El districte econòmic de Hong Kong és un dels puntals de l’economia xinesa, que el 2011 va esdevenir la segona del món per darrere dels Estats Units d’Amèrica
© Hong Kong Trade Development Council
Les elevades taxes de creixement dels anys anteriors van convertir la República Popular de la Xina en la segona economia mundial al principi de l’any, per davant del Japó i només per darrere dels Estats Units. No obstant això, el país va continuar arrossegant els problemes lligats a l’escalfament excessiu de l’economia i l’elevada inflació, dos desafiaments que van marcar les prioritats de la política econòmica de Pequín durant tot l’any. Aquesta política també es va veure condicionada per la crisi financera mundial i, més concretament, per la baixada de les importacions als Estats Units i a la Unió Europea, que la major part dels analistes van imputar a les menors capacitats de compra dels nord-americans i els europeus. Davant d’aquest context, agreujat regionalment per les incerteses respecte del futur de Corea del Nord i la crisi nuclear japonesa, la principal estratègia del Govern xinès va consistir a promoure una imatge de solvència econòmica i estabilitat.
L’obsessió per l’estabilitat també va guiar la política de les autoritats de Pequín respecte de les reivindicacions d’autonomia territorial, a les quals va respondre amb contundència.
Al maig, la policia xinesa va desmantellar amb violència la manifestació de mongols residents a la Mongòlia Interior que protestaven per la construcció de diversos projectes miners. En una direcció molt semblant, a l’estiu la policia va recórrer reiteradament a la força per a frenar les manifestacions ciutadanes a la província de Xinjiang en resposta a l’assassinat per agents de policia de set ciutadans d’origen uigur sospitosos d’haver perpetrat un atemptat. Els actes de protesta no es van limitar, però, a les províncies que tradicionalment han reivindicat més autonomia, sinó que també es van estendre a nombroses ciutats del país, en part inspirades per les revoltes prodemocratitzadores al món àrab i cada vegada més descontentes per les desigualtats socials. Dos exemples il·lustratius d’aquesta tendència van ser les manifestacions convocades al juny per milers de treballadors immigrants a les ciutats de Zeng-cheng i Dongguan, que, segons les denúncies de diverses organitzacions no governamentals, la policia va combatre amb gasos lacrimògens i pals. Molts analistes van interpretar la duresa de la repressió policial com un símptoma de la preocupació de les autoritats governamentals pel significatiu augment de les protestes ciutadanes els darrers dos anys i pel potencial impacte multiplicador que podria tenir un nivell més baix de creixement econòmic els propers anys.
Finalment, en l’àmbit de les relacions internacionals, l’any va ser testimoni d’un activisme xinès més combatiu en la reivindicació de la seva sobirania sobre les illes Paracel i Spratly. Després de diversos incidents amb les Filipines i el Vietnam que van deixar algunes víctimes mortals, la trobada de les autoritats xineses amb les seves homòlogues dels països de l’ASEAN va servir al juliol per a renovar el seu compromís en la resolució pacífica del conflicte. Aquest acord, però, no va aconseguir evitar nous enfrontaments i, a la cimera Xina-ASEAN del novembre, els països amb reivindicacions sobre les illes es van mostrar disposats a treballar de forma més activa per a rebaixar el clima de tensió. A la cimera també es van adoptar noves mesures per a desenvolupar l’àrea regional de lliure comerç, en vigor des de l’any 2010. Menys novetats van registrar les relacions de la Xina amb Taiwan, que, en línia amb els anys anteriors, van incloure diverses mesures per a afavorir els intercanvis comercials. El comerç també va ser un dels aspectes més destacat en les relacions de la Xina amb els Estats Units i la Unió Europea. Així, per exemple, l’anunci que va fer la Unió Europea al final d’any d’una taxa sobre els avions que operen als aeroports europeus per a reduir les emissions de diòxid de carboni va provocar la reacció aïrada de Pequín, que fins i tot va amenaçar amb una “guerra comercial”. Un altre aspecte important en aquestes relacions va girar al voltant de l’arrest de l’artista Ai Weiwei per suposada evasió fiscal, un fet que molts mitjans de comunicació i organitzacions occidentals van convertir en una punta de llança per a exigir a les autoritats xineses el compliment dels drets humans.