En línia amb els anys anteriors, el decurs de l'any del vintè aniversari dels dramàtics esdeveniments de Tiananmen va posar de manifest el dinamisme d'una Xina cada vegada més influent en el sistema internacional. En l'àmbit econòmic, aquesta característica es va reflectir clarament en la taxa de creixement anual, propera al 8% en un context mundial marcat per una profunda crisi financera. Al principi d'any, nombrosos analistes van apuntar la possibilitat d'una important desacceleració de l'economia xinesa a conseqüència de la davallada de les exportacions, però la forta inversió governamental --al voltant de 400.000 milions d'euros-- i l'aprovació de diferents mesures van aconseguir pal·liar les conseqüències d'aquest decreixement. La crisi, no obstant això, sí que va donar lloc al tancament de nombroses empreses i a la pèrdua de milions de llocs de treball, la qual cosa va augmentar encara més les creixents diferències economicosocials.
El dinamisme xinès també va quedar palès en l'àmbit de les relacions internacionals. Al febrer, la nova secretària d'estat nord-americana, Hillary Clinton, va incloure una visita a Pequín en el seu primer viatge oficial a l'estranger, el primer en seixanta anys que un secretari d'estat visitava Àsia com a primer destí. Al maig, l'assistència del primer ministre xinès a l'11a cimera euroxinesa celebrada a la ciutat de Praga va posar fi a les tensions que, arran de la visita del dalai-lama a Europa l'any anterior, havien sorgit en les relacions entre Pequín i algunes capitals europees i havien impedit la celebració d'aquesta reunió al final del 2008. Més endavant, al juny, la participació del país en la primera cimera dels anomenats països BRIC a Moscou (Brasil, Rússia, Índia i Xina) va reafirmar la seva posició capdavantera en el conjunt de les economies emergents, fet que va corroborar la visita a la capital xinesa del president dels Estats Units, Barack Obama, a mitjan novembre. Al llarg de tot l'any, a més, el president i el primer ministre xinesos van encapçalar diverses delegacions a l'Àfrica i a l'Amèrica Llatina que van donar lloc a la signatura d'importants contractes per a l'explotació i l'abastament de recursos energètics.
Les relacions entre Pequín i Taipei també van donar mostres de dinamisme. Al març, el primer ministre, Wen Jiabao, va anunciar davant el Congrés Nacional Popular la seva intenció d'assolir un acord econòmic amb Taiwan, i també la voluntat d'arribar a un compromís relatiu a la seva participació en els organismes internacionals. Tot i que en el seu discurs no va fer menció a la possibilitat d'establir comunicacions militars, tal com havia proposat Hu Jintao al desembre del 2008, les paraules del primer ministre van ser interpretades per molts analistes com un gest inequívoc de la nova posició de Pequín, cada vegada més conciliatòria i cooperativa.
Molt menys dinàmica i canviant va ser l'actitud del Govern pel que fa a la protecció dels drets humans i l'ampliació dels drets polítics i socials. Al juny, la convocatòria de diverses manifestacions al país per commemorar els fets de Tiananmen va ser contestada pel Govern amb un augment de la presència policial a les principals ciutats i un increment de les pràctiques de censura. No en va, l'informe anual de l'organització Freedom House va situar la Xina entre els països amb menys llibertat d'expressió i de premsa del món l'any 2009. Més endavant, a la tardor, les revoltes protagonitzades per diversos grups de l'ètnia uigur van ser castigades durament amb repressió policial i més d'una dotzena dels manifestants van ser condemnats a mort.