A la primeria de febrer, el Parlament turc va ratificar per àmplia majoria el Protocol de Kyoto, que per al 2012 requereix una reducció de les emissions de gasos d'efecte hivernacle del 5% amb relació als nivells del 1990. La taxa d'emissions de diòxid de carboni per capita a Turquia representa el doble de la mitjana europea, i el Govern turc s'havia negat a signar l'acord per no obstaculitzar el seu creixement econòmic.
Al final de març, el president turc, Abdullah Gül, va visitar l'Iraq. Aquest viatge, el primer que feia un cap d'estat turc al país en trenta anys, va servir per a normalitzar les relacions bilaterals. A més, el president turc va abordar la problemàtica de l'aigua i va obtenir el compromís ferm de les autoritats iraquianes de fer front comú contra els separatistes kurds del Partit dels Treballadors Kurds, que lluiten per l'autonomia des de fa 25 anys.
També al final de març van tenir lloc eleccions municipals a Turquia. El partit islamista en el Govern, Partit Justícia i Desenvolupament (AKP), va obtenir la victòria amb el 39% dels vots, encara que es va situar per sota de les eleccions municipals del 2004 i de les legislatives del 2007, en què havia obtingut el 41,6% i el 46,6% dels vots respectivament. El principal partit de l'oposició, el Partit Republicà del Poble (kemalista) i el partit prokurd DTP van obtenir el 23,2% i el 5,3% dels vots.
A la primeria de maig es van produir canvis en el Govern. El primer ministre, Recep Tayyip Erdogan, va nomenar ministre d'Afers Estrangers el seu conseller diplomàtic, Ahmet Davutoglu, una situació inusual en la política turca, ja que no és membre del Parlament. Davutoglu és professor de relacions internacionals, i la seva mediació va propiciar quatre trobades el 2008 entre sirians i israelians per a avançar cap a la normalització de les relacions entre ambdós països.
A principi d'agost, el primer ministre rus, Vladímir Putin, va visitar Turquia amb l'objectiu d'enfortir la cooperació energètica entre els dos països. El viatge va acabar amb la signatura d'una dotzena de contractes, el més important dels quals és el projecte de gasoducte South Stream, competidor directe de Nabucco, construït pel gegant rus Gazprom i l'empresa italiana ENI. South Stream passarà per sota de la mar Negra per connectar --a través de les aigües territorials de Turquia-- Rússia i Bulgària, on es dividirà en una branca cap a Àustria i una altra cap a Grècia i Itàlia.
A mitjan octubre, Turquia i Armènia van signar uns acords històrics que han de permetre l'establiment de relacions diplomàtiques entre tots dos països, el desenvolupament de les relacions bilaterals i l'obertura de la frontera. L'acostament, però, havia generat resistències en els dos països i al si del grup de la diàspora armènia. Els acords han de ser ratificats pels parlaments dels dos països, un procés que es preveu llarg, atesa l'hostilitat de molts diputats d'Ankara i Yerevan. Les relacions entre turcs i armenis estan marcades pel record de les matances i deportacions dels armenis en 1915-17, que haurien causat la mort de més d'un milió i mig de persones. Per als armenis, això va ser un genocidi, però els turcs rebutgen acceptar-ho. Un altre obstacle que cal superar és el conflicte a Nagorno-Karabakh. Després de sis anys de guerra (1988-1994), Armènia va prendre el control d'aquest enclavament de població armènia en territori de l'Azerbaidjan, aliat de Turquia, que, com a represàlia, el 1993 va tancar la seva frontera amb Armènia.