Manifestació en suport del president turc, Recep Tayyip Erdoğan, després de l’intent de cop d’estat fallit del 15 de juliol
© Mstyslav Chernov
Un atemptat al gener va causar almenys 10 víctimes mortals a la plaça de Sultanahmet, el centre neuràlgic del turisme a Istanbul. Les autoritats turques van acusar directament l’Estat Islàmic (EI), la qual cosa va suposar una prova més de com la guerra a la veïna Síria s’estava filtrant a Turquia. Al febrer, un atemptat contra un comboi militar a la capital, Ankara, va matar 38 persones. Va ser reivindicat pels Falcons de la Llibertat del Kurdistan (TAK), una facció del Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Un altre atac de l’EI a l’aeroport d’Istanbul, al juny, va ocasionar la mort de 42 persones i en va ferir més de 200. L’atac terrorista perpetrat a l’agost a la ciutat de Gaziantep, al sud-est de Turquia, en el qual van morir 54 persones, 29 de les quals eren menors d’edat, i 69 més van resultar ferides, va ser atribuït a un menor de l’Estat Islàmic.
Al maig, el primer ministre turc, Ahmet Davutoğlu, va dimitir, i el president Erdoğan va nomenar en el càrrec el fins llavors ministre de Transports, Binali Yildirim. Sembla que la diferència de velocitats entre Davutoğlu i Erdoğan per a accelerar el canvi de sistema polític, de l’actual parlamentari a un de presidencialista, a l’estil nord-americà, va ser la principal raó de la dimissió.
Així, les nombroses tensions al país van desencadenar un cop d’estat fallit a mitjan juliol, amb prop de 300 morts, que va sumir Turquia en una situació caòtica. Sectors de les forces armades turques es van revoltar per tractar d’aconseguir el poder al país i van decretar la llei marcial. Gairebé set hores després el president del país, Recep Tayyip Erdoğan, va aparèixer davant els mitjans de comunicació per donar per sufocat el cop i va fer una crida als seus seguidors que conti nuessin al carrer per evitar nous intents colpistes. Erdoğan va acusar el seu antic soci polític, el clergue Fethullah Gülen, autoexiliat a Pennsilvània (EUA) des del 1999, d’haver orquestrat el cop i d’haver infiltrat els seus acòlits a l’exèrcit i bona part de l’elit del país. A l’octubre, la policia turca va detenir Kutbettin Gülen, germà de Fethullah, que va ser acusat de pertànyer al "grup terrorista" FETÖ, acrònim que les autoritats utilitzen per a designar la xarxa de simpatitzants del predicador.
La reacció d’Erdoğan va generar una onada de detencions i restriccions molt dures a la llibertat de premsa. Es va declarar l’estat d’emergència, amb el qual es va estendre de quatre dies a trenta el període màxim de detenció policial sense presentar càrrecs, i es va ordenar la clausura i la il·legalització de més de 2.300 escoles, universitats, clíniques i associacions i de més de 130 mitjans de comunicació –almenys 45 diaris i 16 canals de televisió–, presumptament vinculats a la comunitat religiosa de Fethullah Gülen. A més, més de 60.000 professionals –funcionaris, militars, intel·lectuals, professors, jutges i advocats– van ser detinguts o apartats dels seus llocs de treball en la purga que hi va haver després de l’aldarull.
El ministre de l’Interior turc, Efkan Ala, va presentar al setembre la dimissió, en un nou reequilibri de forces dins del Govern turc, i va ser substituït per Süleyman Soylu, fins ara ministre de Treball. Ala havia estat molt criticat perquè durant el seu mandat (2013-16) es van produir 17 grans atemptats terroristes –els més greus de la història recent del país–, en els quals van perdre la vida prop de 600 persones.
En el context regional, Vladímir Putin i Recep Tayyip Erdoğan van rellançar a l’agost les relacions entre Rússia i Turquia, superant de manera simbòlica el distanciament que va haver-hi després d’abatre un avió rus a la frontera entre Turquia i Síria al novembre del 2015. Aquestes relacions han d’afavorir temes d’interès comú, com el desplegament del gasoducte anomenat del corrent turc, pel fons de la mar Negra –per a transportar gas a Europa des de Rússia sense passar per Ucraïna–, i la construcció de la primera central nuclear turca amb tecnologia russa. El 20 de desembre fou assassinat l’ambaixador rus a Ankara durant un acte públic. Al cap d’uns dies, Turquia i Rússia van arribar a un acord d’alto el foc a Síria entre els contendents als quals donaven suport, que excloïa els kurs i l’Estat Islàmic.
Amb relació als conflictes regionals, a l’octubre les forces armades de Turquia van bombardejar posicions de milícies kurdes i àrabs que avançaven en territori sirià controlat per l’Estat Islàmic i al qual aspiraven també les faccions rebels i islamistes de l’Exèrcit Lliure Sirià (ELS), que tenen el suport d’Ankara.
Al març va entrar en vigor l’acord migratori entre la Unió Europea i Turquia per a frenar l’arribada irregular de migrants a Europa, i que preveu la devolució a Turquia dels que no tinguin dret a protecció internacional. La Comissió Europea va aprovar, al setembre, la despesa més alta que s’ha fet mai per a ajuda directa als refugiats, 348 milions d’euros destinats a finançar les necessitats bàsiques dels demandants d’asil a Turquia.