Al novembre es va celebrar una trobada per millorar les relacions de la Unió Europea i Turquia i gestionar la crisi dels refugiats. En la foto, d’esquerra a dreta: Donald Tusk, president del Consell Europeu, i el primer ministre turc, Ahmet Davutoğlu
© The European Union
La política interna va venir definida per les accions del president Erdoğan i el seu partit per tal de mantenir-se en el poder. En les eleccions legislatives celebrades al juny, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (AKP) del president Erdoğan va perdre la majoria al Parlament. Tot i que va obtenir el 40,8% dels vots, va passar de 326 a 258 escons dels 550 en joc. Aquest resultat va entorpir els plans d'Erdoğan d'esmenar la Constitució per tal de consolidar el seu poder. El Partit Republicà del Poble (CHP), socialdemòcrata, va obtenir el 24,9% dels vots, el Partit Moviment Nacionalista (MHP), el 16,29%, i el prokurd Partit Democràtic Popular (HDP) va aconseguir-ne el 13%, i per primer cop va tenir representació parlamentària. Els intents per a crear un govern d'unitat nacional entre els dos partits amb més representació no van prosperar.
En aquest marc d'inestabilitat política, al juliol, un atac suïcida, presumptament vinculat a l'Estat Islàmic (EI), va provocar la mort de 32 joves militants socialistes a Suruç, al costat de la frontera amb Síria. En resposta, el Govern turc va llançar atacs aeris contra l'EI i, també, va posar punt final a l'alto el foc dels darrers dos anys amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK), amb la qual cosa van començar els enfrontaments a la zona sud-oriental del país. Aquesta decisió d'Erdoğan va fer que dos ministres prokurds del Govern interí turc presentessin la dimissió al setembre, que va ser interpretat com un moviment per tal de crear una crisi de govern i així convocar novament eleccions legislatives. La campanya contra els kurds va continuar al setembre, quan el Govern va enviar tropes a la zona del nord de l'Iraq per a perseguir militants del PKK.
A l'agost, el president Erdoğan va declarar que havien fracassat els esforços per formar una coalició de govern i va convocar noves eleccions per al mes de novembre. De nou els atemptats van influir en la vida política: al final de l'octubre, dos atacs suïcides contra una manifestació pacifista a Ankara van matar més de 100 persones; va ser l'atac terrorista més greu de la història de la Turquia moderna. El Govern turc va assenyalar l'EI i el PKK com a possibles autors.
A les eleccions, l'AKP d'Erdoğan va obtenir el 49,5% dels vots (316 escons); el CHP, el 25,3%; el MHP, el 11,9%, i l'HDP, el 10,7%. Aquest resultat va permetre a l'AKP recuperar la majoria absoluta i tornar a governar en solitari.
En política exterior, a l'abril, Turquia va retirar el seu ambaixador al Vaticà per les declaracions del papa Francesc que consideraven que el primer genocidi del segle XX va ser la mort d'entre 600.000 i 1 milió i mig d'armenis a mans dels turcs otomans durant la Primera Guerra Mundial. D'altra banda, vint països, el Consell d'Europa i el Parlament Europeu van declarar formalment que la matança d'armenis va ser un genocidi.
A més, la primera ministra d'Alemanya, Angela Merkel, de visita a Turquia, va comprometre's a mitjan octubre a accelerar el procés d'incorporació d'aquest país a la Unió Europea si, a canvi, Turquia ajudava a reduir el flux de refugiats cap a Europa. Pocs dies abans, els líders europeus van acordar incrementar el control sobre les seves fronteres i cooperar amb Turquia per aturar l'arribada d'immigrants. Més de 3.000 persones van morir al llarg de l'any en intentar creuar per mar des de Turquia fins a alguna de les illes gregues, fugint de la situació a l'Orient Mitjà. Turquia, que està implicada militarment en les guerres de Síria i l'Iraq en contra de l'EI però que persegueix també els seus propis interessos, va comunicar a l'octubre als ambaixadors dels Estats Units i Rússia el seu desacord que aquests països estiguessin proporcionant ajut militar als kurds de Síria, els quals, d'altra banda, col·laboren en la lluita contra l'EI.