Signatura de la nova Constitució de Tunísia, una de les més modernes del món àrab
© Parti Mouvement Ennahdha
Aquest any va estar marcat pel progrés de la transició democràtica i la celebració d’eleccions legislatives i presidencials, les primeres en la història dels països àrabs, malgrat l’amenaça del terrorisme gihadista i la manca de seguretat.
Al gener, l’Assemblea Constituent va aprovar la primera Constitució tunisiana amb un ampli consens, 200 diputats d’un total de 217. Aquesta nova Carta Magna, una de les més modernes del món àrab, inclou la llibertat de culte, la llibertat religiosa i la llibertat d’expressió, i estableix la igualtat entre dones i homes i un sistema parlamentari descentralitzat. Mentrestant, el primer ministre Mehdi Jomaa va formar un govern interí amb polítics independents i tecnòcrates per dirigir el país fins a les eleccions.
Al març, el president Moncef Marzouki va posar fi a l’estat d’emergència imposat el 2011, durant la revolució, i mesos després el Parlament interí va aprovar la nova llei electoral per a les eleccions legislatives i presidencials. El 26 d’octubre, el 60% dels tunisians van acudir a les urnes per elegir un nou Parlament. Nidaa Tounes, un partit que aglutina seculars, sindicalistes, liberals i també actors de l’era Ben Ali, va ser el guanyador dels comicis, amb 85 dels 217 escons de la Cambra, amb la qual cosa va desplaçar els islamistes d’Ennahda i va desarticular en part la polarització del país.
En la primera volta de les presidencials, celebrades el 23 de novembre, cap candidat no va poder aconseguir la victòria. Seguint la tendència de les legislatives, van haver de concórrer a una segona volta el candidat de Nidaa Tounes, Béji Caïd Essebsi, que va obtenir el 39,46% dels vots, i el president sortint, Moncef Marzouki (33,43%). Aquesta segona volta de les eleccions, celebrades el 21 de desembre, va confirmar la voluntat dels electors d’obrir una nova etapa política en donar la victòria a Essebsi.
Els avenços polítics van contrastar amb la situació econòmica. Tunísia té una taxa d’atur del 16%, una xifra que augmenta al 37,6% quan es parla de l’atur juvenil, una gran majoria universitaris. Per a combatre’l, cal dinamitzar l’economia i, per això, el Govern va implantar mesures que facilitin l’entrada d’inversió estrangera internacional en sectors clau, com ara el turisme, les infraestructures i l’energia.
En política exterior, cal destacar la visita del primer ministre interí, Mehdi Jomaa, a Washington, a l’abril, durant la qual el president Barack Obama va donar suport a la transició tunisiana i es va comprometre a assegurar-ne l’estabilitat. Aquesta visita era essencial per a tractar l’agenda de seguretat, com ja va fer en la seva primera visita oficial a Algèria. Al maig, el rei Muhàmmad VI del Marroc va visitar Tunísia. Durant la trobada es van signar 23 acords de col·laboració en matèria d’economia, turisme, energia i seguretat. Aquest darrer tema és una de les màximes preocupacions del país, a causa del terrorisme. Al juny, Tunísia va patir un dels atemptats més greus des de la seva independència, el 1956. Catorze soldats van morir i 25 van resultar ferits a Chaambi, a la frontera amb Algèria, a mans dels grups terroristes Katibet Okha Ibn Nafaa, una escissió d’Ansar al-Xaria, i d’Al-Qaida al Magrib Islàmic. Malgrat les mesures de seguretat del Govern –amb un desplegament de milers d’efectius i el tancament de la frontera amb Líbia–, dos dies abans de les eleccions parlamentàries es va produir un altre atemptat terrorista en el qual va morir un policia tunisià i un altre va resultar ferit. També al principi de novembre –en plena campanya electoral per les presidencials– l’atac terrorista a un autobús militar va causar la mort de 4 soldats i 13 ferits.