Assistents a la primera cimera de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i del Carib celebrada a Caracas (Veneçuela)
© Presidencia de la Nación Argentina
La polarització política fa temps que està instal·lada al país i un any més van ser freqüents les protestes ciutadanes per a fer front a la deriva autoritària del Govern del president Chávez. Aquesta tendència, que s’havia consolidat amb la profusió de l’ús dels decrets llei sota l’empara dels poders especials atorgats per la llei gràcies a la majoria absoluta que tenia el Govern a l’Assemblea Nacional, va quedar frenada arran de les eleccions del final del 2010 que van donar una nova correlació de forces entre govern i oposició. La situació va convidar a una negociació parlamentària per a evitar traslladar al carrer les diferències polítiques, especialment l’any que Veneçuela va celebrar el bicentenari de la seva independència. No obstant això, al principi d’any, prop d’un centenar d’estudiants va seguir una vaga de fam com a denúncia internacional de les condicions de reclusió dels presos polítics, entre els quals hi havia diputats electes; la protesta es va resoldre quan el Govern va acceptar part de les demandes ciutadanes.
La preparació de les primàries per a les eleccions presidencials del 2012 va ocupar bona part de l’agenda política de l’any. Després de l’avenç electoral aconseguit per l’oposició en les legislatives del 2010, els partidaris del president Chávez van propiciar un tancament de files entre els diferents grups pro governamentals per mantenir la capacitat de control i influència sobre la ciutadania i així preservar les quotes de representació de cara a la seva reelecció.
Tanmateix, la malaltia d’Hugo Chávez, que a partir de l’estiu va viatjar diverses vegades a Cuba per seguir un tractament contra un càncer, va obrir pas a una etapa d’incertesa sobre el futur de la salut del líder.
Per la seva part, els partits opositors integrants de la Mesa d’Unitat Democràtica (MUD) van signar un compromís per a endegar un projecte d’unitat nacional i van anunciar que al principi del 2012 engegarien un procés de primàries que culminaria en l’elecció d’un candidat únic d’oposició.
Quant a la política exterior, es van produir avenços en la normalització de relacions amb la veïna Colòmbia, plaSergio Maydeuts en un acord econòmic per a recuperar el comerç bilateral i en un acord de seguretat per a reforçar el control sobre les fronteres comunes. També va ser significativa la bona sintonia amb l’Uruguai i el Brasil. En canvi, les relacions amb els Estats Units, que els darrers anys han estat sotmeses a un cicle de tensions i distensions, es van complicar. El Govern de Caracas va retirar al principi d’any el plàcet a l’ambaixador nord-americà, acusant-lo d’ingerència interna, i Washington va respondre amb unes sancions a la companyia petroliera estatal veneçolana (PDVSA), acusant-la de violar l’embargament a l’Iran. Al desembre, Caracas va acollir la primera cimera de la Comunitat d’Estats Llatinoamericans i del Carib (CELAC), que va aplegar 33 presidents i representants de la regió i va suposar la constitució oficial i definitiva d’aquest organisme, el qual impulsarà el desenvolupament econòmic dels integrants, entre d’altres.Finalment, el Govern veneçolà va encapçalar la protesta internacional contra la intervenció de l’OTAN a Líbia sota el mandat de l’ONU.
La situació econòmica va millorar per la bona conjuntura dels preus del petroli i la política econòmica expansiva que va mantenir el Govern, amb unes previsions de tancament de l’any que van augurar un creixement del PIB entorn del 3%. Però la inflació va continuar molt elevada i les expectatives de la inversió privada van seguir una pauta molt limitada, perquè els empresaris consideren que al país impera la incertesa.