El president de Veneçuela va celebrar la nova victòria en les eleccions presidencials del mes d’octubre
© Ministerio del Poder Popular para la Comunicación y la Información. Gobierno Bolivariano de Venezuela
Les eleccions presidencials de l'octubre van ocupar la major part de l'agenda política del 2012, i per primera vegada en uns quants anys es va detectar una relativa incertesa sobre els resultats i el futur polític del país. La polarització política va continuar sent molt alta, i més encara en un any electoral en el qual l'oposició va aconseguir actuar com una gran coalició presentant un candidat i un programa comú amb possibilitats de disputar la presidència a Hugo Chávez. Després dels bons resultats dels grups col·ligats en la Mesa de la Unidad Democrática (MUD) en les eleccions parlamentàries del 2010, que van variar la correlació de forces entre el Govern i l'oposició, al febrer es van fer eleccions primàries dins la MUD i Henrique Capriles va ser escollit candidat únic opositor. Aquest augment de les possibilitats opositores va fer créixer la tensió en les files dels partidaris d'Hugo Chávez, que es va sumar a la preocupació per la salut del líder, afectat per un càncer. La campanya electoral va ser molt competida i amb declaracions dures per ambdues bandes, però les presentacions públiques de Chávez es van limitar per recomanació mèdica, encara que es va poder aprofitar dels mitjans de comunicació valent-se de la capacitat discrecional que té el Govern en el control de la informació. Les enquestes en tot moment presentaven Chávez com a guanyador, amb més o menys distància, però tenint en compte la deriva personalista del moviment bolivarià les circumstàncies de la salut del seu líder es van convertir en un tema candent i extraordinàriament vital per als seus partidaris. Finalment, els resultats van confirmar la victòria d'Hugo Chávez, amb el 55% dels vots, mentre que Capriles en va obtenir el 44%. D'aquesta manera Chávez va renovar un nou mandat presidencial fins el 2019, i va poder completar gairebé dues dècades en el poder, però l'augment del vot opositor va suposar un toc d'atenció que s'hauria de tenir en compte. L'oposició va pujar en bona part perquè va poder capitalitzar les angoixes ciutadanes per la pèrdua de qualitat de vida, amb mancances notables en la provisió d'aliments i alguns serveis bàsics com l'electricitat, i també per l'augment de la violència quotidiana. Chávez, tanmateix, no va poder ser investit en recaure en la malaltia que el va obligar al desembre a desplaçar-se a Cuba per a ser operat. Va nomenar president interí el vicepresident Nicolás Maduro en la seva absència, i també com a successor en cas que ell no pogués assumir el càrrec.
En política exterior, finalment es va poder evitar el bloqueig del Paraguai, que impedia la ratificació de Veneçuela com a membre de Mercosur. Això es va aconseguir per la suspensió del Paraguai a causa dels seus problemes interns, circumstància que el Brasil, l'Argentina i l'Uruguai van aprofitar per a accelerar la incorporació veneçolana. D'altra banda, les relacions entre Veneçuela i el Paraguai es van deteriorar perquè el suport veneçolà al deposat president Lugo va ser molt més actiu que el dels altres països veïns, a més de considerar les noves autoritats paraguaianes una ingerència externa.
La situació econòmica va continuar beneficiada pels elevats preus del petroli, la principal font de riquesa del país, però encara que el creixement del PIB es va situar al voltant del 5%, això no va ser suficient per a evitar els enormes desequilibris interns i externs. En l'àmbit intern, la inflació va continuar sent molt elevada, a prop del 20%, una xifra que gairebé triplica la mitjana dels països llatinoamericans. Tampoc van ser bones les dades del dèficit públic (16% del PIB), ni el creixement del deute (50% del PIB) o les grans diferències entre la taxa de canvi oficial i la paral·lela, que és pràcticament el doble. En el comerç exterior van continuar creixent les exportacions petrolieres, que afavoreixen el saldo comercial i la balança de pagaments, però també van augmentar molt les importacions de béns de tot tipus, especialment els aliments, que mostren una continuïtat de la feblesa productiva interna.