Una de les sorpreses d’aquest any a l’Uzbekistan va ser la detenció, sota arrest domiciliari, de Gulnara Karimova. La filla del president, icona de l’alta societat uzbeka, va ser acusada de frau, suborns i favoritismes, unes acusacions sorprenents en un dels països considerats més corruptes de tot el món. La seva caiguda en desgràcia va ser vista com una concessió del president Karímov a uns sectors polítics i econòmics, i a uns lligams clànics, que el mantenen al poder des de l’era soviètica però que recelen d’una excessiva acumulació de poder per la família presidencial. Aquest fet, però, no va comportar cap flexibilització del règim, el qual va mantenir la repressió com una de les principals característiques. Seguint un esquema ja antic, el Govern de Taixkent va seguir trobant una excusa perfecta en l’existència, suposada o real, de grups islamistes que operen al seu territori, per a mantenir un fort control sobre els mitjans de comunicació i la societat, amb el beneplàcit internacional.
En política externa, les tensions frontereres amb els veïns, molt especialment, el Kirguizistan, van continuar, amb freqüents xocs entre les policies d’ambdós bàndols. Per contra, van sorprendre les declaracions del ministre uzbek d’Afers Estrangers en què manifestava la seva preocupació per les accions russes sobre Ucraïna. Aquest distanciament amb Moscou, que no va ser del tot nou, però, va resultar significatiu.