Intervenció del president de la Xina, Xi Jinping, en la cimera del fòrum Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic (APEC) celebrada a Lima al novembre
© APEC PERU 2016 / Giancarlo Shibayama
Xi Jinping va veure encara més reforçat el seu lideratge com a president de la República Popular Xinesa, ja que va ser nomenat líder principal del Partit Comunista Xinès (PCX), fet que el va situar en el mateix rang que els venerats Mao Zedong, Deng Xiaoping i, en menor grau, Jiang Zemin. Aquest simbòlic impuls va posar de manifest el domini de l’elit per Xi Jinping i va augmentar el seu poder per a incidir en la reorganització del politburó en el 19è Congrés del Partit Comunista, previst per a la tardor del 2017.
D’una banda, l’economia xinesa es va anar recuperant molt lentament de l’ensurt del 2015, quan el país va mostrar el creixement més feble des del 1990. La Xina va sortir de la zona de deflació i la lleugera debilitat del iuan va permetre una tímida recuperació de les exportacions, encara afectades per la volatilitat de la demanda global. En aquest marc, al mes de març l’Assemblea Nacional Popular va aprovar el tretzè pla quinquennal del PCX, el document que ha de traçar les línies mestres de la política econòmica i social del país fins l’any 2020. Un dels principals objectius del pla és la modernització de l’antiquat entramat industrial del país, afavorint un creixement econòmic més sostenible i centrat en els serveis i la innovació tecnològica. Al febrer, el Govern central va impulsar un fons de 15.300 milions de dòlars destinat a protegir els sis milions de treballadors que perdran la feina en aquest procés. Altres objectius a assolir seran l’acceleració de l’extensió de la xarxa d’alta de velocitat, passant dels 19.000 km actuals a 30.000 km, i apostar per una reducció del consum energètic de carbó, establint un consum màxim anual per a aquest període de menys de 5.000 milions de tones, 700 milions menys que el 2015. En aquest sentit, al setembre, la Xina va ratificar conjuntament amb els Estats Units l’Acord de París de reducció d’emissions contaminants, aprofitant la cimera del G-20 a Hangzhou. El Govern també va haver de fer front a riscos financers, derivats de la inestabilitat del sector immobiliari i un augment de la demanda de crèdit per part de les famílies, un 40% del PIB, per a fer front a l’enorme pujada del preu dels pisos. La Xina va tancar l’any amb un gran deute públic, el 249% del PIB, però no va veure perillar el seu objectiu d’assolir un creixement econòmic del 6,5%.
De l’altra, el Govern va mantenir la seva implacable lluita contra la corrupció. Al març, una carta anònima que demanava la renúncia de Xi Jinping va tenir com a resultat dues dotzenes de detencions de persones presumptament implicades en el desafiament, inclosos els treballadors de Wujie, el portal que havia publicat la carta. Al setembre, 45 diputats del comitè permanent de l’Assemblea Popular Nacional van ser expulsats sota l’acusació de suborn, i centenars d’alts funcionaris van ser apartats dels seus càrrecs, però els crítics van insistir que la campanya era superficial, ja que no atacava l’estesa corrupció en l’àmbit local. En un altre ordre de coses, al novembre, el Govern també va impulsar una polèmica llei de ciberseguretat que amenaça de donar accés a Pequín a la tecnologia estrangera i més control sobre l’activitat de les multinacionals al país. Finalment, diversos activistes i advocats dels drets humans van ser jutjats en el marc d’una nova campanya de persecució de dissidents iniciada a mitjan 2015.
A les regions amb més inestabilitat, el Tibet i Xinjiang, també hi va haver canvis polítics. A l’agost, el politburó va nomenar un nou secretari del partit al Tibet, Wu Jingie, en substi tució d’una figura emergent al partit, Chen Quanguo, que va ser destinat a la regió autònoma uigur de Xinjiang. Durant l’any, els mitjans de comunicació estatals al Tibet van donar un elevat protagonisme a la figura del seu escollit oficial per a succeir el dalai-lama, l’11è panchen-lama. Gedhun Choekyi Nyima, l’elegit pel mateix dalai-lama, va ser desterrat de l’esfera pública. El Govern xinès va mantenir la seva animositat contra el líder tibetà a l’exili, i va cancel·lar trobades bilaterals amb Mongòlia, aliat tradicional de la Xina, després d’una visita del dalai-lama a Ulan Bàtor. L’actualitat política a Xinjiang va estar protagonitzada per una polèmica campanya de control de passaports a milions de ciutadans de la regió, adduint raons de seguretat. Grups de defensa dels drets humans van denunciar l’arbitrarietat de la mesura, que no es va aplicar en cap altra província, i van considerar que es tractava d’una operació per a controlar i limitar la llibertat de moviments de la població uigur.
Fins a la victòria de Donald Trump en les eleccions presidencials nord-americanes, les relacions entre la Xina i els Estats Units van estar marcades per la vigilància mútua, amb les pretensions territorials de la Xina a la mar de la Xina Meridional com a principal escull diplomàtic. La Xina va mantenir la seva activitat pesquera i militar a la zona, obviant un dictamen del Tribunal d’Arbitratge Internacional de la Haia que va concloure que la Xina no gaudia de cobertura legal ni drets històrics per a reclamar la sobirania sobre l’arxipèlag de les Filipines. Les advertències mútues amb el pas de vaixells i caces militars es van succeir i la tensió es va mantenir amb el Vietnam i Indonèsia. Per sorpresa les Filipines van adoptar un to molt moderat en la pugna i van formalitzar, a la tardor, la intenció de substituir els Estats Units per la Xina com a principal aliat. D’altra banda, el règim xinès va rebre amb recel la victòria de la nacionalista Tsai Ing-wen en les eleccions taiwaneses del gener. Dos mesos abans dels comicis, Xi Jinping s’havia trobat amb el seu homòleg taiwanès, Ma Ying-jeou, la primera reunió des de la fi de la Guerra Civil xinesa l’any 1949. Els mesos de transició fins a la retirada de Ma van estar marcats pel menyspreu i les advertències del Govern xinès cap al futur executiu del Partit Progressista Democràtic (PDP), amb un boicot continuat en institucions internacionals i operacions militars a l’estret.
L’agenda internacional de Xi Jinping també va estar centrada en la recerca de noves aliances comercials i la consolidació del seu domini sobre la regió de l’Àsia-Pacífic, en un any marcat per la dilució de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica, iniciativa que havia rebut un últim impuls de l’encara president nord-americà Barack Obama. Al novembre, a la cimera del fòrum Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic celebrada a Lima, el president xinès es va presentar com a actor clau per al desenvolupament de l’Amèrica Llatina. La trobada també va servir per a escenificar un acostament amb el Japó de Shinzo Abe. Pel que fa a les relacions amb Corea del Nord, la Xina va haver de mantenir cert equilibri entre guardar lleialtat al règim de Pyongyang i projectar una imatge de fermesa de cara a la comunitat internacional a causa de la realització de dues proves nuclears subterrànies al nord del país. La Xina va mantenir estables els seus vincles comercials amb Corea del Sud, però les tensions es van incrementar quan Seül va anunciar que implementaria un sistema de defensa antimíssils per a respondre a les amenaces de Pyongyang. Finalment, la influència de la Xina sí que va ser decisiva per a l’acord nuclear entre els Estats Units i l’Iran. Al gener, en una visita oficial de Xi Jinping a Teheran, es va formalitzar un acord de cooperació de 17.000 milions de dòlars.