La caiguda del règim de Ben Ali va ser el primer d’una sèrie d’esdeveniments polítics que van sacsejar el món àrab durant el 2011 i que van rebre qualificatius com “primavera àrab”, “aixecament àrab” o “revoltes àrabs”. La icona i detonant de la revolució tunisiana va ser Mohamed Bouazizi, un jove de Sidi Bouzid que es va immolar el 17 de desembre de 2010 com a protesta per la confiscació d’un carretó de fruita i pel tracte degradant rebut per les autoritats en intentar denunciar la situació. Bouazizi encarna la frustració pel deteriorament de les condicions de vida, per un mercat de treball precari i per un abús de poder de les autoritats. Una situació que contrastava amb el creixement econòmic del país, i que havia portat el Banc Mundial a qualificar d’exemplar la gestió econòmica.
En adonar-se de la magnitud de la protesta, amplificada per un ús massiu de les xarxes socials, especialment Facebook, les forces policials van reprimir les protestes amb una gran brutalitat. La protesta, que s’havia iniciat a les regions del centre i l’oest, es va estendre al principi del 2011 per tot el país. La pressió popular, la persistència de la mobilització pacífica i la decisió de les forces armades de no obrir foc contra la població, van desencadenar el final del règim.
La ràpida fugida de Ben Ali va causar un efecte de sorpresa i eufòria que, durant els primers dies, es va veure enterbolit pel caos i el pillatge provocat per sectors propers a l’antic règim. Davant del buit de poder, el president del Parlament, Fouad Mebaza, va assumir la presidència de la República i, fins el 27 de febrer, Mohamed Ghanouchi, el primer ministre, va encapçalar un govern “d’unitat” que va patir diverses crisis polítiques i va haver de fer front a protestes ciutadanes que van acusar el govern de continuisme amb el règim anterior. Ghanouchi va presentar la dimissió i Mebaza va escollir com a substitut Béji Caïd Essebsi, un líder polític rescatat de l’oblit, que havia assumit funcions polítiques i diplomàtiques amb Bourguiba i durant els primers anys de Ben Ali.
Després d’intenses discussions polítiques i de la creació de diverses instàncies que havien de conduir aquest procés de transició, es va decidir convocar eleccions per a una Assemblea Constituent, inicialment previstes per al 24 de juliol, però que es van endarrerir fins al 23 d’octubre per a atendre les peticions d’aquells que van reclamar temps suficient per a organitzar les noves forces polítiques.
El partit islamista Ennahda, liderat per Rachid Ganouchi, va guanyar clarament les eleccions amb més d’un 40% dels vots i una proporció semblant d’escons gràcies a una llei electoral dissenyada per a prevenir majories absolutes. La victòria d’Ennahda no va ser rebuda amb entusiasme per sectors laics i per alguns països occidentals, però els seus líders van insistir que són una força democràtica i que promouran els drets humans i la igualtat entre home i dona, una de les fites de la Tunísia contemporània. El dia 21 de novembre, fent mostra de la seva voluntat de diàleg, es va arribar a un ampli acord per a designar Moncef Marzouki (Congrés per la República) president de la República, Mustapha Ben Jaafar (Ettakol) president de l’Assemblea Constituent i el secretari general d’Ennahda, Hamadi Jebali, primer ministre.