Milers de veneçolans van sortir al carrer per acomiadar les despulles del president Hugo Chávez
© Ministerio de la Comunicación y la Información
Al desembre del 2012, el president Hugo Chávez va recaure en la seva malaltia i va tornar a Cuba per ser operat i reiniciar un nou tractament contra el càncer. Així, es va obrir un període d’interinitat a càrrec del vicepresident Nicolás Maduro, el qual havia assumit les funcions presidencials per delegació del mateix Chávez, que el considerava el seu hereu polític natural. L’oposició va qualificar de dubtosa constitucionalitat aquesta situació, ja que Chávez encara no havia jurat la renovació del càrrec després de guanyar les eleccions celebrades recentment. Finalment, al març del 2013 Chávez va morir i es van convocar noves eleccions presidencials per al 14 d’abril. Aquestes eleccions van ser encara més competides que les celebrades sis mesos abans, i els resultats van ser molt més ajustats: un 50,61% per al candidat del partit governant, Nicolás Maduro, i un 49,12% per al candidat opositor, Henrique Capriles. Amb aquesta diferència tan estreta, de tan sols 200.000 vots entre 15 milions de vots efectius, el líder opositor no va acceptar els resultats i va demanar un recompte oficial per confirmar-los. Tanmateix, Maduro va jurar immediatament el càrrec sense resoldre aquest tema, i Capriles va impugnar les eleccions. Aquest fet va provocar un seguit de manifestacions dels opositors, contestades també pels afins al Govern, que es van aturar quan Capriles va demanar als seus partidaris que abandonessin els carrers per evitar la creixent tensió social. La resposta internacional al resultat de les eleccions va variar entre la tebiesa de l’OEA, els EUA i els governs europeus, que inicialment no van reconèixer la presidència de Maduro, i la posició dels principals socis de Veneçuela i de tots els veïns llatinoamericans, que sí que van acceptar de seguida la legitimitat del nou president. L’estira-i-arronsa entre el Govern i l’oposició va durar encara un temps, però finalment Capriles va acceptar mirar cap al futur i preparar els opositors per a les eleccions municipals del desembre del 2013, i sobretot per a les eleccions legislatives de l’any 2014.
Per la seva banda, Nicolás Maduro va refermar el seu lideratge entre les files oficials i va mantenir un activisme febril, tant en l’àmbit nacional com en l’internacional, per tractar de recaptar en la seva persona tot el prestigi i el carisma que havia adquirit Hugo Chávez. També es va recolzar en el programa de govern que Chávez havia preparat per al sexenni 2013-19, amb la qual cosa va assegurar una línia de continuïtat amb el seu antecessor, tant en els principis ideològics com en l’acció de govern.
En les eleccions municipals del 8 de desembre es va a tornar a reproduir l’ambient polaritzat de les eleccions generals de l’abril, en part pel caràcter plebiscitari que havien adquirit. Però no es va produir cap canvi significatiu i els resultats van mostrar una panorama bastant similar en l’equilibri de forces, amb un 49% del vot per a l’oficialisme i un 42% per a l’oposició. Així, ambdós sectors van reivindicar un reforçament de les seves posicions: l’oficialisme perquè se sent ferm en el govern i l’oposició perquè ha vist com avançava guanyant algunes alcaldies significatives.
La situació econòmica va empitjorar i el creixement del PIB es va desaccelerar fins a l’1%, quan l’any anterior s’havia acostat al 6%. La producció petroliera va continuar estancada, per la manca d’inversions i per l’augment del deute de la companyia estatal PDVSA, i en conseqüència es van reduir les exportacions. A més, la taxa d’inflació es va desbocar, en un context de creixement elevat del crèdit, i el Govern va haver de prendre mesures restrictives en la despesa pública per controlar el dèficit i el deute públic. El Banc Central també va haver de devaluar gairebé un 50% la taxa de canvi del bolívar, a la vegada que va restringir el crèdit públic i privat. Tots dos fets van influir en la caiguda dràstica del consum privat.