En la segona ronda de les eleccions presidencials, celebrades el 17 de gener, va guanyar el candidat de l’aliança de centredreta, Sebastián Piñera, amb el 52% dels vots, resultat que representa un tomb polític històric després de 20 anys de govern de la coalició entre socialistes i democratacristians, l’anomenada Concertació Democràtica. Això va provocar una crisi interna entre els grups que donaven suport a l’anterior Govern, perquè molts van considerar que més que una victòria de Piñera s’havia produït una derrota del candidat de la Concertació, el democratacristià Eduardo Frei. De fet, les discrepàncies ja s’havien iniciat abans, quan les divisions internes en la Concertació s’havien plasmat en una escissió real —a la primera ronda electoral, Marcos Enríquez-Ominami es va presentar com a candidat presidencial dissident de la Concertació—, que va restar força vots a la candidatura oficial de Frei, i que ja no va recuperar en la segona volta. A més, la presidenta sortint, la socialista Michelle Bachelet, va deixar el càrrec amb una aprovació del 80%, una dada molt elevada que fa pensar que l’elecció de Frei com a candidat oficial de la Concertació no va ser prou encertada.
En assumir la presidència, Piñera va anunciar que aprofitaria tot el capital de modernització i estabilitat que havien aportat al país els anteriors governs. En aquest sentit, les preocupacions més immediates per al Govern de Piñera són assegurar la unitat de criteri en la seva pròpia coalició, on té el suport incondicional del seu partit, Renovació Nacional (RN), però pot patir les pressions de la dreta provinents del partit Unió Democràtica Independent (UDI), que té més pes en el grup parlamentari.
Respecte a la situació econòmica, per fer front a la crisi internacional el Govern de Bachelet havia donat un fort impuls expansiu mitjançant un pla de reactivació finançat amb les reserves acumulades durant els anys de bonança de les exportacions de coure. També s’havien aplicat part d’aquests fons a les polítiques socials, com ara els ajuts directes a uns 3 milions de persones molt necessitades dins el programa anomenat Xile Solidari. El Govern de Piñera, però, no va poder continuar en aquesta línia de recuperació econòmica, perquè un terratrèmol i un tsunami van sacsejar el país al mes de febrer: prop de 800 persones van morir i gairebé un milió i mig van perdre la casa, a més de produir-se pèrdues milionàries. Amb tot, entre les inversions públiques per a redreçar la catàstrofe i el bon comportament de les exportacions, l’economia es va anar refent, de manera que les estimacions de creixement del PIB van ser del 5%. Finalment, en l’àmbit econòmic i social es va produir un altre esdeveniment que va situar Xile en primera plana internacional. Al mes d’agost es va produir un esfondrament en una mina del nord del país i 33 miners van quedar atrapats a l’interior. L’operació de rescat, que va durar 2 mesos, va causar una gran expectació tant en l’opinió pública de tot el món com en un gran nombre de mitjans de comunicació, que van seguir tot el procés, especialment durant els dos dies de la sortida dels miners, que finalment van ser recuperats sans i estalvis. Aquest èxit va mostrar al món una gran imatge del país i les seves autoritats, que van donar a conèixer com gestionen la unitat i l’eficàcia, però també va deixar veure quines són les condicions de treball en moltes mines de Xile.