós dirigits per Pou), amb altres de convidats (com el ballet Giselle de David Campos, Tapeando de Tap Olé o La sonrisa etrusca, de J.L. Sampedro, amb direcció de José Carlos Plaza).
Finalment, el Teatre Condal va seguir oferint comèdies destinades al gran públic, com el musical Geronimo Stilton (amb música de Manu Guix i direcció d’Àngel Llàcer), la comèdia de Jan de Hartog Visca els nuvis, amb Joan Pera i Amparo Moreno, o Els bojos del bisturí, de Ray Cooney.
Els altres teatres privats van oferir una programació d’allò més variada, on va ser constant la reposició d’èxits de temporades anteriors, justificada per la crisi. De tots els espectacles, van destacar les reposicions de l’obra Garrick del Tricicle (Teatre Poliorama) i l’adaptació d’Oriol Broggi de La mort d’Ivan Ilitx, de Lev Tolstoi (Biblioteca de Catalunya), així com l’obra de Gerard Vàzquez sobre les relacions entre Catalunya i Espanya Els antiquaris, sota la direcció d’Ever Blanchet (Teatre Gaudí Barcelona), Un fantasma a casa, de Nöel Coward (Teatre Borràs), l’adaptació amb què Patrick Barlow va adaptar en clau de comèdia Els 39 Esglaons (Club Capitol), o Dies feliços, de Samuel Beckett, dirigida per Lurdes Barba (Almeria Teatre).
El musical de Dagoll Dagom Cop de rock és un recorregut per les cançons del rock català
© Dagoll Dagom / David Ruano
Pel que fa als musicals, els teatres privats van tornar a apostar per aquest gènere de públic més massiu, que els darrers anys havia tingut una presència molt desigual oferint grans èxits seguits de considerables fracassos. El 2011 van destacar les produccions catalanes, amb espectacles com Cop de rock, de Dagoll Dagom, a partir de cançons del rock català (Teatre Victòria), la proposta de Tricicle Forever young, d’Eric Gedeon (Poliorama), o la reposició del musical de petit format Pegados, de Ferran González i Alicia Serrat (Club Capitol). Cal destacar igualment els musicals de gran format Chicago (Teatre Tívoli) i Los miserables (Barcelona Teatre Musical), que es va estrenar per primera vegada a la Ciutat Comtal.
L’activitat de les sales petites va mantenir l’ebullició dels anys anteriors, oferint plataformes d’exhibició per a creadors emergents o consolidats, i amb una marcada aposta per les dramatúrgies contemporànies del país i els espectacles interdisciplinaris. El teixit format per aquestes sales es va continuar establint i reorganitzant, i d’aquesta manera va complementar el paper de les sales “alternatives” tradicionals amb nous espais d’aparició més recent, alhora que va augmentar el transvasament d’espectacles gestats en aquests teatres que es van acabar exhibint en sales comercials de més capacitat.
El Bosc, de Daniela Freixas, és un exemple de la programació d’autors catalans vius a la Sala Beckett
© Sala Beckett / David Ruano
La Sala Beckett, per exemple, va oferir una programació on destacaven els autors catalans vius, com Daniela Freixas (El Bosc), Marc Angelet (El biògraf i OP.B), Agrupación Señor Serrano (Katastrophe) o Marilia Samper (F3DRA. Pleasure and Pain); a més, va seguir presentant textos de destacats autors europeus contemporanis, amb noms com Martin Crimp (La ciutat, dirigida per Víctor Muñoz), Sibylle Berg (Gos, dona, home) o Falk Richter (Estat d’excepció), alhora que va recuperar un text poc conegut d’Ibsen (El petit Eiolf) dirigit per Toni Casares. El Teatre Tantarantana també es va mantenir com a sala d’exhibició sobretot de text contemporani, cedint el seu espai sovint a companyies petites, i amb una forta presència d’arreu de l’Estat; entre els espectacles destacats que s’hi van poder veure tenim Sumergirse en el agua, d’Helena Tornero, Corrüptia, una regió de l’Est, de Josep Lluís Fitó, Patos Salvajes, de Lluïsa Cunillé i Paco Zarzoso, i Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris.
Altres sales petites que van servir especialment com a aparador i suport decidit de produccions de textos contemporanis van ser la Nau Ivanow, la sala Flyhard, Porta 4 o el Teatre del Raval. El Versus Teatre va continuar oferint una programació eclèctica de qualitat, amb espectacles com In on it, de Daniel MacIvor (dirigida per Òscar Molina), Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I, de Joan Yago, o Cavalls salvatges no m’arrancarien d’ací, de Víctor Sánchez; mentre que la Sala Muntaner ho va fer amb obres com Killer, de Guillem Clua, o Rive Gauche, de Marc Rosich. Finalment, l’Espai Brossa des del setembre va passar a gestionar la nova fàbrica de creació La Seca, amb més espais i capacitat: si la sala d’Allada Vermell s’acomiadava amb Bye Bye de Hausson després d’una temporada carregada d’espectacles multidisciplinaris i amb un festival BarriBrossa 2011 dedicat a l’OULIPO, La Seca mantenia la línia artística amb la programació d’espectacles de poesia com Nadir, de Quim Espanyol i Marta Angelat, de circ com Rococó Bananas de Los Excéntricos o de dansa com En attendant l’inattendu.
Festivals
El Festival Grec de Barcelona va dedicar un especial reconeixement als creadors francesos, com ara Patrice Chéreau, que va presentar I am the wind
© Festival de Barcelona Grec 2011 / Simon Annand
Després de cinc anys al capdavant del Festival de Barcelona, Ricardo Szwarcer es va acomiadar del Grec amb una ocupació semblant al gran èxit de públic aconseguit l’any anterior, especialment amb els espectacles de producció nacional, si bé el fet de reduir el calendari a set setmanes va provocar un cert descens pel que fa al nombre d’espectadors. En la línia de les edicions anteriors, Szwarcer va voler dedicar el seu últim any a un país veí, de manera que els barcelonins van poder gaudir d’espectacles de reconeguts creadors provinents de França, com Peter Brook (Une flûte enchantée, a partir de l’òpera de Mozart), Patrice Chéreau (I am the wind, de Jon Fosse), Joël Pommerat (Le Petit chaperon rouge i Cercles/Fictions), Marcial di Fonzo Bo (La tossuderia, de Rafael Spregelburd), Bartabas (El centaure i l’animal), així com els coreògrafs Aurélien Bory (Sans objet) i Philippe Decouflé (Octopus). Altres noms destacables de l’escena internacional que van passar pel Grec van ser Romeo Castellucci (Sobre el concepte de rostre, en el fill de Déu), Sasha Waltz (Continu), Virgilio Sieni (Solo Goldberg improvisation), Calixto Bieito (Voices) i Tomaž Pandur (que va debutar a Barcelona amb La caída de los dioses). Entre els muntatges autòctons que van gaudir de millor acollida de públic i crítica, van destacar Luces de Bohemia, de Valle-Inclán (dirigit per Oriol Broggi); Contra la democràcia, d’Esteve Soler; Días Estupendos, d’Alfredo Sanzol; Un tranvía llamado deseo, de Tennessee Williams (dirigit per Mario Gas), i Julieta & Romeo (versió de Marc Martínez de l’obra de William Shakespeare). En dansa, cal mencionar La muntanya al teu voltant a càrrec de Cesc Gelabert (que va inaugurar el festival), així com Tots els noms (Mal pelo), La Abeja Maya es puta y su mejor amiga es la Mujer Araña (Sol Picó), Macadam Macadam (Blanca Li) i Odori Gokoro (Andrés Corchero), alhora que el Grec també acollia la vintena edició del festival Dies de Dansa.
Odori Gokoro, d’Andrés Corchero, va ser una de les obres del festival Dies de Dansa
© Festival de Barcelona Grec 2011 / Pep Daudé
La vintena edició del Festival Temporada Alta, malgrat la crisi i una reducció del pressupost, va oferir una programació més extensa que mai, diversificant propostes no teatrals, accentuant la presència internacional i alhora apostant clarament pels espectacles d’autoria catalana. D’aquesta manera, van passar pels escenaris del festival Marta Angelat (Cock), Damià Barbany (Groucho me enseñó su camiseta), Jordi Galceran (Burundanga, dirigit per Jordi Casanovas), Ferran Joanmiquel (Dinou), Angélica Liddell (San Jerónimo), Sergi López i Jorge Picó (30-40, Livingstone), Pau Miró (Els jugadors), Víctor Muñoz (La ciutat de Martin Crimp), Josep Pedrals i Jordi Oriol (Els comptes de la lletera), Xavier Pujolràs (Conseqüències del pim pam), Carles Santos (Schubertnacles humits. Els urinaris públics europeus) i Ramon Simó (Els dolents de Steven Berkoff), entre d’altres. Pel que fa als artistes estrangers convidats, en el festival hi havia Ricardo Bartís (El box), Lev Dodin (Oncle Vània), Jan Fabre (Preparatio Mortis), Edward Hall (Henry V), Krystian Lupa (Waiting room. 0), Christoph Marthaler (Els viatges de Lina Bögli), Romina Paula (El tiempo todo entero), Daniel Veronese (Los hijos se han dormido) o Oskaras Korsunovas (Miranda, que havia d’inaugurar el Festival Shakespeare de Mataró, anul·lat a última hora per raons pressupostàries).
Finalment, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va omplir un any més els carrers de la ciutat. Més de noranta companyies nacionals i internacionals van participar en la primera edició del nou director artístic, Jordi Duran, que va voler reforçar igualment la presència d’espectacles de “sala”, així com oferir un programa específic de residències per a artistes al llarg de l’any. Als espectacles com Entròpic (Los Galindos) o NetNietNiets (Tragic), s’hi va sumar un aparador internacional centrat en Amèrica Llatina amb Pueden dejar lo que quieran (ÍntimoTeatroItinerante), Kadogo niño soldado (La Patriótico Interesante) o El Olivo (Niño Proletario), entre d’altres.
Dansa
Si bé per culpa de la crisi la dansa va patir un descens de públic a causa de la poca presència d’espectacles de gran format, les sales petites van mostrar un important increment d’espectadors, en cicles de dansa com els organitzats pel Tea-tre Tantarantana o el saT!, així com espectacles de petit format en espais com L’Antic Teatre.
Musicolèpsia, presentada al TNC, és una de les moltes propostes dins dels espectacles de dansa de gran format del 2011
© TNC / Juan Carlos García
Pel que fa als teatres públics, a més de la ja mencionada Musicolèpsia al TNC, el Liceu va programar la Marta Graham Dance Company, un Ballet del Teatre Mariinski (Le Corsaire) i va recuperar Dunas de María Pagés i Sidi Larbi Cherkaoui. Com l’any anterior, el Mercat de les Flors va ser l’espai públic que va concentrar la majoria d’espectacles de dansa, amb noms tan destacats com Pina Bausch (en la reposició de Kontakthof), Camille Boitel (L’immédiat), Akram Khan (Vertical Road), Daniel Léveillé (Amour, acide et noix), Dave St-Pierre (Un peu de tendresse bordel de merde!), Sidi Larbi Cherkaoui i Damien Jalet (Babel words), Hofesh Shechter (Political/Mother), Gregory Vuyani Maqoma (Beautiful me), la companyia La Intrusa de Damián Muñoz i Virginia García (Tres tristes streapteases, Pobres bestias o Ataraxia), Kumotaro Mukai (Paradise in the jar Odyssey 2011), Fearghus Ó Conchúir (Tabernacle) o la Sydney Dance Company dirigida per Rafael Bonachela (6 Breaths i Landforms), a més d’un cicle dedicat a la figura de Raimund Hoghe (Si muero, dejad el balcón abierto o Young people, old voices). Entre les companyies catalanes que van passar pels escenaris del Mercat de les Flors van destacar loscorderos.sc (El mal menor), Sociedad Doctor Alonso (Àcid folklòric) i La Veronal (Rússia), alhora que festivals com l’IDN (Imatge, Dansa i Nous mitjans) o l’LP’11 servien de plataforma a creadors emergents nacionals i internacionals.
Finalment, molts dels teatres de la ciutat van començar la temporada programant dansa en el marc del festival Dansalona, amb espectacles com Sola, de Carles Salas (Sala Beckett), Somorrostro, de Maria Rovira (Teatre Condal), El lago de los cisnes, a càrrec del Ballet Nacional de Cuba (Teatre Tívoli), o Aquí amanece de noche, de Mar Gómez (La Villarroel).
El Premi Nacional de dansa 2011 va distingir l’Associació de Professionals de la Dansa de Catalunya (APdC) pel seu treball en la difusió d’aquest art, “per la tasca d’ajuda i de suport als joves creadors i, sobretot, per continuar lluitant incansablement per un reconeixement digne de la professió”. Per la seva banda, el Premi Nacional de teatre va recaure en l’actor Pere Arquillué per haver aconseguit “agermanar uns registres de paraula i de gest excepcionals, realment innovadors” en la seva interpretació a Primer amor, de Samuel Beckett. Així mateix, Arquillué també va ser condecorat amb el premi Ciutat de Barcelona 2010 en la categoria de teatre, mentre que Mar Gómez ho va ser en la modalitat de dansa i circ, i Calixto Bieito, en la de projecció internacional.