L’any 2014 va ser un any de canvis de dimensions històriques a Ucraïna, amb fortes repercussions sobre l’estabilitat internacional, i amb una evolució tràgica de llarga resolució. L’any va començar amb una revolució popular, a Kíev, originada per la decisió presidencial de no signar un tractat preferencial amb la UE. Les protestes, iniciades a final del 2013, van agafar nova embranzida arran de la sagnant repressió sobre els manifestants i van concloure amb la fugida cap a Rússia del president V. Ianukóvitx, el 21 de febrer, i la designació per la Rada (‘Parlament’) d’un Govern de transició presidit per O. Turtxínov.
Aquest canvi, però, aviat va quedar enterbolit pels esdeveniments a la península de Crimea. A partir del 26 de febrer, grups d’homes fortament armats sense insígnies van ocupar elements estratègics de la regió, i van anul·lar de fet la presència militar i administrativa de l’Estat ucraïnès a la península. Enmig d’una situació confusa, el Parlament de Crimea va convocar un referèndum per decidir el futur de la regió. Així, el 16 de març, en un referèndum no reconegut per la comunitat internacional i oficialment amb una participació del 83%, el 96% dels votants van decidir la incorporació de Crimea a Rússia. Moscou, que va acabar reconeixent la seva participació en els esdeveniments des del primer moment, va acceptar ràpidament l’annexió, condemnada per Occident i per la majoria de les organitzacions internacionals.
La inestabilitat territorial a Ucraïna, però, va seguir. Arran dels canvis polítics a Kíev, no gaire populars a les regions russòfones de l’est i del sud d’Ucraïna, es van produir nombrosos aldarulls, que es van traduir en enfrontaments armats entre les forces estatals ucraïneses i diversos grups insurgents que rebien suport de Rússia. A partir de l’abril, aquestes forces rebels es van concentrar i es van cohesionar a la regió oriental del Donbass (Donetsk i Lugansk), on van proclamar sengles repúbliques. La implicació de Rússia en aquest conflicte no va ser tan directa com a Crimea, però la presència de tropes i armament enviats des de Moscou es va anar fent cada cop més evident. El conflicte va tenir un punt àlgid el 17 de juliol, quan un míssil antiaeri va impactar en un avió civil que sobrevolava la zona, fet que va causar 298 morts, la majoria, holandesos; tot i que la investigació encara està en curs, la majoria d’observadors van assenyalar com a responsables els insurgents. El conflicte va seguir una escalada violenta, fins que totes les parts implicades van assolir un alto el foc a Minsk, el 7 de setembre. A partir d’aquesta data, malgrat la persistència d’alguns enfrontaments i morts, es van mantenir les converses sobre el terreny, es va poder assistir la població civil i hi va haver un cert control internacional. Es calcula que durant l’any prop de 4.000 persones van morir, i que més de mig milió de civils van refugiar-se a Rússia i una quantitat lleugerament inferior, a la resta d’Ucraïna. Tot i aquests relatius progressos, les converses de Minsk van ser suspeses indefinidament al desembre, pocs dies després que el Parlament ucraïnès va derogar l’estatut oficial de no-alineament i es van iniciar negociacions per a l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN.
Paral·lelament a aquests esdeveniments, Ucraïna va buscar la seva normalitat. El 25 de maig hi va haver eleccions presidencials, en què va ser elegit P. Poroixenko, pel 54% dels vots. Decididament nacionalista i europeista, el nou president representa la consolidació de la Revolució Maidan, que va apartar Ianukóvitx del poder. A les eleccions parlamentàries del 26 d’octubre, el grup creat a l’entorn del president (bloc Poroixenko) va obtenir una majoria fràgil de 132 escons sobre 450, amb el 21,8% dels vots; el Front Popular d’A. Iatseniuk, un dels líders de la Revolució Maidan, 82 escons, amb el 22% dels vots; l’ultraconservador Samopomitx (‘autoconfiança’) i fort a la regió de Lviv, 33 escons, amb el 11%; el Bloc d’Oposició, popular entre els russòfons de l’est i del sud, 29 escons, amb el 9,4%; el Partit Radical, considerat d’extrema dreta, 22 escons, amb el 7,4% de sufragis; el Bloc Pàtria de l’exprimera ministra Iúlia Timoixenko, 19 escons, amb el 7,4%, i la resta d’escons repartits entre petites formacions. Aquesta distribució de l’arc parlamentari es va presentar amb una majoria clara de suport a les tesis properes al president i a la Revolució Maidan, de reforçament nacional i d’apropament a Occident.
A més del conflicte bèl·lic, la presència d’elements intolerants i corruptes a la nova administració del país, juntament amb fortes acusacions d’abusos sobre la població civil al Donbass, minven la credibilitat de la transició. Però també s’enfronta a problemes econòmics, perquè Kíev va rebre grans crèdits de governs i institucions occidentals per a fer front a les despeses de la guerra i de la reconstrucció del país. Pel que fa a la problemàtica energètica del país, enguany la treva de Minsk va permetre a Ucraïna renegociar el deute energètic amb Rússia i garantir l’abastiment de gas rus de cara a l’hivern.