El primer ministre ucraïnès, M. Azarov, i la representant d’Afers Estrangers europea, C. Ashton, durant la reunió bilateral UE-Ucraïna al juny del 2010
© The Council of the European Union
La revolució taronja, que des del 2004 havia acostat Ucraïna a una esperança nacionalista i europeista, sembla haver mort, o si més no està passant pels seus moments més baixos. A les eleccions presidencials del 17 de gener de 2010, el president, Víktor Iúixtxenko, va obtenir únicament el 5,5% dels vots, quedant en cinquè lloc entre els candidats. A la segona ronda, el 7 de febrer, es van enfrontar els dos aspirants més ben situats, Víktor Ianukóvitx i Iúlia Timoixenko, que van obtenir, respectivament, el 49% i el 45,5% dels vots. La distribució del vot reflecteix, una vegada més, la tradicional divisió del país entre un centre i oest més nacionalistes, que van votar la primera ministra Timoixenko, i un est i sud més prorussos, que es van decantar per l’antic primer ministre, Ianukóvitx. Malgrat les protestes dels partidaris de Timoixenko, finalment Ianukóvitx va ser proclamat vencedor i nomenat president d’Ucraïna, el 25 de febrer de 2010. A l’acte de nomenament, no hi van assistir ni Iúixtxenko ni Timoixenko. Pocs dies després, el 3 de març, el Govern de Timoixenko va renunciar en perdre la majoria al Parlament, que va aprovar una moció de no confiança cap a la primera ministra. L’11 de març, el Parlament va nomenar Mykola Azarov, proper a Ianukóvitx, com a nou primer ministre. Amb aquest objectiu es va crear una nova coalició progovernamental al Parlament entre el presidencial Partit de les Regions, el Partit Comunista d’Ucraïna i el Bloc Lytvyn, que apleguen entre tots 235 dels 450 escons.
La nova situació política a Kíev va propiciar una millora automàtica de les relacions amb Rússia. El 21 d’abril, Ianukóvitx i Medvédev van signar un acord històric que preveu estendre el lloguer vigent de les instal·lacions navals de Crimea a la marina russa per un període addicional de 25 anys, amb una opció de renovació de 5 anys més, la qual cosa permet que els vaixells de guerra russos s’estiguin a la península ucraïnesa fins el 2047. A canvi, Ucraïna es beneficiarà de condicions favorables que li permetran pagar el seu deute energètic i continuar abastint-se del gas rus. El fet és que, ja abans de les eleccions presidencials, els dos països van evitar la tradicional crisi energètica de cada mes de gener, quan la companyia Gazprom solia aplicar noves tarifes o exigir deutes pendents a Ucraïna i el subministrament a Europa occidental en quedava perjudicat. Aquesta “pau del gas” va ser conseqüència, en gran mesura, de les pressions des de la Unió Europea.
Finalment, la nova Administració de Ianukóvitx, al contrari que els seus antecessors, va aparcar sine die el propòsit ucraïnès d’incorporar-se a la UE i a l’OTAN.