La inestabilitat internacional del mercat del petroli va afectar l’economia de Veneçuela i, especialment, la companyia estatal de petrolis PDVSA
© Wilfredor
Un any més va continuar l’agitada polarització entre el Govern i l’oposició, que en determinats moments va provocar enfrontaments al carrer entre els seus partidaris. Així va passar amb les grans mobilitzacions opositores del mes de febrer, que van ser promogudes i encapçalades per un dels líders opositors, Leopoldo López, que proclamava la desobediència civil amb un seguit de manifestacions ciutadanes que pretenien provocar la crisi i la caiguda del règim. En aquest context es van produir greus enfrontaments entre manifestants de l’un i l’altre bàndol, i entremig van actuar les forces de l’ordre públic, amb el resultat de 40 persones mortes, més de 500 ferits i centenars de detinguts, entre ells el mateix López. Malgrat tot, la radicalització d’una part de l’oposició va provocar una fissura entre els opositors al règim, ja que Henrique Capriles no va voler seguir aquesta estratègia de confrontació, perquè considerava que contribuïa encara més a aprofundir la situació del caos governamental que també denunciava. Per la seva banda, davant d’aquesta crisi el president Maduro també va haver de fer front a les divisions internes que van sorgir entre els seus partidaris, però finalment va poder comptar amb la fidelitat de tots els grups progovernamentals, com es va posar de manifest en el III Congrés del Partido Socialista Unido de Venezuela (PSUV) celebrat al juliol. Igualment, Nicolás Maduro va tenir problemes amb alguns membres de les Forces Armades, que sembla que pretenien fer un intent de cop militar en connivència amb alguns elements opositors, però finalment a l’abril es va resoldre l’incident amb la detenció de tres generals implicats en l’afer. De tota manera, les diferències en el sector governamental es van tornar a reproduir a partir del mes d’octubre, arran de l’assassinat en estranyes circumstàncies del diputat del PSUV Robert Serra, i de les investigacions policials efectuades a grups de militants civils armats que donen suport al Govern. El resultat d’aquesta crisi interna, de moment, es va resoldre amb el cessament del cap de la Policia Nacional, el general Rodríguez. D’altra banda, la situació del conflicte intern veneçolà es va internacionalitzar arran de la demanda que al març va presentar Panamà davant de l’Organització dels Estats Americans (OEA) per iniciar un tràmit de mediació entre les parts, però la resposta del Govern veneçolà va ser trencar relacions amb Panamà i denunciar l’organisme interamericà per ingerència en els seus afers interns. En canvi, el Govern de Caracas sí que va admetre al cap d’un mes la mediació de la UNASUR, que va promoure una mesa de diàleg nacional en què s’haurien de discutir totes les controvèrsies entre el Govern i els opositors, i aquest fet va contribuir a calmar els ànims.
Pel que fa a l’evolució econòmica els resultats de l’any no van ser favorables per a Veneçuela, amb un PIB estancat, en bona part per la inestabilitat del mercat internacional del petroli, amb el preu del barril baixant contínuament, però també provocat per l’accentuació dels desajustos estructurals interns. El sector petrolier es va continuar deteriorant i cada cop es van fer més greus els problemes de manca d’inversions per tractar de modernitzar-lo, mentre que d’altra banda els deutes de la companyia estatal PDVSA no van parar de créixer. Tot això va provocar que el Govern hagués de seguir injectant finançament públic a PDVSA, amb el consegüent augment del dèficit públic i de la inflació, que ja va superar el 60% interanual. Quant a la política canviària, aquest any les devaluacions van ser més temperades, però davant les limitacions dels ingressos externs el Govern va restringir encara més l’accés a les divises, especialment les facilitades al canvi oficial. Això va provocar que una gran part dels productes i dels serveis importats s’encarissin més, perquè es van pagar al preu del canvi paral·lel. Però com que el preu del petroli va baixar, el valor de les exportacions també es va reduir, cosa que va desencadenar un desajust inevitable de la balança de pagaments. També es van fer paleses les conseqüències dels pagaments pels crèdits a curt termini negociats amb la Xina, i dels convenis especials amb els socis del Petrocaribe per a facilitar-los petroli subvencionat, ja que tot plegat va acabar representant un 30% del valor del petroli exportat.