Dominat pel Partit de la Justícia i el Desenvolupament, el Parlament turc va aprovar a inici de febrer una llei per a reforçar el control de l’Estat sobre internet. La nova llei permet a les autoritats bloquejar els llocs d’internet que continguin informació sobre la vida privada o que puguin ser considerades discriminatòries o insultants, i també accedir a informació sobre els llocs que un internauta visita. En un moment d’escàndols per casos de corrupció que arriben als cercles propers al primer ministre i de represa de les negociacions d’adhesió a la Unió Europea, les institucions europees van denunciar les restriccions a la llibertat d’expressió que suposava aquesta nova llei. Diversos grups de Turquia i d’altres països van denunciar la deriva autoritària del Govern, que, a més, el mateix mes va efectuar una purga dels cossos policials i de la judicatura i va aconseguir el vot favorable del Parlament a una reforma judicial molt criticada que permet el control estatal sobre la nominació de jutges i procuradors, i amplia els poders del ministre de Justícia. Després de la promulgació, el Tribunal Constitucional va anul·lar, a l’abril, part de la reforma judicial, en concret els poders del Ministeri de Justícia. No obstant això, continuant amb les reformes, el Parlament va aprovar al març una llei que permet el tancament d’una àmplia xarxa d’escoles privades que pertanyen majoritàriament a la confraria del predicador Fethullah Gülen. Erdoğan havia acusat els seus antics aliats del moviment Hizmet, d’aquesta confraria, d’actuar contra el Govern i d’haver creat un Estat paral·lel per via de la seva infiltració als cossos policials i a la judicatura. Finalment, el mateix mes el Govern va decidir bloquejar l’accés a Twitter després de la difusió de gravacions telefòniques que l’implicaven directament en la corrupció. Tot i que un tribunal administratiu d’Ankara i el mateix Tribunal Constitucional van anul·lar la decisió governamental per considerar-la contrària als principis d’un estat de dret, a final de març el Govern va bloquejar el canal de vídeos YouTube.
En aquest clima de restricció de les llibertats civils, el partit d’Erdoğan va guanyar les eleccions municipals del 30 de març, en què obtingué un 40% dels sufragis. Les sospites de frau electoral, especialment la d’un tall d’electricitat en 40 ciutats en el moment del recompte dels vots, van incrementar el clima de tensió al país. Malgrat les crítiques, el Govern va continuar amb la seva política. A mitjan abril el Parlament va aprovar una llei per a incrementar els poders dels serveis d’informació i d’intel·ligència. La majoria del seu partit va permetre a Erdoğan augmentar els poders sobre les escoltes telefòniques i sobre la identificació de les fonts utilitzades als mitjans de comunicació i per a castigar amb penes de presó els periodistes que divulguin documents confidencials.
A mitjan maig un accident en una mina de carbó a Soma, a l’oest del país, va causar la mort de més de 300 persones. Al mateix lloc de l’accident i en nombroses ciutats van haver-hi manifestacions, durament reprimides per la policia, contràries al Govern d’Erdoğan, que tot just feia unes setmanes havia bloquejat al Parlament la constitució d’una comissió d’investigació sobre la seguretat a les mines.
Erdoğan, a principi de juny, va presidir l’inici dels treballs del tercer aeroport d’Istanbul, amb capacitat per a 150 milions de passatgers anuals. Aquest projecte havia estat àmpliament criticat per grups ecologistes, que el consideren una massacre mediambiental, ja que es construeix en una zona boscosa pròxima a un llac que subministra aigua potable a Istanbul. El nou aeroport se suma a la llista de projectes faraònics iniciats per Erdoğan, com la residència presidencial, el tercer pont sobre el Bòsfor o la construcció d’un canal per unir la mar Negra amb la de Màrmara.
A les eleccions presidencials celebrades a principi d’agost, les primeres per vot popular directe, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament del primer ministre Erdoğan va obtenir la majoria de vots, el 51,8%. La participació va ser propera al 75%. Erdoğan es va convertir en president del país i va nomenar nou primer ministre turc Ahmet Davutog˘lu, fins aleshores ministre d’Afers Estrangers. Davutog˘lu va presentar el seu gabinet a final d’agost i va declarar que la Unió Europea i el creixement econòmic eren les prioritats del seu Govern.
A final de setembre i a principi d’octubre, els xocs entre estudiants laics i islamistes van ocasionar desenes de ferits a la Universitat d’Istanbul. A més, les protestes prokurdes i antigihadistes van deixar més de 40 morts en diverses ciutats kurdes de Turquia. Les protestes també es van estendre a Ankara i estaven relacionades amb l’assalt de l’EI (Exèrcit Islàmic) a la ciutat síria de Kobane, a prop de la frontera turca, de la qual 200.000 persones van fugir. El Govern turc s’havia negat a intervenir en la lluita i tampoc no va permetre que milicians kurdoturcs s’unissin als kurds que combaten l’EI. Aquesta actitud del Govern turc va generar també, a l’octubre, enfrontaments a l’est del país entre les milícies del PKK (Partit dels Treballadors del Kurdistan) i l’exèrcit, que els va bombardejar, fets que van debilitar el procés de pau entre les dues parts que es va iniciar fa dos anys. A l’octubre, el Parlament va aprovar una llei que permetia la intervenció militar a Síria i l’Iraq des de territori turc.