El president, Xi Jinping, va mantenir-se com a líder incontestable del Partit Comunista Xinès (PCX) durant el 2015, un any marcat per la inesperada desacceleració de l’economia del gegant asiàtic. Les causes de l’alentiment van ser múltiples. El país es va enfrontar a una caiguda de les exportacions, del 6,9% a l’octubre, a causa, en part, de la lenta recuperació dels seus principals socis comercials. També va estar a prop de la deflació, així com davant d’una caiguda en la inversió estrangera. En aquest marc, el Banc Popular de la Xina (BPX) va impulsar mesures de tipus monetari que, lluny d’assolir un efecte positiu, només van introduir més inseguretat i van suscitar la crítica d’analistes i líders internacionals. A l’agost, el BPX va devaluar el iuan un 4,6% en comparació amb el dòlar en només 72 hores, en un intent de reflotar les exportacions. Un mes després, es van retallar els tipus d’interès per sisena vegada, tractant d’aturar la caiguda del preu de les accions i estimular la inversió privada.
Les pressions per a canvis econòmics estructurals van incidir clarament en el contingut del 13è pla quinquennal del Partit Comunista Xinès, el document que ha de traçar les línies mestres de la política econòmica i social del país per als propers cinc anys. Tot i que va restar subjecte a l’aprovació definitiva de l’Assemblea Nacional Popular al març del 2016, el pla refermava la voluntat del règim d’avançar cap a menys dependència de les exportacions, que suposen el 30% del PIB, l’estímul del consum intern i la innovació tecnològica. El document també establia com a objectius més obertura per als inversors internacionals, la reestructuració de les gegantesques empreses estatals i la liberalització del iuan. En la presentació del document, a l’octubre, es van confirmar els rumors: la previsió de creixement per al 2015 es limitava al 6,5% del PIB, la més baixa en vint-i-cinc anys. També va sorprendre un breu comunicat, en què es va anunciar la fi de la política del fill únic i la possibilitat de tenir dos fills per a les parelles casades.
Les autoritats xineses van fer del control d’internet i les xarxes socials una altra de les seves prioritats. Al juliol, l’Assemblea Nacional Popular va aprovar una Llei de seguretat. Un mes més tard, enmig d’un estricte procés de censura sobre unes explosions al port de Tientsin, amb el resultat de 173 morts, el Ministeri de Seguretat Pública va comunicar la detenció de 15.000 persones acusades de publicar informació falsa a les xarxes, fet que va ser àmpliament criticat per les organitzacions de drets humans. El Govern també va mantenir la seva particular croada contra la corrupció: al juliol Ling Jihua, un dels principals assessors de l’expresident Hu Jintao, va ser acusat d’acceptar suborns.
D’altra banda, el Govern xinès va continuar reprimint amb fermesa les reivindicacions territorials internes. En un context marcat per l’avanç de l’Estat Islàmic i els atemptats a París, el règim va anunciar més pressió sobre els grups armats separatistes a la regió autònoma uigur de Xinjiang, de majoria musulmana. Al setembre es va produir un atemptat a una mina amb treballadors d’ètnia han, majoritària a la Xina. La mort de 50 persones va ser només una mostra de la tensió entre la majoria uigur i l’ètnia han, cada cop més forta a la regió pels incentius migratoris introduïts per les autoritats xineses. Pel que fa al Tibet, el PCX va dur a terme dures investigacions internes al partit per a detectar possibles simpatitzants amb el dalai-lama, que durant l’any va denunciar els intents d’interferència del Govern xinès en la seva successió en tutelar un adolescent que deia ser-ne la reencarnació.
En l’àmbit de les relacions internacionals, les disputes territorials al sud de la mar de la Xina, especialment a les illes Spratly, va elevar, de nou, la tensió amb els Estats Units i les Filipines. A la tardor, l’accelerada construcció d’illes artificials xineses a la zona va topar amb l’advertiment del Pentàgon, que hi va enviar un vaixell de guerra i diversos bombarders. Al final de novembre, un vaixell xinès es va apropar a les illes Spratly per enviar-hi armament i subministraments. D’altra banda, la Cort Internacional de Justícia va acceptar la petició de les Filipines d’exercir d’àrbitre en la seva disputa marítima amb la Xina. Per contra, el règim va recuperar la sintonia que havia perdut amb el Vietnam l’any 2014, quan la Xina va instal·lar una plataforma petrolífera en aigües en disputa i es van succeir les manifestacions opositores. Al novembre, Xi Jinping va realitzar una visita oficial al Vietnam, la primera en deu anys d’un president xinès. Pel que fa a les relacions amb el Japó, el Govern xinès va criticar al llarg de l’any el tomb militarista del Govern de Shinzo Abe i les negociacions per la sobirania sobre les illes Diaoyu/Senkaku van quedar aturades. Tanmateix, el Govern va oferir gestos conciliadors en l’últim trimestre de l’any i es va mostrar disposat a cooperar en matèria econòmica i de seguretat. Al principi de novembre, el primer ministre, Li Keqiang, es va trobar amb el seu homòleg japonès i dies després, conjuntament amb Corea del Sud, es va signar un important acord a tres bandes que estableix les bases per a un futur tractat de lliure comerç. La cimera, amb la presència de la presidenta sud-coreana, Park Geun-hye, també va deixar una declaració conjunta a favor de la desnuclearització de Corea del Nord. El novembre també va oferir altres imatges històriques, com les de la primera trobada al màxim nivell entre dos mandataris de la Xina i Taiwan des de la fi de la guerra civil l’any 1949. Xi Jinping i Ma Ying-jeou es van citar a Singapur en una cimera sense acords ni signatures, però clarament simbòlica després de més de seixanta anys de bloqueig institucional. La trobada es va produir dos mesos abans de les eleccions generals a l’illa, fet que va ser considerat un intent d’ingerència del règim xinès a la campanya electoral, pel temor d’una victòria de l’independentista Partit Democràtic Progressista, líder als sondejos. L’any va tancar amb la participació de la Xina a les cimeres del G-20 a Istanbul i de l’Àsia-Pacífic a Manila, on va fer notar el seu malestar per no haver estat inclosa a l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica. També va ser clau la seva participació a la cimera del Clima a París de principi de desembre, només dues setmanes després de presentar una estratègia de lluita contra el canvi climàtic. I és que el país va haver de fer front, un any més, a episodis de contaminació severs.