Immers en la pitjor crisi política des de les manifestacions de Tian'anmen del 1989, el Partit Comunista Xinès (PCX) va celebrar al novembre el seu 18è congrés per a escenificar el cinquè canvi generacional a la cúpula del partit. Si bé la direcció política del partit encara estava per definir, el nomenament de Xi Jinping (hereu de la vella guàrdia) com a secretari general i Li Keqiang com a primer ministre del Consell d'Estat feia preveure un increment de la tensió entre els sectors reformistes i els més conservadors del politburó. Alhora, l'elecció dels nous líders obria un nou període polític, en el qual la Xina haurà de fer front a vells i nous reptes per a resoldre el seu delicat equilibri de legitimitat.
Els escàndols de corrupció durant l'any van suposar un cop dur a la imatge pública del PCX, raó per la qual Hu Jintao va emfatitzar, en el seu discurs inaugural del Congrés del Partit, que calia lluitar contra la corrupció a les seves files per a evitar la caiguda de l'Estat. La incòmoda ombra del "cas Bo Xilai" havia sacsejat clarament la vida política al país. Bo Xilai, líder carismàtic de la facció conservadora del partit, s'enfrontava a càrrecs de corrupció i la seva dona havia estat acusada d'una presumpta implicació en l'assassinat d'un empresari britànic. L'escàndol va forçar la seva destitució com a secretari del PCX al municipi de Chongqing al març i la seva expulsió del politburó un mes després. La caiguda de Bo Xilai ha sigut interpretada pels analistes com una maniobra política del reformista primer ministre Wen Jiabao, el qual, en el transcurs de l'onzena sessió del Congrés Popular Nacional a Pequín, va anunciar l'impuls de profundes reformes per fer front a l'altre gran repte al qual s'enfronta el país: l'alentiment econòmic.
En efecte, l'any 2012 va ser testimoni d'importants canvis en l'economia del gegant asiàtic. Durant l'any, la Xina va experimentar un enfortiment de les seves exportacions, amb un increment del 9,9% respecte de l'any anterior. Alhora, la Xina va continuar presentant un superàvit comercial amb els Estats Units i la resta d'Àsia, tot i l'apreciació de la seva moneda, el renminbi. Aquests elements positius, però, es van veure contrarestats per un històric alentiment econòmic. El país va mostrar un limitat creixement del 7,4%, lluny de la mitjana del 10% acumulada els darrers vuit anys, i va experimentar un increment de les desigualtats entre rics i pobres. Davant la creixent agitació social, a l'abril el Govern va accelerar l'aprovació de diferents projectes per a reformar el sector financer, amb l'objectiu d'estimular el consum intern i, alhora, intentar frenar les crítiques envers la seva incapacitat per a reduir les desigualtats socioeconòmiques. L'executiu va apostar per fer reformes profundes al sistema per a evitar la dependència tradicional de les exportacions i la indústria pesant, però la política d'inversió en grans infraestructures es va mantenir intacta. Per la seva banda, al juny, el Banc Popular de la Xina va anunciar la primera retallada dels tipus d'interès des del 2008 i es van impulsar mesures per a fomentar l'accés al crèdit evitant, així, una crisi de liquiditat.
En aquest context d'incerteses, la política exterior xinesa va estar orientada a afavorir l'estabilitat. Així, doncs, la Xina va continuar mantenint una relació fluida amb els Estats Units amb la celebració de cimeres bilaterals en l'àmbit econòmic i militar, i va moderar la seva posició envers Taiwan. No obstant això, les qüestions marítimes van tornar a enterbolir les relacions diplomàtiques de la Xina amb el Vietnam, les Filipines i el Japó. El conflicte amb el país nipó per les illes Senkaku/Diaoyu, disputades des del 1971 pel seu important valor estratègic, es va intensificar al setembre, quan el Japó va anunciar la nacionalització de les illes amb la seva compra per 2.050 milions de iens. Les aspiracions del Govern japonès, que ja havien suscitat grans manifestacions antinipones a la Xina al llarg de l'estiu, es van trobar amb la reprovació del Govern xinès, que va enviar dos vaixells patrulla a les illes per reclamar-ne la sobirania. La proximitat del congrés del Partit, però, va evitar una escalada diplomàtica.
Finalment, la qüestió del Tibet va tornar a exposar la Xina davant l'escrutini de la comunitat internacional. L'any 2012, el Govern xinès va afrontar la cadena més seriosa de protestes pro tibetanes des dels disturbis de Lhasa el 2008. Al gener, dos monjos tibetans es van calar foc a Sichuan per denunciar la situació del poble tibetà sota domini xinès. La brutal reacció de la policia va derivar en nombrosos enfrontaments amb la població i les autoritats van efectuar moltes detencions, imposant un toc de queda i el bloqueig informatiu. Davant la successió de situacions similars, l'alta comissionada de les Nacions Unides pels drets humans, Navi Pillay, va emetre un comunicat al novembre instant el Govern xinès a respectar els drets humans dels ciutadans tibetans i a permetre l'entrada d'experts independents al país per a avaluar la situació sobre el terreny. El règim, en un intent de protegir la seva imatge durant el procés de canvi generacional, va negar categòricament les acusacions i va responsabilitzar la figura del dalai-lama de la successió d'incidents.