Robert Mugabe, en el poder des de la independència del país el 1980, va haver de renunciar a la presidència, al final de novembre, per les pressions dels militars i del seu propi partit, la Unió Nacional Africana de Zimbàbue Front Patriòtic (ZANU-PF), contraris a la destitució del vicepresident Emmerson Mnangagwa. Al principi de novembre, Mugabe, de 93 anys, va decidir desfer-se de Mnangagwa, que rivalitzava amb la seva dona, Grace Mugabe, per ser designat candidat del ZANU-PF a les eleccions previstes per a l’any 2018, mesura que va causar malestar entre els militars, sobretot dels generals companys de lluita de Mugabe, que recelaven del creixent poder de Grace. Sense suport regional, perquè el Govern sud-africà li havia retirat la confiança feia anys, i cada vegada més impopular per les catastròfiques polítiques econòmiques, Mugabe es va veure obligat a dimitir. El va substituir en la presidència el mateix home a qui havia destituït, Mnangagwa, que va retornar de l’exili de Sud-àfrica. Uns quants dies després, el 30 de novembre, Mnangagwa va formar un Govern amb el general Sibusiso Moyo en la cartera d’Afers Exteriors, Patrick Chinamasa en la de Finances –exministre de Mugabe durant tres anys, sense que millorés l’economia, al contrari–, i el popular Christopher Mutsvangwa –cap de la influent Associació de Veterans de Guerra i crític amb Grace Mugabe– en la d’Informació. En el Govern no hi va haver cap membre de la dividida oposició. En el seu primer missatge, el nou president va assegurar que garantiria que les eleccions del 2018 se celebressin “sense violència” i va prometre una millora de l’economia, que no es recupera.