Un cop més, l’actualitat a Ucraïna va girar al voltant del seu enfrontament amb Rússia, considerat l’enemic principal de Kíev després de l’annexió, el 2014, de la península de Crimea i de la ingerència del Kremlin en el conflicte del Donbass, el mateix any. En aquesta regió oriental, els combats va disminuir notablement, però es va mantenir la situació d’emergència humanitària i no es preveu una solució del conflicte a curt termini. El 25 de novembre, forces russes van retenir tres vaixells de la marina ucraïnesa al seu pas per l’estret de Kertx i van detenir 24 mariners; amb aquest gest, que Rússia va justificar com a conseqüència d’una provocació ucraïnesa, la marina russa va demostrar la seva capacitat de bloquejar els ports ucraïnesos de la mar d’Azov, ara totalment tancada per territori rus després de la incorporació de Crimea. Kíev va reaccionar amb fúria a les accions militars russes i va declarar una llei marcial que va ser desconvocada setmanes més tard.
Tanmateix, la més gran victòria diplomàtica d’Ucraïna sobre Rússia en aquest 2018 la va propiciar la religió. El mes d’octubre, el patriarca Bartomeu de Constantinoble, considerat el líder simbòlic del món ortodox, va anunciar el reconeixement de l’Església ucraïnesa com una organització independent de l’Església ortodoxa russa. Les conseqüències són més importants del que podria semblar, ja que l’Església russa, fortament nacionalista, era fins al moment la principal organització religiosa a Ucraïna, per mitjà de la qual Rússia mantenia la fidelitat de milions d’ucraïnesos. En una reacció aïrada, l’Església Russa va trencar els seus vincles amb Constantinoble i va produir un cisma històric, ja que actualment dos de cada tres fidels ortodoxos són russos. El Govern ucraïnès i el seu president, Poroixenko, van mostrar la seva satisfacció i el seu suport legal i polític a la independència de l’Església Ucraïnesa.
Mentrestant, Ucraïna es va anar preparant per a unes eleccions presidencials que tindran lloc el mes de març del 2019. Va causar commoció l’anunci de la candidatura de Iúlia Timoixenko, veterana política i nacionalista, líder tant de la revolució taronja del 2004 com de la revolució d’Euromaidan del 2014. La reaparició de Timoixenko, inicialment una gran favorita per amplis sectors ucraïnesos, pot representar un gir més en el nacionalisme ucraïnès i les polítiques antirusses de Kíev.