Àrees del cervell de gestió del llenguatge
Els gossos i els humans utilitzen la mateixa àrea del cervell per a gestionar el llenguatge, cosa que explica per què els gossos entenen el significat d’una gran quantitat de paraules que els ensenyem
© Fototeca2 / Photoprint / Fotolia.com
El 2016 es van publicar en la revista Science els resultats d’uns estudis que demostren que l’àrea del cervell que utilitzem les persones per a gestionar el llenguatge coincideix amb la que fan servir els gossos (Canis lupus familiaris). Aquests resultats expliquen per què els gossos entenen amb tanta facilitat el significat d’una gran quantitat de paraules que els ensenyem. A més, confirma altres hipòtesis que ja indicaven que molts altres animals, com els primats, els cetacis i els elefants, gestionen un llenguatge intraespecífic. Nombrosos estudis indiquen que les altres espècies es comuniquen amb tanta eficàcia com l’home, però que el gran salt de gestió de la informació relacionada amb el llenguatge entre les persones i els animals és que la nostra espècie és l’única capaç d’inventar-se coses. Per això, un ocell que veu que un altre animal s’acosta allà on reposa amb altres ocells pot avisar de la nova presència, però mai donarà més informació de la que és objectiva. És a dir, informarà que un animal se’ls acosta, però no que aquest els pot capturar i menjar-se’ls, per exemple.
La recuperació de les poblacions de panda gegant
El panda gegant ja no es considera un animal en perill d’extinció gràcies als esforços de la Xina per incrementar-ne les poblacions
© Carl Clifford
Durant els últims vint anys la Xina ha fet un esforç molt considerable per a incrementar les poblacions de panda gegant. Els programes de conservació han donat els seus fruits i la població total de panda s’ha recuperat de tal manera que ja no es considera un animal en perill d’extinció. Responsables de la llista roja de la Unió Mundial per a la Natura (UICN) van anunciar que l’eficàcia de les mesures de protecció han situat l’últim recompte de pandes en 2.060 individus adults, notablement per sobre dels 1.864 adults del recompte anterior. Tot i que no se sap exactament quin és el nombre de cries que hi ha actualment, en tot cas sí que es pot afirmar que les poblacions de panda gegant han començat a créixer, i així s’ha trencat la tendència a minvar dels últims decennis. Aquesta notícia, juntament amb la que ja es va anunciar un any abans sobre la recuperació del tigre, contrasta amb les informacions que denuncien la protecció insuficient d’alguns mamífers, com els goril·les (sobretot el de muntanya), els rinoceronts i els elefants, que han vist reduïdes les seves poblacions aquest últim any.
Èxit en la reintroducció de l’ibis ermità
Fa deu anys que es va iniciar el programa de reintroducció de l’ibis ermità (Geronticus eremita) al sud de la península Ibèrica, a la costa atlàntica andalusa, i ara ja fa vuit anys que unes quantes parelles es reprodueixen amb èxit any rere any. Fins llavors, aquest ocell, que feia cinc-cents anys que havia desaparegut del sud d’Europa i que encara es troba en perill greu d’extinció, només tenia poblacions al Marroc (al parc nacional de Souss-Massa, on hi ha les poblacions més grans), a Turquia i a Síria.
En l’actualitat hi ha uns 230 individus repartits principalment entre els penyasegats i els aiguamolls del parc natural de La Breña y Marismas de Barbate, a la província de Cadis.
L’ibis ermità es caracteritza per tenir un bec corb molt llarg, de fins a 15 cm en els mascles, que són una mica més grans que les femelles, que els serveix per a caçar sobretot rèptils petits, insectes coleòpters (escarabats) i aràcnids que s’amaguen entre la sorra o el sòl de prats de terres toves. A més, el cap i el coll sense plomes, en contrast amb la resta del cos ben poblat de plomes molt negres i brillants, els confereix un aspecte únic que permet una identificació immediata. L’hàbit dels mascles, que són monògams, però que no dubten a volar de niu en niu per copular amb altres femelles, facilita una bona variabilitat genètica a cada nova generació.
La disminució de les poblacions de gripau comú
És notícia des de fa anys la imparable extinció de moltes espècies d’anurs (granotes i gripaus) arreu del món, sobretot en zones tropicals. L’any 2016 es va fer evident la dràstica disminució de les poblacions europees de gripau comú (Bufo bufo), el gripau més gros que es pot trobar a Europa. A les illes Britàniques la població total ha disminuït en gairebé dues terceres parts els últims trenta anys, i a Suïssa també se n’ha detectat una greu regressió. Les causes són la fragmentació del seu hàbitat com a conseqüència de l’imparable increment de l’ecosistema urbà amb domini de les superfícies asfaltades, l’ús de pesticides i, probablement, el deteriorament global dels ecosistemes.
Els esforços que caldrà emprendre per a protegir aquesta espècie d’amfibi sembla que se centraran tant en la protecció dels individus adults dels nombrosos atropellaments que pateixen durant els estius –amb la construcció de túnels que travessin les carreteres per sota–, com en la protecció de les seves postes –mitjançant l’increment de zones protegides–, que encara són relativament fàcils de trobar en basses, rierols i rieres d’arreu al final de l’hivern i principi de la primavera, als mesos de febrer, març i abril, segons les zones. Aquestes postes s’identifiquen respecte a la d’altres granotes perquè són uns autèntics cordons gelatinosos d’uns quants mil·límetres de diàmetre amb els ous disposats longitudinalment al cordó, formant una o dues fileres, mentre que les de les altres granotes mostren una aglomeració de forma més o menys esfèrica d’ous envoltats de la coberta gelatinosa.
Més protecció per a les abelles
Un estudi conclou que les abelles s’encarreguen de la pol·linització del 80% de les espècies vegetals i dóna encara més importància a la seva protecció per a aturar la davallada de la població
© Fototeca2 / Eduardo Gonzalez / Fotolia.com
Gairebé deu anys després que la revista Science es fes ressò de la sospita que el causant de la disminució alarmant de les poblacions d’abelles als Estats Units fos el virus de la paràlisi aguda israeliana (IAPV), les autoritats nord-americanes van decidir incrementar immediatament la protecció de les diferents espècies d’abelles.
L’àcar Varroa destructor és l’animal responsable de la transmissió d’aquest virus a les abelles, un virus que els provoca espasmes que afecten el correcte moviment de les ales i que en una segona fase fa que es comencin a paralitzar i acabin morint, això sí, sempre lluny del rusc.
Gairebé deu anys després d’aquest estudi es va confirmar que les poblacions d’abelles havien disminuït d’una manera alarmant a causa de l’IAPV i d’altres virus, i també per l’activitat depredadora de la vespa asiàtica i per l’ús de plaguicides en les zones on no estan protegides.
En aquest sentit, es va fer una crida per a reunir esforços i consensuar bons projectes per a protegir les abelles i aturar-ne la davallada, basats en el control de plaguicides i en l’augment de les zones protegides, perquè actualment no hi ha remeis eficaços contra les infeccions víriques que pateixen. Tampoc ha reeixit la lluita per a intentar aturar l’increment constant de l’àrea de distribució de les vespes asiàtiques i es manté la demostrada incapacitat per a frenar el canvi climàtic, que també afecta les abelles, molt sensibles als canvis dels ritmes estacionals.
Aturar aquesta davallada poblacional és molt important, perquè un estudi recent sobre la importància de les abelles pel que fa a la pol·linització de les plantes conclou que aquests insectes participen de la pol·linització del 80% de les espècies vegetals que depenen de la pol·linització per a la seva reproducció –la meitat de les quals tenen una importància cabdal en la nostra alimentació perquè la majoria són cultivades en horts i camps de conreu–. Si les abelles s’extingissin, no queda clar que les espècies vegetals que pol·linitzen poguessin sobreviure, perquè sembla gairebé impossible que altres espècies d’insectes poguessin ocupar el seu espai i el seu paper amb la mateixa eficiència.
Oikopleura dioica i l’evolució dels animals
Oikopleura dioica és un petit animal cordat (no fa més de 3 mm de llargària quan és adult) del grup dels tunicats i que forma part del plàncton dels mars tropicals i temperats. Presenten un notocordi, que sobresurt de la resta del cos, que és més globular. El notocordi té forma de cordó fi que s’estén longitudinalment al llarg del cos, i és l’estructura anatòmica que permet diferenciar els animals cordats de tota la resta. Els individus de l’espècie Oikopleura dioica tenen glàndules bucals, tub digestiu, anus, cor i un cervell amb només un centenar de neurones.
L’estudi d’aquest petit animal ha demostrat que tots els animals som al mateix nivell evolutiu i que la pèrdua de gens és un dels motors de l’evolució (fins ara es pensava que només s’evolucionava guanyant gens i, amb aquests, complexitat). Un equip de biòlegs de l’IRBio (Institut de Recerca de la Biodiversitat) de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona ha pogut demostrar que l’últim ancestre comú entre Homo sapiens i Oikopleura dioica és de fa uns 500 milions d’anys. Oikopleura dioica ha perdut, des d’aleshores, el 30% dels gens que relacionaven totes dues espècies i, tot i aquesta pèrdua, viu amb gran èxit a tots els mars i oceans de la Terra, a excepció dels polars.
F1000Prime, una classificació d’àmbit internacional que assenyala els millors articles que es publiquen de temàtica biomèdica, va recomanar un article de l’equip de l’IRBio sobre aquest tunicat que havia estat publicat en la revista Nature Reviews Genetics al maig del 2016. El grup d’investigadors que conforma aquest equip està dirigit pels biòlegs Ricard Albalat i Cristian Cañestro. L’estudi de la pèrdua de gens dels Oikopleura permetrà saber quins gens humans són més importants que d’altres i, també, saber per què algunes mutacions no ens afecten i, en canvi, altres ens provoquen efectes perjudicials en la nostra salut.
Cent onze espècies invasores
L’any 2016, el Departament de Territori i Sostenibilitat i el CREAF van presentar les dades actualitzades de l’EXOCAT (la base de dades sobre espècies exòtiques de Catalunya), en què es comptabilitzaven més de 1.100 d’aquest tipus d’espècies que en diem exòtiques o al·lòctones, de les quals 459 són espècies animals: 167 espècies d’ocells, 146 d’insectes i altres invertebrats terrestres, 45 d’invertebrats aquàtics, 38 de peixos d’aigües continentals, 30 de rèptils, 14 de mamífers, 10 d’amfibis i, finalment, 9 de peixos d’aigües marines.
El musclo zebra, el cargol poma, la vespa asiàtica, el mosquit tigre, el coipú, el cranc de riu americà i les cotorretes de pit gris són alguns dels centenars d’espècies presents a la llista d’éssers vius (entre animals, vegetals i fongs) al·lòctons que s’han trobat a Catalunya aquests darrers anys. D’aquesta llarga llista, cent onze espècies ja estan enregistrades com a invasores, que vol dir que ja s’han adaptat als nostres ecosistemes i que són capaces de reproduir-s’hi i d’incrementar la seva àrea de distribució, encara que sigui molt lentament.
La intel·ligència dels còrvids
El corb de Hawaii (imatge) i el corb de Nova Caledònia utilitzen espines i branquetes per a arribar a petits invertebrats amagats en orificis
© U.S. Fish and Wildlife Service
Després de més de dues dècades d’estudis realitzats per equips diferents, s’ha pogut concloure que algunes espècies de corbs, concretament el corb de Nova Caledònia (Corvus moneduloides) i el corb de Hawaii (Corvus hawaiiensis), es poden considerar tan intel·ligents, pel que fa a la capacitat d’utilitzar eines, com algunes espècies de grans primats. A l’igual que els ximpanzés i els bonobos –dues espècies molt estudiades pel que fa a l’ús que fan d’eines i instruments–, que fan servir petites branquetes com si fossin escuradents amb els quals agafen petits invertebrats amagats entre la fusta i a l’interior d’altres tipus de nius, els corbs també utilitzen petites espines i branquetes amb la mateixa finalitat amb tanta precisió o més. I no només utilitzen petits palets punxeguts sinó que són capaços de manipular-los i deformar-los, sobretot fent-los més prims o curts, amb la finalitat que siguin eines més bones.
També s’han fet estudis amb altres espècies de còrvids, entre les quals s’inclou el corb (Corvus corax) i la cornella (Corvus corone), que demostren una intel·ligència sorprenent. Per exemple, són capaços d’introduir objectes en un recipient cilíndric de poc diàmetre ple d’aigua amb l’objectiu de fer-ne pujar el nivell i agafar, finalment, alguna presa que hi sura i que és inaccessible quan el nivell de l’aigua original és massa baix.
Els tardígrads, els animals més resistents
L’any 2016 van ser notícia els tardígrads, uns animals molt petits (de fins a només 1,5 mm de llargària), majoritàriament aquàtics, formats per quatre segments i vuit potes no articulades. Aquests petits animals pertanyen al superfílum dels ecdisozous, i sembla que estan emparentats amb els artròpodes. Tot i que es coneixen des dels anys setanta del segle passat, enguany s’hi va trobar un gen que determinaria la síntesi d’una proteïna protectora del material genètic. Aquestes proteïnes embolcallen els gens com si fossin llençols que emboliquen una persona.
La protecció és tal que resisteix el fred (fins a temperatures properes als 0 °C), la calor (fins a temperatures de 150 °C), la radiació (fins a 1.000 vegades la radiació que mataria qualsevol altre animal) i la dessecació (pot estar anys sense aigua). El nom que s’ha donat al gen que codifica la proteïna protectora és Dsup (damage suppressor). Fins que no s’han descobert les capacitats adaptatives d’aquestes espècies animals, semblava que no era possible que n’existís cap capaç de sobreviure a aquestes condicions tan extremes.