Per a Tunísia, el primer país àrab que s'ha encaminat cap a una transició democràtica, l'any 2012 va ser políticament intens. El Govern de coalició, conegut popularment com la Troika, format pels islamistes Ennahda i els grups de centreesquerra Congrés per la República (CPR) i Ettakatol, va impulsar la redacció de la nova Constitució i va superar les crisis internes que amenaçaven la continuïtat de la coalició. L'extradició de l'exprimer ministre libi al-Baghdadí Alí al-Mahmudí al juny, va posar de manifest les tensions dins de la Troika. Jebali, el primer ministre, va aprovar l'extradició sense l'autorització de la presidència de Marzouki, que la va qualificar d'il·legal i de violació dels drets internacionals.
Més enllà de les rivalitats entre els tres partits del Govern, la pugna entre sectors laics i sectors islamistes per influir en la nova arquitectura de l'Estat va provocar episodis de tensió en els quals, fins i tot, van haver d'intervenir les forces de seguretat. A final de gener, 12.000 persones convocades per l'oposició parlamentària es van manifestar a Tunísia per exigir a Ennahda i la resta de forces polítiques el respecte a les llibertats i els drets fonamentals. Posteriorment, es van produir noves manifestacions tant a favor d'una Constitució que respectés l'Estat laic com per demanar un Estat islàmic. A final del març, per tal de disminuir la tensió, Ennahda va anunciar que la nova Constitució no estaria basada en la xaria i que donaria suport al manteniment de l'article primer de la Constitució del 1959, que estableix que "Tunísia és un Estat lliure, sobirà i independent, la religió del qual és l'islam, té per llengua l'àrab i la República per règim". Durant l'agost, centenars de persones van tornar a protestar contra la coalició governamental ja que l'esborrany de la Constitució es referia a la dona com a "complementària a l'home". Un cop més, Ennahda va fer marxa enrere. En aquest clima de polarització de la societat tunisiana, l'oposició es va recompondre al voltant del partit Nidaa Tounis (Crida a Tunísia), liderat per l'antic ministre de Bourguiba i primer ministre de la transició el 2011, Béji Caïd Essebsi.
A part de les discussions sobre els treballs de l'assemblea constituent, un dels temes que va generar més controvèrsia i preocupació és la força dels grups salafistes. Durant l'any els salafistes van prendre els carrers en manifestacions pacífiques però també van protagonitzar accions violentes en bars i cellers, exposicions d'art i universitats. Al juny, coincidint amb un augment d'aquestes accions, el Govern es va veure obligat a imposar el toc de queda a vuit zones del país, inclosa la capital. A final d'any, les protestes violentes, que van començar a Líbia per la difusió de la pel·lícula La innocència dels musulmans, van estendre's a Tunis. Un grup va atacar l'ambaixada dels EUA a Tunísia i van provocar un incendi a l'Escola Americana. En total van morir quatre persones.
El nou Govern va voler augmentar la presència internacional del país. Al febrer, Tunísia va acollir la conferència internacional dels Amics de Síria, a la qual van acudir al voltant de setanta països. La conferència, organitzada per la Lliga Àrab, pretenia buscar solucions al conflicte sirià però va evidenciar les diferències entre els que volien armar els rebels i els que preferien incrementar l'ajuda humanitària. Durant la crisi de Gaza del novembre del 2012, el ministre d'Afers Estrangers, Rafik Abdessalem, va visitar la franja, demostrant el seu suport a la causa palestina i la bona sintonia amb el Govern de Hamàs.