En l'àmbit econòmic, al febrer es va anunciar que el país estudiava, juntament amb Líbia, la fusió de tres bancs per a la creació d'una entitat financera binacional capaç de finançar amplis projectes. Entre els bancs candidats es troben el North Africa Investment Bank, Al-Ubaf International Bank i el BTL (Banque Tuniso-Libyenne). Encara dins de l'àmbit econòmic, va destacar l'anunci, a l'abril del 2009, de la paralització del projecte immobiliari de grans dimensions anomenat la Porta de la Mediterrània, impulsat pel hòlding Sama Dubai, empresa coneguda per dur a terme projectes extravagants. El cost del projecte ascendia a 30.000 milions de dòlars i era el primer d'aquest tipus que es realitzava al nord d'Àfrica. La seva intenció era explotar la ribera nord del llac de Tunis i crear una petita ciutat amb 2.500 empreses internacionals, catorze hotels de luxe, ciutats residencials, un centre financer, un centre tecnològic i diverses instal·lacions esportives i d'oci.
Tunísia no mostra símptomes d'obertura política, i ni tan sols es concep una reforma gradual. Els èxits en l'esfera econòmica i social no van anar acompanyats de cap progrés significatiu en l'àmbit polític. D'aquesta manera, al mes de febrer, el Tribunal d'Apel·lació de Gafsa va condemnar a penes de presó els sindicalistes que van organitzar les revoltes a la conca minera de Gafsa durant la primavera de l'any 2008, per considerar els actes de protesta com una temptativa criminal i rebel·lió armada. No obstant això, el 5 de novembre de 2009 es va anunciar la seva posada en llibertat com a mesura de gràcia presidencial, amb motiu de la celebració del 22è aniversari de l'arribada de Zine al-Abidine Ben Ali al poder. Al final de març, es va comunicar la modificació del codi electoral, que redueix l'edat mínima per votar de 20 a 18 anys i que garanteix el 25% dels escons per a l'oposició. Tot i que l'objectiu de la modificació era aconseguir una major participació de l'oposició, els canvis estipulen que només es podran presentar com a candidats els secretaris generals dels partits legals que hagin detingut el càrrec durant un mínim de dos anys. Atesa la impossibilitat de l'oposició d'obtenir vots, a la pràctica, la llei electoral es tradueix en un 75% dels escons per al Govern i un 25% per a l'oposició, fet que genera més competició i disputes entre l'oposició.
Un altre esdeveniment destacat, emmarcat en el període de precampanya electoral, va ser la presa del control de la Unió Nacional de Periodistes Tunisencs (SNJT) per un grup de periodistes progovernamentals. Aquesta mesura va ser percebuda per la població com un mal presagi, no solament per la pèrdua d'independència de la Unió, sinó també per la falta de llibertats que això comportava per les eleccions, el resultat de les quals no oferia cap sorpresa. Efectivament, el 25 d'octubre, els comicis van proclamar de nou vencedor Zine al-Abidine Ben Ali, que va iniciar el seu cinquè mandat al capdavant de Tunísia, després d'haver obtingut el 89,62% dels vots. Tot i que la victòria va ser clarament aclaparadora, també va ser el resultat més baix des que va assumir el poder, el 1987.
Pel que fa als drets humans, les negociacions entre Human Right Watch i el Govern de Tunísia per a acordar una visita a les presons del país van seguir estancades, tot i les promeses fetes per Béchir Tekkari, ministre de Justícia els anys 2005 i 2007.
Finalment, cal assenyalar que al mes d'octubre es va publicar a París una obra titulada La régente de Carthage. Main basse sur la Tunisie, de Nicolas Beau i Catherine Graciet, on es parla del sistema autoritari tunisenc i les ambicions del clan del president. La muller del cap d'estat, Leila Trabelsi, va interposar un recurs contra l'editor per difamació amb l'objectiu d'impedir la difusió del llibre a França, però el Tribunal Correccional de París es va pronunciar en contra seva.