Trobada de Michelle Bachelet (esquerra) amb el president electe de Xile, Sebastián Piñera (dreta)
© Direcció de prensa. Presidencia de la República de Chile
La presidenta Michelle Bachelet va tancar el darrer any de mandat amb la defensa del seu llegat de reformes, entre les quals cal incloure la de l’educació, la fiscal i la laboral. Però aquesta opinió no va ser compartida per l’oposició de dreta ni per alguns sectors de la seva coalició de centreesquerra, i tampoc pels grups polítics i socials de l’oposició d’esquerres, que van combatre les reformes de Bachelet perquè les consideraven continuadores del model neoliberal imperant. En aquest context controvertit, les eleccions generals del novembre van concentrar l’agenda política de l’any, que va començar amb els processos de primàries per a determinar les candidatures de cada partit i de les coalicions de partits. Però, en aquesta ocasió, també es van produir algunes alteracions produïdes pel desgast de dècades de govern. Una primera conseqüència va ser la desintegració de la coalició de socialistes i democratacristians anomenada Concertación, que fins ara havia estat governant, i tots dos partits van decidir presentar candidatures separades. Posteriorment, l’expresident socialista Ricardo Lagos va renunciar a competir en les primàries del seu partit. Enmig de la disgregació, va emergir un candidat independent, el senador Alejandro Guillier, que va aconseguir el consens d’una part de l’esquerra vinculada als socialistes. El Frente Amplio, per la seva banda, es va consolidar com a nova coalició d’esquerres i va postular Beatriz Sánchez com a candidata presidencial. El centredreta es va decidir per la continuïtat de Sebastián Piñera, que va competir, un cop més, per la presidència, mentre que els hereus de Pinochet van apostar per José Antonio Kast. En les eleccions presidencials del 19 de novembre, el candidat més votat va ser Piñera, amb el 37% dels vots, seguit de Guillier, amb el 23%, i en tercer lloc va quedar Beatriz Sánchez, amb el 20%, mentre que la resta de candidats van obtenir uns resultats més residuals. De tota manera, com que cap candidat va aconseguir superar el 50% del vot, es va fer una elecció en segona volta el 17 de desembre entre els dos millors situats, Piñera i Guillier, en la qual va guanyar el candidat de dretes amb el 54% dels vots.
En les eleccions legislatives, els resultats van ser més favorables a la coalició de forces polítiques opositores de centredretes i dretes que donen suport a Piñera, agrupades en Chile Vamos, la qual va aconseguir 73 diputats i 19 senadors. Per la seva banda, els partits que havien format fins ara la coalició governamental Nova Majoria van perdre posicions i es van quedar amb un còmput global de 43 diputats i 15 senadors, mentre que la força emergent del Frente Amplio va guanyar presència política fins a sumar 20 diputats i un senador.
La situació econòmica va continuar estancada després de la desacceleració experimentada els darrers tres anys, amb un creixement relativament feble del PIB entorn de l’1,4%. La caiguda de la demanda interna va continuar sent significativa i tampoc va remuntar la inversió, mentre que la despesa pública es va haver de contreure per a no incrementar el dèficit fiscal i el deute públic en uns moments d’encariment del crèdit internacional. En aquest context, les conseqüències també van ser negatives per l’augment de l’atur, mentre que l’evolució de la inflació va ser més favorable. Per la seva banda, el sector exterior va continuar sota la influència del canvi de cicle als mercats internacionals de matèries primeres, amb la reducció del comerç i dels preus, cosa que va afectar especialment les exportacions de coure, principal font d’ingressos externs.