L’espiral negativa de l’economia veneçolana va comportar, entre altres conseqüències, que escassegessin subministraments bàsics com la benzina
El 2017 va ser un any molt difícil per a Veneçuela, a causa del conflicte polític i la polarització existent entre els partidaris del Govern i els de l’oposició, que es va complicar encara més per una doble disputa que va reforçar la crisi institucional que paralitza el país. Els grups opositors, des que van guanyar les eleccions legislatives del final del 2015, es van proposar convocar un referèndum revocatori del mandat del president Maduro, però el Govern s’hi va negar rotundament, mentre que el Tribunal Suprem de Justícia va amenaçar de suspendre les funcions de l’Assemblea Nacional dominada pels opositors. D’altra banda, per sortir de l’estancament institucional, a partir de l’abril el Govern de Maduro va endegar un procés per anar a unes eleccions constituents i dotar el país d’una nova carta magna, però l’oposició s’hi va negar i va acusar el Govern de manipular les institucions en favor dels seus interessos. Aquestes dues opcions contraposades van continuar marcant l’agenda política de l’any, i així es va continuar consolidant una crisi que també ha tingut importants repercussions en les mobilitzacions socials, amb una gran quantitat de protestes que sovint han provocat víctimes mortals i centenars de ferits.
El conflicte polític i institucional de Veneçuela també va tenir repercussions internacionals, com ara la denúncia de les maniobres governamentals en contra de l’Assemblea Nacional i el rebuig d’un bon nombre de països –entre els quals hi ha els membres de la UE, els EUA, el Brasil o l’Argentina– al procés per endegar una nova cambra constituent. D’altres, com Colòmbia i Xile, van reaccionar més moderadament, tot i expressar la seva preocupació per la deriva del conflicte. I només uns pocs van manifestar un suport directe al Govern del president Maduro –principalment Bolívia, Cuba, l’Equador i Nicaragua. D’altra banda, els organismes internacionals es van mostrar preocupats pel conflicte institucional a Veneçuela, entre els quals destaquen aquells que tenen presència a la regió, com l’Organització dels Estats Americans o el Mercosur. A més, els països membres d’aquest darrer organisme van decidir suspendre la participació de Veneçuela en el grup fins que no es resolguessin els problemes interns del Govern amb l’oposició.
Finalment, malgrat el boicot de les forces opositores i el rebuig de bona part de la comunitat internacional, el 30 de juliol es van celebrar les eleccions a l’Assemblea Constituent, i posteriorment el Govern del president Maduro va decidir anar substituint les funcions de l’anterior Assemblea Nacional dominada pels opositors amb l’acció dels membres de la nova cambra. D’aquesta manera, el conflicte polític i institucional es va perpetuar al llarg de l’any, amb nombroses topades i crítiques d’usurpació per part dels parlamentaris opositors que encara consideren legítima la seva funcionalitat. Un dels exemples va ser l’aprovació dels pressupostos per a l’any 2018, que es va fer efectiva amb els vots dels parlamentaris sorgits de l’Assemblea Constituent.
El cicle electoral endegat pel Govern va continuar a l’octubre amb la convocatòria d’eleccions regionals per a escollir governadors, i, al desembre, amb les eleccions municipals. L’ocasió va ser entesa com una oportunitat de mesurar directament la força dels grups opositors i la dels grups que donen suport al Govern, amb la idea de dirimir el conflicte polític i institucional que s’arrossegava des de feia gairebé dos anys. Però no tots els grups opositors van acceptar el repte, i alguns de més radicalitzats van anunciar el boicot, perquè consideraven que els tribunals electorals no podien garantir la seva neutralitat respecte del poder governamental. En qualsevol cas, els resultats van ser molt clarament favorables als partidaris governamentals en les eleccions regionals de l’octubre, i els grups opositors fins i tot van perdre el poder en algun estat, com ara el de Miranda, on el governador era Henrique Capriles, el qual s’havia presentat també a les presidencials del 2015 encapçalant la candidatura unificada de l’oposició. A la vista d’aquest fracàs electoral i també perquè ja no es refiaven de la neutralitat governamental, la majoria dels partits opositors no es van presentar a les eleccions municipals, que van guanyar àmpliament els grups progovernamentals.
La crisi política i social també va continuar associada amb la crisi econòmica que s’arrossega des de fa uns quants anys, i que els dos darrers s’ha agreujat fins a límits molt preocupants, amb caigudes acumulades del PIB del 10%, el 2016, i del 7%, el 2017. Altres elements també molt preocupants van ser l’acumulació inflacionària fins a límits gairebé immanejables i la pèrdua considerable de reserves internacionals de divises, que els tres darrers anys ha suposat una minva superior al 50% respecte a l’acumulat anterior. En el cas de la inflació, les xifres són més difícils de contrastar, però des de l’any 2016 s’ha pogut superar el 250% anualment. El problema de les reserves monetàries ha estat associat amb la caiguda de les vendes del petroli i a l’oscil·lació del preu internacional d’aquest producte, però també a la necessitat de cobrir part dels compromisos dels pagaments del deute extern per poder aconseguir una renegociació amb els creditors, com va succeir amb la Xina i Rússia. En definitiva, malgrat els intents governamentals per activar mecanismes d’intervenció per recuperar el control sobre l’economia, de moment no s’ha pogut contenir l’espiral negativa del país.