Les protestes contra el president, Faure Gnassingbé, van ser freqüents a partir del 19 d’agost, data de la primera manifestació, sense que al final d’any el Govern i l’oposició, encapçalada per Jean-Pierre Fabre, de l’Aliança Nacional pel Canvi (ANC), haguessin avançat en les negociacions. Els manifestants van demanar la dimissió de Gnassingbé, que va arribar a la presidència el 2005 després de la mort del seu pare, el general Gnassingbé Eyadéma, el qual es va mantenir 38 anys en el poder. Preocupats per la inestabilitat del petit país, els presidents de Ghana, Nana Akufo-Addo, i de Guinea, Alpha Condé, van fer de mediadors en la crisi, sense gaire èxit, ja que encara que el Govern va prometre un diàleg nacional per reformar la Constitució, amb la finalitat de limitar els mandats, no va renunciar que Gnassingbé tornés a ser candidat a les properes eleccions, previstes per al 2020. D’altra banda, l’oposició, enfortida pel suport de Tikpi Atchadam, dirigent del Partit Nacional Panafricà (PAN), va reclamar l’alliberament dels presos polítics i la retirada de l’exèrcit de poblacions del nord del país. Malgrat les protestes, l’economia va mantenir un creixement sostingut.