Un any de COVID-19

Antecedents i inicis de la pandèmia

La pandèmia de la COVID-19 causada pel coronavirus SARS-CoV-2 és filla de la globalització. La mobilitat de persones, de productes a gran escala, el canvi climàtic, la pèrdua progressiva de biodiversitat, la contaminació durant els darrers cinquanta anys han fet que un brot epidèmic esdevingui pandèmia en un temps molt breu.

Teníem moltes alertes, però no se'n va prendre consciència. La infravaloració de fenòmens anteriors d’infeccions ha portat a l'emergència sanitària de la COVID-19. Igual que el canvi climàtic, la desídia ha portat a l'emergència climàtica.

A finals de l'any 2019, la Xina va declarar un brot entre persones d'un nou coronavirus a la regió de Wuhan. En poques setmanes la comunitat internacional va identificar el virus, un coronavirus no present fins al moment entre humans, l'anomenat SARS-CoV-2, va seqüenciar el seu genoma i va desenvolupar les proves diagnòstiques.

Aquest nou coronavirus té similitud amb altres que havien provocat brots epidèmics controlats d’anys anteriors. L'any 2002 es produí un brot a la Xina de pneumònia, dita asiàtica, provocada per SARS, amb unes 8.000 persones afectades i 800 persones mortes. L'any 2012, a l'Orient Mitjà, un brot epidèmic d'un altre coronavirus, MERS, va provocar 2.500 casos i 858 persones mortes. Ambdós casos es van tractar de zoonosis, és a dir, de virus procedents d'animals, aus, ratapinyades o camells (cas de MERS) que passen a l'espècia humana. Varen ser brots epidèmics autocontrolats, però la recerca duta a terme per la comunitat científica en aquells moments ha estat la base per a l'acceleració actual de la recerca de SARS-CoV-2.

L'exponencial de mobilitat de persones amb l'abaratiment dels vols i els fenòmens migratoris expliquen juntament amb el canvi climàtic, aquests fenòmens. El SARS-CoV-2 va passar, probablement, de les ratapinyades als pangolins i als humans, a través de contactes continuats als mercats d'animals silvestres de Wuhan. Però, en aquesta ocasió, el brot epidèmic es va convertir en emergència sanitària i en pandèmia amb uns efectes globals i locals molt importants.

Durant els mesos de desembre, gener i febrer hi va haver, encara, incredulitat i incerteses davant de l'extensió i gravetat de la infecció. La prova és que l'emergència sanitària no va ser declarada per l'Organització Mundial de la Salut (OMS) fins al 30 de gener de 2020 i la pandèmia, fins a l’11 de març.

El primer cas confirmat a Europa va ser un pacient francès el 27 de desembre, però que va ser declarat amb més de dos mesos de retard. A l’Estat espanyol, el primer cas declarat va ser el 30 de gener i a Catalunya el 25 de febrer. La primera persona morta confirmada per la COVID-19, a Catalunya, va ser el 6 de març, tot i que hi ha evidències de la circulació d'aquest virus abans d'aquestes dates.

Aquesta situació va portar, per exemple, que el 12 de febrer els organitzadors del Mobile World Congress, anul·lessin l’esdeveniment.

El dia 13 de març, el president de la Generalitat, Quim Torra, va demanar al govern d’Espanya el confinament total davant de les dades d'alta pressió sanitària i inici de la primera onada amb gran transmissió i mortalitat. El president del govern espanyol, Pedro Sánchez, va decretar l'estat d'alarma el 14 de març.

Algunes xifres a tenir en compte

Durant els primers dotze mesos les onades varen ser molt desiguals. La primera gran onada va iniciar-se a la Xina i va afectar sobretot Europa, seguint per Amèrica del Nord, l’Índia, el Carib i l’Amèrica del Sud. La segona i tercera onada van afectar novament el continent europeu i americà, i amb variabilitat entre els estats europeus. Àsia i Oceania varen iniciar la primera onada amb més control posterior, excepte a l'Índia.

Europa i Amèrica van ser els continents amb més casos, tot i que s’ha de tenir present que molts estats del món, no van tenir capacitat per fer diagnòstics. Per exemple, el continent africà va declarar, comparativament, pocs casos per falta de proves i per tenir la població més jove, amb una esperança de vida mitjana de 63 anys.

Segons les dades, més de 102 milions de persones (31 de gener de 2021) van estar en contacte amb el virus i més de 2,2 milions de persones van morir pel SARS-CoV-2, en una població mundial de 7.800 milions de persones. Amèrica va declarar 34 milions d'infectats (1.100 milions d’habitants), Europa 23 milions (800 milions d’habitants), Àsia 17 milions (4.677 milions d’habitants), 2,5 Àfrica (1.100 milions d’habitants) i Oceania 55.000 casos (40 milions d’habitants).

Si comparem aquestes xifres amb la grip espanyola del 1918-20, observem que la ciència i la millora de l'assistència mèdica en un segle han permès reduir l'afectació, la mortalitat (persones mortes/total població) i la letalitat (persones mortes/persones afectades). La pandèmia de la grip de 1918 s'atribueix a les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. La població mundial era de 1.825 milions de persones i s'estima que entre 800-1.000 milions varen estar infectats i més de 50 milions de persones van morir. La mortalitat va ser del 2-3% de la població mundial i un 6% dels afectats, mentre que la mortalitat per COVID-19 va ser en els primers dotze mesos del 0,03%.

A l’Estat espanyol van morir de grip espanyola unes 250.000 persones de totes les edats i nens, d'una població de 20 milions, mentre que en el primer any de COVID-19, entorn de 2,7 milions de persones es van infectar i 60.000 adults van morir; la població actual és de 46 milions. 

Si es comparen les xifres d’afectacions de la COVID-19 amb les grips estacionals anuals, que comporten a escala mundial uns 5 milions de persones greus afectades i unes 389.000 persones mortes, amb una letalitat (persones mortes/persones infectades) del 0,1, la letalitat de la COVID-19 va ser significativament superior, i es va situar entre l’1 i el 2%. Igualment, va ser patent que amb l'aparició del nou virus de la COVID-19 durant la temporada hivernal 2020-21 no van circular els virus gripals. És per això que la comunitat científica seguirà el comportament dels virus gripals a mesura que s'adquireixi la immunitat de grup pel SARS-CoV-2, i per això analitzaran els efectes de les mesures adoptades, confinaments i protecció (higiene, distància, mascareta i ventilació) per comprovar si són útils per minimitzar la transmissió d'altres virus respiratoris.

El rànquing dels estats del món amb més casos declarats per 100.000 habitants va ser: EUA, Espanya, Regne Unit, França, Brasil, Argentina, Itàlia, Polònia i Turquia. Els estats amb més persones mortes per COVID-19 van ser Bèlgica, Eslovènia, Regne Unit, Txèquia, Itàlia, Bòsnia-Hercegovina, Macedònia, EUA, Bulgària, Hongria, Perú, Moldàvia, Panamà, Mèxic i Espanya.

A Catalunya 503.493 persones van ser diagnosticades d'infecció per SARS-CoV-2, asimptomàtics o amb COVID-19, és a dir, un 7% de la població. Tanmateix, el nombre real de persones contagiades va ser superior, ja que en la primera onada no hi havia disponibilitat de tests diagnòstics. Es desconeix el percentatge real de la població catalana que pot haver estat en contacte amb el virus, però les aproximacions estimen que al voltant del 20-25%.

La pandèmia a Catalunya

L'impacte de la infecció per SARS-CoV-2 i la COVID-19 va ser molt important, tant sanitàriament com socioeconòmicament. A 31 de gener de 2021, 19.146 persones havien mort a Catalunya per la COVID-19. Més del 80% tenien més de 75 anys i unes 7.000 persones vivien en residències geriàtriques. La mortalitat va ser molt rellevant en la primera onada, i segons les dades publicades, la mortalitat durant el 2020 es va incrementar en un 22% respecte als anys anteriors a conseqüència de la COVID-19.

L'augment de la mortalitat va fer que l'any 2020 augmentés el diferencial demogràfic entre naixements i defuncions, ja negatiu des del 2018, i per això, l'any 2020, probablement, serà un punt d'inflexió, des de fa dècades, de l'esperança de vida, que decreixerà, i sense comptar amb el comportament de l'any 2021 i següents. Igualment, caldrà observar la mortalitat per altres patologies (oncològiques, cardiovasculars, mentals, etc.) durant els anys 2020 i 2021 a conseqüència dels confinaments i de la pressió assistencial de la COVID-19, així com l'estat de salut de les persones, pels efectes col·laterals, socioeconòmics i emocionals de la pandèmia.

A Catalunya fins a primers del 2021 es van produir tres onades. La primera, durant els mesos de març-abril del 2020, amb molta alta transmissió, pressió assistencial i mortalitat. La falta de tests diagnòstics, de material de protecció, de ventiladors, junt amb el desconeixement i incerteses de la nova infecció, van tenir un impacte en la gravetat i en la mortalitat durant el primer quadrimestre de l'any 2020. La centralització de l’Estat, de les compres i de l'autoritat sanitària, durant el primer estat d'alarma, va fer que Catalunya retardés la seva capacitat de resposta. La capacitat de gestió sanitària de la segona i tercera onada va ser molt superior, malgrat l'infrafinançament crònic del sistema sanitari català.

Els contagis van baixar progressivament des del mes de maig fins a l'estiu donant una certa treva. A partir de l'octubre, el nombre de contagis va anar creixent i fins al novembre quan es va produir la segona onada, amb més comprovació de la transmissió i menys pressió assistencial. Posteriorment, no es va aconseguir arribar a situació basal i, després de les festes nadalenques es va iniciar la tercera onada, d’alta transmissió i taxa de contagi, que es va mantenir fins a mitjans de febrer. Durant aquestes setmanes, es van comptabilitzar més de 20.000 casos setmanals, i es va arribar al 12% de positius entre els cribratges fets, mentre que la taxa de contagi de reproducció alta va ser superior a 1 durant setmanes.

El nombre d'hospitalitzacions i ingressos a les unitats de cures intensives van ser altes o molt altes durant les tres onades. En els pics màxims d'hospitalitzacions es va arribar a ocupar el 40% dels llits hospitalaris d'aguts. Els ingressos a les UCI van triplicar els llits disponibles en la primera onada, mentre que en la segona i tercera onada es va situar entorn del 40-60% dels 2.000 llits de crítics disponibles. La mortalitat hospitalària a Catalunya, entre la primera i tercera onada, va passar del 10% a l'1%, homologable als sistemes més sòlids del món. Pel que fa a la taxa de proves per 100.000 persones va ser en el moment màxim de 740 durant la primera onada, i de més de 4.000 en la segona i tercera.

Alguns fets que la pandèmia va posar de manifest

La comunitat científica internacional i la recerca clínica cooperativa durant la primera onada van permetre determinar quins són els mecanismes que generen la gravetat en els pacients amb COVID-19: el virus SARS-CoV-2 crea un component inflamatori que afecta molts òrgans del cos i, en ocasions, provoca tromboembòlies.

L'evidència científica va fer que s'identifiquessin fàrmacs i indicacions de respiració assistida i signes d'alerta de gravetat, i Catalunya va participar, i participa, en la major part d'assaigs clínics de fàrmacs, desenvolupament de vacunes i estudis de mecanismes que expliquin la gravetat de la malaltia així com en recerca poblacional. Per exemple, la multinacional catalana Grífols lidera la recerca amb anticossos de pacients immunitzats.

La xarxa sanitària de Catalunya: atenció primària, sociosanitària, d'emergències, hospitalària i els centres de recerca van ser el pal de paller de la pandèmia. La resposta dels professionals va ser el gran exemple d’excel·lència i de compromís, i la societat catalana va mostrar un profund sentiment d'agraïment i orgull envers els sanitaris i científics.

La pandèmia COVID-19 va evidenciar les debilitats del sistema de salut de Catalunya. La principal és l’infrafinançament crònic, perquè els pressupostos de la Generalitat no hi poden donar resposta pel dèficit fiscal. La segona debilitat obliga a enfortir la salut pública amb sistemes de vigilància epidemiològica, xarxes estructurades d'alertes, detecció, rastreig, cribratges i polítiques més robustes de promoció de la salut, prevenció i protecció, i urgeix establir un sistema de treball entre la xarxa de salut pública i la xarxa sanitària assistencial.

D’altra banda, la gran afectació del virus de la COVID-19 en les persones més grans va evidenciar la no adaptació de les societats a l'envelliment. La falta de recursos i d'un model d'integració sanitària i social en l'atenció a les persones grans amb dependència van ser factors negatius per a la pandèmia. És per això, que estem obligats a debats ètics on caldrà escoltar les persones grans, en primera persona, i s’hauran de cercar sinergies entre la seguretat i la soledat, el dret a decidir la vida i el final d'aquesta i la perspectiva de les cures pal·liatives en els àmbits residencials, domiciliaris i hospitalaris.

La recerca i la inversió a escala mundial van permetre accelerar la disponibilitat de vacunes. A principis de desembre del 2020 es va iniciar al Regne Unit la vacunació mundial, amb molta desigualtat entre territoris i estats. En aquell moment hi havia autoritzades per l'Agència Europea del Medicament dues vacunes de RNA missatger –de Moderna i Pfizer (efectivitats de més del 95%)– i una de vector viral –d'Oxford-AstraZeneca (efectivitats del 70%,  i en grups poblacionals de menors de 65 anys superior)–. La compra de vacunes dins de la Unió Europea es va fer agregada i amb moltes dificultats de subministrament, malgrat haver invertit en la seva recerca i producció, perquè Pfizer i Moderna són d'empreses farmacèutiques nord-americanes, mentre que la d'Oxford-AstraSeneca és del Regne Unit, ja fora de la Unió Europea. Rússia i la Xina van crear les seves pròpies vacunes, no autoritzades inicialment per la UE. En el primer trimestre del 2021 encara estava per determinar l’eficàcia de les vacunes enfront de les variants amb mutacions del SARS-CoV-2, les soques sud-africana, britànica i brasilera, que s'estaven mundialitzant.

El mes de febrer del 2021, Israel, els Emirats Àrabs, els Estats Units d’Amèrica i el Regne Unit van liderar els rànquings de vacunació poblacional, mentre que la major part dels estats europeus no superaven el 3%. En el cas d’Israel la població vacunada arribava al 50%, amb la pràctica totalitat dels majors de 60 anys, i començava a vacunar tota la població a partir de 16 anys, perquè es va determinar amb dades ja de més d'un any de pandèmia arreu del món que la COVID-19 generava molt baixa gravetat entre els nens i joves. Amb una població de 9,2 milions de persones, Israel es va convertir en el laboratori de la immunització de grup. Les dades preliminars d'Israel van indicar que amb una dosi, els contagis baixaven un 60% i amb dues dosis la taxa d'infecció podia baixar a 0,01%.

Catalunya va iniciar la vacunació amb les vacunes de Pfizer i Moderna. A principis de febrer s’havia injectat la primera dosi a un 2,6% de la població, principalment als residents de geriàtrics i als professionals del sistema sanitari residencial social i de seguretat pública de Catalunya, i la segona dosi a un 0,8%. Catalunya no va ser el comprador directe de les vacunes, sinó que ho va fer el Ministeri de Sanitat d'Espanya, que les va comprar per a totes les comunitats autònomes.

La COVID-19 va tenir un impacte extraordinari en l'economia catalana, amb una caiguda del PIB durant l'any 2020 d'entorn de l'11%, amb més de 500.000 aturats i 170.000 persones en expedients de regulació d'ocupació. Els confinaments decretats per preservar la salut van atenuar la pressió sanitària però van provocar que molts sectors econòmics tinguessin pèrdues del 100% de la seva facturació o molts sectors, reduccions del 75%. El tancament mundial de fronteres i de la mobilitat van crear un impacte extraordinari en el turisme, en els negocis internacionalitzats i en les exportacions i importacions necessàries en l'activitat econòmica i social. A diferència d'Alemanya o de països escandinaus, a Catalunya no disposem de mecanismes de compensació per a treballadors a compte propi o a compte d'altri, ni per al gran teixit empresarial de microempreses o petites i mitjanes empreses.

Amb la pandèmia, les desigualtats socials van créixer, la pobresa es va situar entorn del 20% de la població i la precarietat social va superar el 25%. Si la falta d'habitatge a preu assequible era ja un dels reptes socials pendents, amb la COVID-19 es va convertir en una emergència social. L'escletxa digital entre persones i empreses també es va veure augmentada en els confinaments de la pandèmia.

La COVID-19 ha explicitat les fortaleses i les febleses de Catalunya. Els professionals sanitaris i socials, la ciència, la cooperació voluntària, l'emprenedoria, la resiliència, la fortalesa de l'administració municipal i el valor de la proximitat, entre altres, són valors a tenir en compte i preservar-los i fer-los créixer. I tenim febleses d'autoritat, de finançament i urgeix la revisió del model de desenvolupament econòmic per a la seva sostenibilitat mediambiental, social i intergeneracional, ja que gestionem els sistemes bàsics de salut, educació, serveis socials, cultura però sense instruments i recursos suficients.

La pandèmia requereix solucions locals i globals, i aquesta crisi pandèmica ha de ser accelerador de canvis estructurals.