Els processos productius a la Xina van consolidar el país com a segona potència econòmica del món
© Ethical Style
L’any 2010 va ser testimoni de la consolidació de la República Popular Xinesa com la segona potència econòmica del món, tan sols per darrere dels Estats Units. Amb un creixement econòmic anual al voltant del 8% en un context mundial de crisi, el país també es va confirmar com un dels principals inversors arreu del món. A tall d’exemple, al principi d’any va entrar en vigor l’acord de lliure comerç amb l’ASEAN per a crear la tercera zona comercial del món abans del 2020 i el Govern de Pequín va anunciar inversions per valor de 700 milions de dòlars a Maurici, i tan sols al cap d’un temps, a l’abril, les autoritats van concedir crèdits a Veneçuela de més de 20 bilions de dòlars a canvi de l’explotació de recursos energètics. Aquest irrefutable ascens va incrementar les pressions internacionals sobre els seus productes i sobre la decisió governamental de mantenir la paritat de la seva moneda, el iuan, amb el dòlar. En part com a resposta a aquestes pressions, al gener el Govern xinès va presentar una queixa formal davant l’Organització Mundial del Comerç contra la decisió dels Estats Units de fixar una nova taxa a la importació de pneumàtics xinesos i al juny el Banc Central va anunciar la predisposició a incrementar-ne la flexibilitat.
En un àmbit més polític, d’altra banda, a l’octubre va tenir lloc el nomenament del vicepresident Xi Jinping com a vicepresident de la Comissió Militar Central, una decisió que la majoria dels analistes va interpretar en clau de la futura successió del president Hu Jintao. Així mateix, el Govern va haver de fer front a les reivindicacions de democratització d’alguns legisladors de Hong Kong i de nombroses organitzacions no governamentals al llarg de tot l’any. Les autoritats de Pequín van minimitzar aquestes pressions, les quals es van intensificar al principi de desembre amb la concessió del premi Nobel de la pau al dissident Liu Xiaobo i la negativa xinesa tant a alliberar-lo com a permetre que algun dels seus familiars assistís a la cerimònia oficial.
Pel que fa a l’àmbit internacional, finalment, les difícils relacions del país amb els Estats Units van acaparar un any més la major part de l’atenció dels mitjans de comunicació. A més de la disputa al voltant de les divises, 2 fets van ser objecte d’especial seguiment: d’una banda, la decisió del president nord-americà de rebre el Dalai Lama a la Casa Blanca, al febrer, que va ser durament criticada per Pequín; de l’altra, la negativa de l’empresa Google d’acceptar les condicions xineses d’accés i navegació dins el seu territori. També van ser complicades les relacions amb el Vietnam, especialment arran de la captura d’un vaixell vietnamita per part de l’exèrcit xinès quan navegava per aigües properes a les disputades Paracel Islands. Tots 2 països van aprofitar aquest esdeveniment per a reivindicar una vegada més la seva sobirania sobre les illes, però l’incident no va provocar cap escalada de tensió. En contrast, les relacions amb Myanmar i Taiwan van experimentar una lleugera millora al llarg de l’any. Amb la primera, el Govern de Pequín va signar diversos acords per a explotar els seus recursos de gas natural, mentre que amb la segona es van assolir fites tan importants com la posada en marxa d’un acord comercial o l’establiment del primer organisme taiwanès amb lligams governamentals en territori xinès.
En un altre ordre de coses, l’any 2010 també va ser testimoni del pitjor terratrèmol després del que l’any 2008 va devastar la província de Sichuan. El moviment de terres es va produir a l’abril a Quinghai i, a més d’importants pèrdues econòmiques, va causar la mort de més de 2.200 persones.