El president xinès Xi Jinping en la sessió de cloenda del 19è congrés del Partit Comunista, en el qual es va reforçar el seu lideratge a la Xina
© Xinhua
L’actualitat política del país va estar marcada pel 19è Congrés del Partit Comunista Xinès (PCX), celebrat a l’octubre, en què es va reforçar encara més el lideratge del secretari General, Xi Jinping, el qual va ser reelegit fins el 2022. Per unanimitat, els delegats del PCX van votar la inclusió del pensament Xi en la Constitució del Partit, i així van elevar-ne la figura al nivell d’històrics antecessors com Mao Zedong i Deng Xiaoping. La trobada també va tenir com a punts culminants la determinació del nou Comitè Central i els membres del Politburó, entre els quals hi ha els set integrants del comitè permanent, l’autèntic epicentre del poder al règim, i també el primer ministre, Li Keqiang, i els seus seguidors, en un òrgan clarament fet a mida.
D’altra banda, es van establir els objectius de desenvolupament econòmic i social del país a l’horitzó del 2050, sempre sota el guiatge del PCX, i amb la lluita contra la corrupció com un dels principals pilars. Des que es va erigir l’any 2012 com a màxim dirigent xinès, Xi Jinping ha impulsat una gran campanya anticorrupció que al final d’any va deixar més d’un milió de treballadors públics amb expedients disciplinaris. Més de 170 ministres i funcionaris amb rang de viceministre van ser acomiadats i molts d’ells van acabar a la presó, després que fossin acusats de corrupció i transgressió de la disciplina de partit. També es va fer referència explícita a la Iniciativa del Cinturó i Ruta de la Seda, proposada per Xi Jinping l’any 2013, l’objectiu de la qual era connectar la Xina amb Euràsia a través d’una ambiciosa xarxa logística i d’infraestructures. Els experts van dubtar, però, de la viabilitat econòmica d’un projecte que, en realitat, té una enorme càrrega política: els Estats Units van renunciar a una posició líder a Àsia-Pacífic, al gener, i es van retirar de l’Acord Transpacífic de Cooperació Econòmica, cosa que va ser clarament favorable per als interessos xinesos. Igualment, Xi Jinping va impulsar centenars de projectes d’infraestructures amb els països del Sud-est asiàtic, sota el paraigua de l’embrionari Banc Asiàtic d’Inversió i Infraestructura.
El principal escull va ser, un any més, el recel per les pretensions territorials de la Xina sobre determinats arxipèlags del mar del Sud de la Xina. Durant l’any, el gegant asiàtic va incrementar la presència militar a la regió i va accelerar la construcció d’illes artificials a la zona. El Vietnam es va erigir com el principal objector a l’estratègia de Pequín i el xoc es va fer palès al juliol, quan la Xina va suspendre una reunió militar al més alt nivell com a protesta per les perforacions del Vietnam a les disputades illes Spratly. En aquest context de tensió creixent, la Xina va observar amb suspicàcia la creixent col·laboració militar i econòmica del Vietnam amb els Estats Units i el Japó, i va considerar una ingerència la intensificació del pas de bucs de guerra nord-americans. Amb tot, al novembre, la Xina va participar al Fòrum de Cooperació Econòmica Àsia-Pacífic i Xi Jinping va voler evitar cap enfrontament amb el seu homòleg, Nguyen Phu Trong, en la seva visita oficial a Hanoi. Poc després, Li Keqiang va sorprendre en afirmar que la Xina estava disposada a obrir converses amb els membres de l’ASEAN per a establir un codi de conducta pel mar del Sud de la Xina.
D’altra banda, les relacions amb el nou president nord-americà, Donald Trump, van ser inesperadament cordials. A l’abril, ambdós mandataris es van trobar a la mansió de Trump, i al novembre, Xi Jinping el va rebre amb tots els honors a la Ciutat Prohibida de Pequín. Tot i haver promès relaxar les limitacions per a inversors estrangers en el sector financer, el Govern xinès es va mantenir ferm en la seva estratègia d’obertura econòmica, sense avenir-se a firmar cap acord bilateral substantiu. Pel que fa als vincles amb Corea del Nord, la Xina es va mostrar contrària a exigir noves mesures contra el règim de Pyongyang més enllà de les sancions establertes pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides a l’agost. Amb tot, la successió de provocacions militars del règim de Kim Jong-un, que té la Xina com a principal aliat econòmic i polític, va situar Xi Jinping en una situació molt incòmoda. Les relacions amb Taiwan tampoc van passar per un bon moment. A l’estiu, el règim xinès va observar amb recel el tancament d’un acord armamentístic entre els Estats Units i el nou executiu de Tsai Ing-wen, del partit independentista Partit Democràtic Progressista, i durant l’any va trencar els canals estables de comunicació amb Taipei i es van succeir les operacions de les forces aèries xineses prop de Taiwan. La Xina es va mantenir ferma en la seva defensa del Consens del 1992, que estableix l’existència d’“Una sola Xina”, com a marc possible per a les negociacions. Després del 19è Congrés del PCX, Tsai Ing-wen, en un gest sense precedents, va afirmar que calia resoldre definitivament les tensions entre una banda i l’altra de l’estret. Així i tot, el recel cap a la líder taiwanesa va persistir al novembre, amb una fugaç visita a l’illa de Guam, enclavament militar clau dels EUA al Pacífic. D’altra banda, les relacions amb el Japó es van veure marcades per la consolidació de Shinzo Abe al poder, reelegit a les eleccions legislatives anticipades d’octubre. L’aposta d’Abe per la reforma de la constitució pacifista del 1947 no va enterbolir les relacions, però es va establir una dinàmica de vigilància mútua, especialment pel que fa a Corea del Nord i els Estats Units, i es va deixar aparcada la històrica disputa per les illes Senkaku (Diaoyu).
Pel que fa al creixement econòmic, es va mantenir en el 6,7%, impulsat per una política fiscal expansiva i una demanda exterior favorable. Tanmateix, la desacceleració del creixement del crèdit, de la producció industrial i de les inversions van apuntar a un alentiment de l’economia de cara al 2018, un escenari econòmic amb el qual, d’altra banda, es podria sortir de les pressions per prometre creixements exorbitants i emprendre reformes estructurals fortes. Al novembre, Xi Jinping va exigir un compromís ferm a les ciutats del nord davant la contaminació atmosfèrica, que va arribar a ser extrema.