La transició política a Tunísia va haver de fer front a un alt grau de polarització de la societat, a un clima d’inseguretat, a l’escàs creixement econòmic i a les dificultats del Govern tripartit per a arribar a acords, fet que va retardar el procés constituent. Malgrat els sobresalts i la lentitud, la transició va continuar endavant i es va evitar el seu descarrilament.
La tensió entre els islamistes i les forces seculars, sobretot, però no només pel paper de la religió en la societat, va ser un dels principals ingredients de la crisi política, però el que va acabar de tensar la corda van ser els assassinats de dos diputats d’esquerres, Chokri Belaïd, al febrer, i Mohamed Brahimi, al juliol. Chokri Belaïd era el líder del partit d’esquerra Moviments de Patriotes Demòcrates, integrat a la coalició Front Popular. Com a repulsa a aquest atemptat es van produir protestes massives. Després que els sectors laics culpessin Ennahda –el partit islamista moderat que governa Tunísia en coalició amb el Congrés per la República (CPR) i Ettakatol– de la mort de Belaïd, el primer ministre, Hamadi Jebali, va accedir a una de les principals reivindicacions de l’oposició: formar un Govern de líders sense afiliació política per tal de calmar els ànims i sortir de la paràlisi política. Jebali va presentar la seva dimissió el 19 de febrer després de reconèixer el fracàs d’aquesta iniciativa, rebutjada pel seu partit. Ali Larayedh va ser nomenat nou primer ministre.
L’1 de juliol, l’Assemblea Nacional Constituent (ANC) va començar l’anàlisi del projecte de la nova Constitució en una sessió plenària, una fita marcada per l’assassinat de Mohamed Brahimi, diputat del Front Popular i crític amb al text del projecte constitucional. Aquesta mort va desembocar en una nova onada de protestes massives, una vaga general i peticions de dimissió del Govern. L’atemptat va propiciar la unió de la majoria de forces laiques en un Front de Salvació Nacional amb el propòsit d’expulsar Ennahda del Govern i obrir un procés de diàleg nacional.
Davant la pressió, Ennahda va acceptar dissoldre el Govern al final d’octubre i donar pas a una etapa de diàleg nacional, impulsat per la UGTT (Unió General Tunisiana del Treball), que tots els partits van acceptar. D’aquest procés de diàleg, que va començar a l’octubre i es va suspendre al novembre, n’hauria de sortir un govern tecnocràtic capaç de liderar una solució a la crisi política, econòmica i social i de posar les bases de la transició democràtica fins a les properes eleccions. Mentrestant, l’Assemblea Constituent hauria d’acabar la redacció de la Carta Magna i elaborar una nova legislació electoral.
A tota aquesta tensió política, es va afegir la inseguretat provocada pel terrorisme gihadista a les fronteres de Tunísia. Al-Qaida va obrir un nou front de combat amb la mort de vuit soldats d’elit, degollats a la serralada de Chaambi, a l’oest del país, prop de la frontera amb Algèria. El brutal assassinat dels militars va donar peu a les forces polítiques i socials per reivindicar un cop més la dimissió de l’Executiu. A l’octubre, cinc persones van morir en un combat entre militars i islamistes a la província de Sidi Bouzid, tres de les quals eren membres de la Guàrdia Nacional i les altres dues eren terroristes. Coincidint amb l’inici del procés de diàleg nacional, es va produir un atemptat suïcida i un atac frustrat en una de les zones més turístiques del país, Sousse i Monastir, sense víctimes mortals.
Pel que fa a les relacions internacionals, cal destacar la visita de François Hollande a Tunísia pocs dies després del cop d’estat de juliol a Egipte. Aquesta visita tenia com a objectiu, d’una banda, donar suport a la transició democràtica tunisiana davant dels esdeveniments a Egipte, i, de l’altra, normalitzar les relacions entre els dos països després d’anys de col·laboració amb el règim de Zine el Abidine ben Ali. L’Executiu tunisià va rebutjar el cop d’estat a Egipte, en gran part per l’afinitat d’Ennahda amb els Germans Musulmans. El Govern temia que l’oposició volgués replicar a Tunísia l’experiència egípcia i veia amb preocupació la constitució al juliol del moviment Tamarod, ’rebel·lió’ en àrab. L’objectiu frustrat d’aquest moviment era dissoldre l’Assemblea Constituent i apartar el partit islamista Ennahda del poder, tant al Govern com al Parlament provisional, mitjançant la recollida de signatures.