La intransigència del president Robert Mugabe va paralitzar el Govern de coalició, format al febrer del 2009 per les pressions internacionals. Mugabe va designar diversos ambaixadors i altres alts càrrecs sense consultar el primer ministre, l’opositor Morgan Tsvangirai —de fet, el president va continuar manant sense permetre que el primer ministre prengués cap decisió important—. Les tensions en el si del Govern de coalició van preocupar els països veïns del Consell de Desenvolupament de l’Àfrica del Sud (SADC), en especial Sud-àfrica, que van demanar al president que garantís que les eleccions, previstes per al juny del 2011, se celebressin sense traves ni coaccions contra l’oposició. Abans de la consulta s’haurà d’adoptar la nova constitució, el primer esborrany de la qual es va discutir en diferents trobades públiques. En alguns indrets, els seguidors de Mugabe van atacar els simpatitzants del Moviment del Canvi Democràtic (MCD), la formació de Tsvangirai, que assistien a les reunions per debatre el text constitucional. El president, que vol donar per acabat el Govern d’unitat al febrer del 2011, tot argumentant que es va pactar per a una durada de 2 anys, es presenta com el millor candidat del seu partit, la Unió Nacional Africana de Zimbabwe (ZANU), en el poder des de la independència, el 1980. En el ZANU, però, es va discutir la necessitat de buscar un recanvi a un polític de 86 anys i desgastat per anys de crispació política i de desastre econòmic. Entre els relleus de Mugabe, destaquen Emmerson Mnangagwa, ministre de Defensa, i l’exgeneral Solomon Mujuru. L’economia va millorar: la inflació es va mantenir en el 6%, mentre que 2 anys abans havia arribat al 231.000%, i la producció agrícola va millorar lleument.