Teatre
El 2012 va ser un any marcat per les dificultats econòmiques, entre les quals va destacar el gran augment de l'IVA sobre les arts escèniques (que va passar del 8% al 21%) a tot l'Estat espanyol, i la important reducció de les subvencions en sales i productores, així com en els pressupostos municipals per a programació, cosa que va afectar significativament els circuits de gira del país.
El sostre d'espectadors a Catalunya va créixer lleugerament durant els primers trimestres de l'any, però a partir de setembre es va notar una important davallada de públic que va afectar bona part dels teatres catalans. Tanmateix, es van inaugurar noves sales (com la seu del CANAL o la sala petita del Tantarantana) i se'n van establir d'altres (com la nau d'Arts i Oficis de la Biblioteca de Catalunya, que va passar a ser gestionada per La Perla 29, amb Oriol Broggi al capdavant), mentre que molts teatres es van mantenir oberts enmig d'una gran incertesa econòmica. A banda d'això, cal destacar que per primera vegada al TNC es va designar per concurs públic el nou director artístic, Xavier Albertí, que el consell d'administració del teatre va elegir per al seu projecte artístic a partir del 2013.
Teatre públic
Ramon Madaula va protagonitzar El mercader de Venècia, amb direcció de rafel Duran, a la Sala Gran del TNC
© TNC/David Ruano
La programació del Teatre Nacional de Catalunya (TNC) va mantenir una certa continuïtat respecte als anys anteriors, si bé el seu director, Sergi Belbel, va plantejar la seva darrera temporada amb un considerable gir en la programació, en què els autors autòctons contemporanis van passar a adquirir un pes notablement superior en ocupar la Sala Gran amb una preeminència inèdita, començant el 2012 amb l'estrena d'Els nostres tigres beuen llet, d'Albert Espinosa. Alhora, es va seguir apostant per la revisió dels clàssics, la recuperació del patrimoni català teatral o literari, la promoció de la dramatúrgia mitjançant encàrrecs d'autors emergents en el marc del projecte T6, així com l'exhibició d'un teatre familiar de qualitat. Igualment, va continuar la tendència de reduir el nombre d'espectacles programats, explotant alguns espectacles d'èxit de públic, com ara la reposició d'Agost, de Tracy Letts, dirigit per Sergi Belbel, que va esdevenir l'espectacle més vist de la història del TNC.
Trifulkes de la catalana tribu va ser la comèdia familiar presentada per Zitzània Teatre al TNC
© David Ruano / TNC
D'aquesta manera, a la Sala Gran es van poder veure El mercader de Venècia,a càrrec de Rafel Duran, la proposta familiar de Zitzània Teatre, Trifulkes de la Katalana Tribu, de Víctor Alexandre, dirigida per Pere Planella, La Bête, de David Hirson, sota la batuta del mateix Belbel, i els ja mencionats Agost i Els nostres tigres beuen llet. Paral·lelament, la Sala Petita va acollir una revisió contemporània d'Els baixos fons, de Maxim Gorki, dirigida per Carme Portaceli; la recuperació de Rei i senyor, de Josep Pous i Pagès, dirigida per Toni Casares; Ball de titelles, de Ramon Vinyes, amb direcció de Ramon Simó, una dramatúrgia de Marc Rosich a partir de l'obra de Jesús Moncada Mequinensa, dirigida per Xicu Masó; i l'adaptació lliure de Macbeth, signada per Àlex Rigola.
Daniele Finzi Paka va conduir l'espectacle visual Donka (una carta a Txékhov)
© Viviana Canglialosi / TNC
Finalment, també a la Sala Petita s'hi van poder veure els tres encàrrecs del projecte T6, tERROR, de Jordi Oriol, Voyager, de Marc Angelet, i L'ombra al meu costat, de Marilia Samper, així com l'espectacle visual Donka (Una carta a Txékhov),a càrrec de Daniele Finzi Pasca, i els espectacles familiars ras!, de Maduixa Teatre, i Viatge a la lluna, amb dramatúrgia i direcció de Pau Miró a partir de l'obra original de Xavier Montsalvatge.
Per la seva banda, el Teatre Lliure, dirigit per Lluís Pasqual, va continuar la línia encetada l'any anterior amb una significativa reducció dels espectacles internacionals, compensada per més produccions madrilenyes. No obstant això, la presència de creadors autòctons va ser predominant, amb noms històrics del teatre català al costat d'alguns joves creadors.
Així, a la Sala Fabià Puigserver de Montjuïc s'hi van poder veure els espectacles Persèfone. Variacions mortals (Comediants), Quitt. Els irresponsables són en vies d'extinció,de Peter Handke (amb direcció de Lluís Pasqual), Coriolà, de William Shakespeare (adaptat i dirigit per Àlex Rigola), Cesc Gelabert V.O. +, de la companyia de dansa Gelabert Azzopardi, Songs of Wars I Have Seen, de Heiner Goebbels amb textos de Gertrude Stein (amb direcció de Jordi Prat i Coll), El montaplatos, de Harold Pinter (dirigida per Andrés Lima), 30/40 Livingstone, de Sergi López i Jorge Picó, i l'espectacle Aventura!, d'Alfredo Sanzol amb T de Teatre. Alhora, a la sala petita de Gràcia hi van desfilar Ï,de Blaï Mateu Trias (dirigit per Michel Cerda), Hedda Gabler,de Henrik Ibsen (dirigit per David Selvas), Espiadimonis, de Ramon Gomis de Barberà (amb direcció d'Iban Beltran), La nostra classe, de Tadeusz Słobodzianek (dirigit per Carme Portaceli), la producció francesa La nuit juste avant les forêts, de Bernard-Marie Koltès (dirigida per Patrice Chéreau i Thierry Thieû Niang), En la luna,d'Alfredo Sanzol, Els jugadors, de Pau Miró, Schubertnacles humits, de Carles Santos, Pàtria, de Jordi Casanovas, La rara anatomia dels centaures, de Miquel Àngel Riera (una producció d'Iguana Teatre, que commemorava el seu vint-i-cinquè aniversari, amb direcció de Pere Fullana), Ivan i els gossos, de Hattie Naylor (dirigit per Pau Carrió), Juicio a una zorra,de Miguel del Arco, i Grimègies, de Tortell Poltrona (amb direcció de Jaume Mateu). En la secció El Lliure dels nens, centrada en el teatre familiar, s'hi van programar els espectacles Buchettino, de la companyia italiana Socìetas Raffaello Sanzio, Un bosc de cames, de Jordi Palet i Puig, Lava (una proposta dels belgues Studio Orka) i La llanterna màgica, de Joan Montanyès Monti i Damià Barbany.
Sota el lema "El Lliure dels nens" es van presentar obres com la familiar Buchettino
© Ros Ribas / TNC
Pel que fa als centres d'arts escèniques, El Canal. Centre d'Arts Escèniques Salt/Girona va estrenar nova seu a la Factoria Cultural de la Coma Cros. La programació va concentrar durant el Festival Temporada Alta la majoria de produccions pròpies, bona part de les quals van ser coproduïdes amb altres teatres o festivals públics, catalans o internacionals, com ara els espectacles ja esmentats de Macbeth i Pàtria, així com Pàjaru, de Pere Hosta, Hans Was Heiri, de Zimmerman & De Perrot o MAZÙT, de la companyia Baró d'Evel Cirk. A més, el Canal va seguir oferint una programació de gran diversitat, acollint destacades figures internacionals, així com bona part dels noms més interessants del teatre català que n'han facilitat la internacionalització.
Per la seva banda, el Centre d'Arts Escèniques de Reus va passar a ser programat per una comissió artística formada per Lluís Pasqual, Ramon Gomis i Xavier Graset. Va oferir una programació amb destacades produccions de teatre de text provinents de Barcelona i Madrid, va continuar donant suport a les arts del circ i va coproduir amb alguns dels principals teatres catalans. Entre els espectacles que s'hi van poder veure cal destacar Mequinensa, a partir de l'obra de Jesús Moncada, i Persèfone. Variacions mortals, i Veraneantes,de Maxim Gorki (dirigit per Miguel del Arco).
Un dels pocs espectacles de dansa als teatres públics va ser el de Cesc Gelabert V.O. +, de Gelabert Azzopardi
© Ros RiBas / Teatre Lliure
Finalment, el Centre d'Arts Escèniques de Terrassa va continuar apostant pels nous creadors i pels llenguatges escènics més transgressors, bona part acollits al festival Terrassa Noves Tendències, on han participat en diverses produccions i coproduccions. Alhora, va iniciar una estratègia d'internacionalització destinada a establir vincles amb centres i creadors d'arreu del món. Entre els espectacles que va presentar el CAET, cal esmentar Voyageurs immobiles, de Philippe Genty; Zero,d'Albert Boronat, i 180° de cel,d'Aleix Fauró i Isis Martín.
Teatre privat
El Grup Focus va prosseguir l'activitat escènica en els seus diversos teatres. Al Romea, s'hi van poder veure les produccions pròpies Qui té por de Virginia Woolf?, d'Edward Albee, dirigida per Daniel Veronese, i Oleanna, de David Mamet, amb direcció de David Selvas, que juntament amb Norbert Martínez també hi va estrenar la producció convidada L'habitació blava, de David Hare. L'èxit de l'any va ser la producció de la companyia La Perla 29 Incendis, un text de Wajdi Mouawad, amb direcció d'Oriol Broggi. A més, el Romea també va acollir la proposta de petit format Sé de un lugar, d'Iván Morales, que anteriorment havia fet temporada amb gran ressò a La Seca.
A la Sala Villarroel s'hi van presentar textos contemporanis amb un important predomini de l'autoria catalana. Així, es van exhibir les produccions pròpies Res no tornarà a ser com abans, de Carol López, Burundanga, de Jordi Galceran, dirigida per Jordi Casanovas (en coproducció amb la Sala Flyhard) i la reposició de L'any que ve serà millor,dirigida per Mercè Vila Godoy amb textos de Marta Buchaca, Carol López, Mercè Sarrias i Victòria Szpunberg. Entre les produccions convidades, hi van destacar Nit de ràdio dos punt zero, de Cristina Clemente, i Perversiones sexuales en Chicago, de David Mamet i dirigida per Juan Pedro Campoy.
Per la seva banda, el Teatre Goya va establir una col·laboració amb l'empresa Codorniu, que va passar a anomenar-se Teatre Goya Codorniu. Com en les temporades anteriors, va presentar els espectacles dirigits per Josep Maria Pou, El tipo de la tumba de al lado, de Katarina Mazetti, i Celobert, de David Hare, Parlour Song, de Jez Butterworth i dirigida per Magda Puyo, i Querida Matilde, d'Israel Horovitz i dirigida per Juan Luis Iborra.
Al Teatre Condal van continuar els espectacles familiars i les comèdies de gran públic, com ara Políticament incorrecte, de Ray Cooney i dirigida per Paco Mir, Joan Pera, Capri o No et vesteixis per sopar, de Marc Camoletti i dirigida per Roger Peña i Carulla.
La Cubana va aconseguir un gran èxit de públic amb la seva obra Campanades de boda
© David Ruano / La Cubana
Finalment, el Barcelona Internacional Teatre va mostrar a Catalunya les seves dues primeres produccions internacionals, dirigides per Calixto Bieito, que es van representar al Festival Grec, El gran teatro del Mundo, de Calderón de la Barca i al Temporada Alta, Forests, a partir de textos de William Shakespeare i dramatúrgia de Marc Rosich i el mateix Bieito.
Com l'any passat, l'oferta dels altres teatres privats va ser força heterogènia, i en molts casos es van tornar a programar espectacles de temporades anteriors (molts provinents de sales de format petit o mitjà) que havien donat bons resultats de públic.
Al Poliorama es va poder assistir a l'obra Les noies del calendari, de Tim Firth
© Comèdia, Comunicació & Mèdia / Teatre Poliorama
Entre totes les produccions es pot mencionar Campanades de boda, de La Cubana (Tívoli), Cyrano de Bergerac, d'Edmond Rostand i dirigida per Oriol Broggi (Biblioteca de Catalunya), Les noies del calendari, de Tim Firth (Poliorama), Toc Toc, de Laurent Baffie (Borràs), Cock, de Mike Bartlett i dirigit per Marta Angelat (Club Capitol), Invasió subtil i altres contes, de Pere Calders i dirigida per Víctor Alvaro (Almeria), David y Sara. Pegaso ha desaparecido, d'Ever Blanchet i dirigida per Òscar Molina (Teatre Gaudí Barcelona) o l'espectacle provinent del cèlebre cabaret Crazy Horse de París Forever Crazy, amb coreografies de Philippe Decouflé (Artèria Paral·lel).
Josep Maria Pou va presentar El tipo de la tumba de al lado, de Katarina Mazetti, al Teatre Goya
© Paco Amate / Grup Focus
Pel que fa als musicals, cal destacar la gran presència de produccions catalanes, amb títols com La vampira del Raval (Teatre del Raval) o les propostes de Dagoll Dagom (Cop de Rock! i La Família IRreal. El musical, al Victòria), del Tricicle (Forever young, d'Eric Gedeon, al Poliorama) o dels Egos Teatre (La casa sota la sorra, al Borràs, i Ruddigore o La nissaga maleïda, al Club Capitol). Altres musicals destacables van ser Los Miserables (Barcelona Teatre Musical) o Harlem Swing (Ain't misbehavin') (Victòria).
El teixit de sales petites va continuar treballant com els anys anteriors, servint d'aparador de creacions més o menys arriscades i emergents, moltes d'autoria catalana. Es va notar l'aparició de noves sales que a poc a poc van agafant força en el panorama escènic local, així com el diàleg cada cop més fluid en el traspàs d'espectacles a altres espais, sovint de més gran format.
A la Sala Beckett hi van continuar predominant els autors vius, especialment catalans, amb noms com Carles Batlle (Zoom, dirigida per Xavier Albertí), Kristian Smeds (Imatges gelades, dirigida per Alícia Gorina), Albert Pijuan (Nix tu, Simona, amb direcció d'Albert Mestres), Josep Maria Miró i Coromina(El Principi d'Arquimedes), Davide Carnevali (Variacions sobre el model de Kraepelin, dirigida per Carles Fernández), Antonio Tarantino (Vespres de la Beata Verge, dirigida per Jordi Prat i Coll), Mercè Sarrias (Quebec-Barcelona, amb direcció de Philippe Soldevila) o Pau Miró (Un refugi indi). Per la seva banda, La Seca Espai Brossa es va inclinar cada cop més per autors locals contemporanis, i alhora recuperava noms històrics del teatre català; en aquest sentit, per les seves dues sales hi van passar títols com Sé de un lugar, d'Iván Morales, El darrer triangle,de la companyia Els Pirates a partir de l'obra de Joan Brossa, La monja enterrada en vida,de Jaume Piquet i adaptada per Nao Albet i Marcel Borràs, un cicle dedicat a Josep Pedrals (El furgatori, dirigit per Iban Beltran, i En comptes de la lletera, amb direcció de Jordi Oriol), així com dues propostes de la plataforma Òpera de Butxaca i Nova Creació (Java Suite, d'Agustí Charles i Lost Circles, de Michel Roth i Alfred Zimmerlin) i els anomenats Dimarts Màgics, que van aplegar al llarg de l'any prestigioses figures internacionals de la màgia.
El musical Ruddigore o La nissaga maleïda es va presentar al Club Capitol
© Javier Nadal / Comèdia, Comunicació & Mèdia
La Sala Flyhard i la Sala Àtrium, dues sales de recent obertura, van consolidar la seva presència, la primera amb títols com el ja mencionat Burundanga, La terra oblidada, de Llàtzer Garcia; Litus, de Marta Buchaca, o Les millors ocasions, de Jordi Casanovas i dirigida per Ferran Utzet, i la segona amb obres com 20 de novembre, de Lars Norèn i dirigida per Moisès Maicas; Els desgraciats, d'Iván Morales, o Fa una mica de soroll, de Romina Paula i dirigida per Albert Prat.
Les sales "alternatives" tradicionals com el Tantarantana, la Sala Muntaner o el Versus Teatre es van caracteritzar per una important presència de companyies convidades d'arreu de l'Estat espanyol, i alhora van programar produccions autòctones com Un disgust danès, de Jumon Erra i Boys don't cry, de Victòria Szpunberg i dirigida per Glòria Balañà (Tantarantana), Els dolents, de Steven Berkoff i dirigida per Ramon Simó (Muntaner) o República Bananera, de Joan Yago i dirigida per Israel Solà (Versus). Paral·lelament, sales com la Nau Ivanow o La Caldera van continuar com a importants aparadors de tota mena de produccions que després farien sovint el salt a sales de programació més estable.
Festivals
La Seca – Espai Brossa es va decantar per autors locals contemporanis com Romina Paula, autora de Fa una mica de soroll
© Roser Blanch / Temporada Alta
El primer Festival Grec dirigit per Ramon Simó es va caracteritzar per una focalització gairebé exclusiva en la creació contemporània, una reducció significativa dels espectacles de llarga durada que s'exhibien a diversos teatres de la ciutat per concentrar-se en els espais de Montjuïc (a la Ciutat del Teatre i el mateix Teatre Grec), i la limitació del festival només al mes de juliol. Noms destacats de l'escena internacional que van desfilar pel festival van ser Calixto Bieito (El gran teatro del Mundo), Complicite (The Master and Margarita), She She Pop (Testament), Vesturport (Metamorphosis) o David Marton (Don Giovanni. Keine Pause) i les companyies de dansa de Marie Chouinard (bODY_rEMIX / gOLDBERG vARIATIONS), Peeping Tom (32, rue Vanderbranden), Robyn Orlin (Walking next to our shoes...), Inbal Pinto & Avshalom Pollak (Bombyx mori), Gauthier Dance (Poppea/Poppea) i Ohad Naharin amb IT Dansa (Kamuyot), així com les companyies de circ Theater Tol (amb l'espectacle inaugural Pedalejant cap al cel), My! Laika (Popcorn machine) i XY (Le grand C). Pel que fa als espectacles autòctons, en teatre van destacar El principi d'Arquimedes (Josep Maria Miró), A la ville de... Barcelona (Joan Ollé), Boys don't cry (Victoria Szpunberg), Dubte, de John Patrick Shanley (dirigit per Sílvia Munt) o Senyoreta Júlia, de Patrick Marber (a partir de l'obra de Strindberg i dirigida per Josep Maria Mestres), entre d'altres; en circ, cal esmentar Els racons de la memòria (Tortell Poltrona) o els muntatges Pugilatus i Devoris causa (amb què Escarlata Circus va celebrar el seu vint-i-cinquè aniversari); i en dansa, Ballant a la sorra (Maria Rovira), Full evening (Contrapunctus Danceport) i Chuck & Bruce (Thomas Noone i Emilio Gutiérrez), així com la 21a edició del festival internacional Dies de Dansa acollit en el marc del Festival Grec.
Amb un pressupost del 30% inferior respecte a l'edició anterior, el Festival Temporada Alta, guanyador del Premi Max 2012 de Noves Tendències, va seguir oferint una programació de gran qualitat, amb més de setanta títols, entre els quals hi va haver trenta-cinc estrenes absolutes i vint-i-sis coproduccions, amb la presència tant de grans noms internacionals com de creadors catalans. D'aquesta manera van desfilar pel festival creadors com Àlex Rigola (Macbeth), Jordi Casanovas (Pàtria), Sol Picó (Memòries d'una puça), Pere Hosta i Isaki Lacuesta (Pàjaru), Pep Tosar (El mestre i Magarita), Angélica Liddell (Ping Pang Qiu), Pere Faura (Striptease i Bomberos con grandes mangueras), Jordi Oriol (Big Berberecho), Mal Pelo (Band), Blaï Mateu (MAZÙT) o Pau Miró (Un refugi indi). Quant als artistes estrangers convidats, el festival va acollir noms com Agustí Mendilaharzu i Walter Jakob (Los talentos), Guy Cassiers (El cor de les tenebres), Jan Fabre (Drugs kept me alive), Zimmermann & de Perrot (Hans was Heiri), Guillermo Calderón (Villa + Discurso), Oskaras Koršunovas (Hamlet, de W. Shakespeare), La Zaranda (El régimen del pienso), Declan Donnellan (Les tres germanes), Sidi Larbi Cherkaoui (Play), Fabrice Murgia (Ghost Road) o els Propeller (Nit de reis).
La desaparició del cicle Radicals Lliure, que els anys anteriors havia reunit al Teatre Lliure algunes de les figures més renovadores del panorama escènic català i internacional, va veure's compensat per la recuperació del Festival NEO (Noves Escenes Obertes), que durant uns quants dies va concentrar a Barcelona una bona quantitat de propostes, majoritàriament locals; entre d'altres, van desfilar pel festival l'Agrupación Señor Serrano (Katastrophe), Roger Bernat (Pendent de votació), Carles Santos amb CaboSanRoque (Maquinofòbiapianolera), Sergi Fäustino (Fäustino II o Crònica d'un cos i la seva ciutat), Pere Faura (Diari d'accions) i Marcel·lí Antúnez (Afasia).
Finalment, la Fira de Teatre al Carrer de Tàrrega va acollir més de seixanta companyies locals i internacionals i va oferir vint-i-tres estrenes en una programació multidisciplinària, on va tenir molt pes el programa de suport a la creació iniciat l'any anterior. Entre els espectacles que es van poder veure a Tàrrega cal destacar As the world tipped, de la companyia britànica Wired Aerial Theatre; Kiss & Cry, de Charleroi Danses; Biblioteca de cuerdas y nudos i Moi, j'attends, de José Antonio Portillo; Lisboa, de Fondazione Pontedera Teatro, o Zweep, de Schweigman.
Dansa
El 2012 va tornar a estar marcat per un descens d'espectadors en dansa a causa sobretot de la menor presència d'espectacles de gran format, ja que de fet al Mercat de les Flors, el principal centre dedicat a la dansa a Catalunya, les xifres de públic i assistència van millorar respecte a l'any anterior.
Sota la direcció de Ramon Simó, al Festival Grec es van presentar espectacles com Metamorphosis, de Vesturport
© Eddi / Festival Grec
Als teatres públics es va notar una considerable absència de la dansa, que només es va veure compensada amb l'espectacle Cesc Gelabert V.O. +, de Gelabert Azzopardi. El Liceu va programar les companyies IT Dansa (Sechs Tänze i Minus 16 a l'Auditori de Cornellà), el Corella Ballet Castilla y León (El llac dels cignes), el Grupo Corpo (Bach i Parabelo), la companyia Alvin Ailey American Dance Theater (Festa Barocca, Love Stories i Revelations), els Ballets de MonteCarlo (Faust), l'American Ballet Theatre (Don Quixot) i el B allet del Teatre Nacional de Praga (El Trencanous, un conte de Nadal).
Com l'any anterior, el Mercat de les Flors va concentrar bona part dels espectacles de dansa, programant espectacles de companyies destacades del panorama internacional, com ara el Ballet National Algérien (Nya), Rachid Ouramdane ("Loin"), Nacera Belaza (Les sentinelles i Le temps scellé), la companyia Danza Contemporánea de Cuba (Mambo), Xavier Le Roy (amb un cicle que va recollir les seves produccions: Self Unfinished, Le Sacre du Printemps, Product of Circumstances i Low Pieces), Lia Rodrigues (Piracema), els DV8 Physical Theatre (Can We Talk About This?), Constanza Macras (I'm Not The Only One Part II), els germans Jacob i Pieter Ampe (Jake & Pete's Big Reconciliation Attempt for the Disputes from the Past), Helena Franzén (Slipping Through my Fingers), Tania Carvalho (Icosahedron) i les companyies Étantdonné (ZigZag) o Dance Theatre Auraco (Me-Me). Entre els noms locals hi va haver els catalans Mar Gómez (Perdiendo el tiempo), Sònia Gómez (Moviments polítics), Mizar Martínez (Projecte Rizoma), Sònia Sánchez (El plec), Eulàlia Ayguadé (Little Me), Umma Umma Dance (Loser Kings), Roberto G. Alonso (Almazuela (sota els llençols)) i els integrants de l'espectacle Indisciplines (loscorderos.sc, Cesc Gelabert, Pere Faura o Eulàlia Ayguadé), així com els artistes Israel Galván (La curva), Blanca Li (Macadam Macadam), Rocío Molina amb Rosario la Tremendita (Afectos), la Compañía Nacional de Danza (Sleepless, Walking mad i Babylon), Lost Dog (It Needs Horses i Home for Broken Turns), Daniel Abreu (Cabeza), Patricia Caballero (Lo raro es que estemos vivos) i La Ribot (Llámame Mariachi).
Al Mercat de les Flors es van poder veure espectacles com ZigZag, de la companyia Étantdonné
© Tanzfestival / Cie Étant Donné
Finalment, un any més, l'inici de temporada va omplir els teatres de dansa a l'agost i el setembre en el marc del festival Dansalona, els teatres privats de la ciutat exhibien espectacles de noms com Mar Gómez, Roberto G. Alonso, Maria Rovira, Salvador Távora o Claire Cunningham.
Premis
El Premi Nacional de Teatre 2012 va guardonar l'extensa trajectòria de l'actriu Carme Sansa per haver "practicat amb una professionalitat exemplar i d'una manera brillant i persistent diversos gèneres i disciplines", amb una menció especial a la seva interpretació a Vostè ja ho entendrà, de Claudio Magris. Paral·lelament, el Premi Nacional de Dansa va distingir l'associació de dansa independent de Barcelona La Porta per haver "contribuït a activar el sector des d'una posició radicalment independent", donant suport a creadors emergents i "visibilitat a importants i reconeguts artistes nacionals i internacionals no sempre prou presents a les programacions regulars". Per la seva banda, els premis Ciutat de Barcelona 2011 van recaure en Oriol Broggi (teatre), Thomas Noone Dance (dansa) i la companyia "eia" (circ).