El règim del president Islam Karimov va continuar durant el 2012 cap a una deriva nacionalista, que el va impulsar, entre altres coses, a l'aïllament en exigir visat en les seves fronteres amb el Tadjikistan i el Turkmenistan, dos països veïns amb els quals hi ha un important flux humà. Igualment, després de molts anys en què el país ha col·laborat militarment amb Rússia i els Estats Units, al mes d'agost es va aprovar una llei que prohibeix l'establiment de bases militars estrangeres a l'Uzbekistan i que el país s'adhereixi a qualsevol aliança estratègica. Aquest fet, precedit per la retirada uzbeka de l'Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva (OTSC), trenca la il·lusió russa de crear una gran aliança de seguretat a l'espai de l'antiga URSS.
Entretant, i mentre es manté una forta repressió sobre qualsevol dissidència interna, es van tancar nombroses organitzacions i es van mantenir situacions tan greus com el treball forçat als camps de cotó. Per això, l'oposició a Karimov va mantenir al juny una reunió a Praga per a estudiar estratègies comunes de futur. La font d'inspiració d'aquests moviments és l'anomenada Primavera Àrab, però hi ha molta incertesa sobre el ressò popular que pot tenir qualsevol moviment d'aquesta mena a l'Uzbekistan.