A la “revolució dels paraigües” a Hong Kong, milers d’estudiants van protestar per la proposta de reforma xinesa per a les eleccions locals del 2017
© Pasu Au Yeung
L’any 2014 va ser testimoni de la consolidació del president Xi Jinping al capdavant del Partit Comunista Xinès (PCX). Amb un marcat estil populista, Xi Jinping va centrar els seus esforços a salvaguardar la legitimitat del règim i refermar l’estabilitat social. Durant l’any, el Govern va desplegar una llarga campanya contra la corrupció, que va fer caure centenars de funcionaris de baix nivell i alguns alts càrrecs, com l’antic cap dels serveis de seguretat, Zhou Yongkang, el general Xu Caihou, número dos de la Comissió Militar Central (2004-12), que va reconèixer haver rebut suborns de forma massiva, o Liu Tienan, cap de la Comissió per a la Reforma i el Desenvolupament, acusat d’acceptar suborns milionaris. A l’octubre, el plenari del comitè central del PCX va anunciar una reforma del desprestigiat sistema judicial i més limitacions en l’ús de la violència per les forces policials.
En un altre sentit, el règim va prendre noves mesures per a estimular el creixement econòmic i reduir-ne les desigualtats, davant la desacceleració de l’economia al 7,3%, entre el juliol i el setembre, la taxa de creixement més baixa des de l’any 2009. Ni l’alta despesa en infraestructures i habitatge ni la tímida flexibilització monetària dels darrers dos anys havien pogut evitar aquest alentiment. La Xina es va enfrontar al llarg de l’any a una severa crisi del sector immobiliari, que suposa un 30% del PIB, així com una lleugera disminució de la producció industrial i la inversió. També es va accentuar la dependència del deute, que va augmentar més del 200% del PIB, i al setembre el Banc Central va injectar 81.000 milions de dòlars en l’economia a través de préstecs a grans bancs.
L’obsessió per l’estabilitat va guiar la política de les autoritats de Pequín respecte a les reivindicacions socials i d’autonomia territorial, a les quals va respondre amb contundència. El règim va detenir més de 300 activistes dels drets humans al llarg de l’any, entre els quals cal destacar l’intel·lectual uigur moderat Ilham Tohti. A l’octubre, en un context marcat per continus atemptats contra civils i enfrontaments entre l’exèrcit i els grups armats a la regió autònoma uigur de Xinjiang, de majoria musulmana, el PCX va anunciar un enduriment de la legislació contra el terrorisme. Al Tibet, va continuar el degoteig d’immolacions clamant més autonomia i el Govern xinès va rebre amb hostilitat l’anunci d’una eventual visita del dalai-lama a la regió, per primer cop des del seu exili a l’Índia l’any 1959. A més, la Xina va donar per tancada la crisi amb Espanya pel procés de diversos exlíders xinesos a l’Audiència Nacional, acusats de genocidi al Tibet. Així ho van confirmar els dos mandataris xinesos més alts al setembre, un cop el Congrés espanyol va haver aprovat una reforma de la legislació universal per a limitar la capacitat dels seus jutges a emetre sentència pels crims d’especial gravetat fora de les seves fronteres.
A la tardor, la proposta de reforma per a les eleccions locals del 2017, que preveia que els candidats havien de ser autoritzats per l’executiu xinès, va fer que milers d’estudiants a Hong Kong es concentressin davant la seu del Govern de la ciutat, en una mobilització –anomenada “revolució dels paraigües– mai vista des dels fets de Tiananmen del 1989. El Govern xinès va prohibir els viatges en grup a l’excolònia britànica i va restringir les comunicacions d’internet per evitar un “efecte crida” en altres ciutats del país. Després de diverses setmanes de pressió policial i atacs de mercenaris, el governador Leung Chunying va fer una oferta de diàleg als manifestants, debilitats i, finalment, derrotats per la inflexibilitat de Pequín, les accions de provocadors i el creixent malestar de comerciants i empreses davant el bloqueig del centre de la ciutat. La crisi de Hong Kong va tenir un efecte immediat en les relacions de la Xina amb Taiwan. A l’octubre, el president taiwanès, Ma Yingjeou, va rebutjar frontalment el suggeriment de Xi Jinping de posar fi a més de sis dècades de separació hostil mitjançant l’adopció de la fórmula “un país, dos sistemes” com la que es va emprar per a aconseguir el retorn de Hong Kong a la sobirania xinesa. La proposta, unida a l’onada de manifestacions contra la política de cordialitat de Taiwan amb el Govern xinès, va refredar la possibilitat d’una trobada sense precedents entre els dos principals mandataris.
Pel que fa a les relacions internacionals, el 2014 hi va haver un acord històric entre la Xina i els Estats Units, els dos països més contaminants del món, per a reduir-ne les emissions. L’entesa, escenificada per Barack Obama i Xi Jinping, al novembre, a Pequín en el transcurs de la cimera de Cooperació Econòmica de l’Àsia-Pacífic, es va presentar com un gest de distensió entre les dues grans potències i va acabar amb un compromís de la Xina d’arribar al nivell màxim d’emissions l’any 2030. El règim també va fer nous passos per consolidar aquesta influència a la regió, amb la signatura d’un memoràndum d’entesa amb vint països asiàtics per a crear un banc asiàtic d’inversió i infraestructures. Tanmateix, l’enduriment de les seves posicions en les reivindicacions territorials al mar del Sud de la Xina va dificultar les relacions diplomàtiques amb alguns dels seus veïns immediats. Al maig, la instal·lació d’una plataforma petroliera xinesa en aigües disputades amb el Vietnam va provocar una onada de protestes en aquest país i va fer augmentar les tensions amb les Filipines, que havia proposat que les pugnes territorials es tractessin en el marc de les Nacions Unides. La iniciativa va ser bloquejada un cop més per la Xina en el transcurs de la cimera de seguretat de l’ASEAN, celebrada a l’agost a la capital de Myanmar, Naypyidaw. La diplomàcia xinesa, però, va fomentar una tímida obertura del règim envers el Japó. Al novembre, Xi Jinping va rebre el primer ministre japonès, Shinzo Abe, en una tensa trobada que havia de marcar el tret de sortida per a noves converses sobre la sobirania de les illes Senkaku (Diaoyu per als xinesos), disputades des del 1971 pel seu important valor estratègic. L’any també va ser testimoni d’un acostament de la Xina a Corea del Sud, amb la visita oficial de Xi Jinping a Seül i un enduriment de la seva posició envers el programa nuclear de Corea del Nord. Les relacions entre Pyongyang i Pequín es van mantenir distants.