El "torn de paraula" en els animals quan es comuniquen
Un estudi recent va demostrar que els titís respecten el torn de paraula per comunicar-se entre ells
© Tina Gunhold-de Oliveira / wolfscience.at
Molts animals esperen el torn quan s’estan comunicant amb un altre individu de la seva espècie. Se sospitava des de feia anys però fins aquest any 2018 no es va poder demostrar.
Les proves concloents es van aconseguir estudiant la comunicació en diverses espècies de petits primats del gènere Callithrix, els coneguts titís d’Amèrica del Sud. En un dels estudis, es va procedir a separar dos individus d’una mateixa espècie de tití mitjançant una cortina, dins d’una mateixa habitació, de manera que els titís es poguessin sentir, però, no, veure. L’experiment va constatar que quan els titís començaven a comunicar-se, sempre esperaven uns segons després de sentir els sons del company, esperant si continuava emetent sons o no.
Així, i de la mateixa manera que les persones deixem passar un petit període de temps entre els sons emesos per cada interlocutor durant una conversa, respectant la possibilitat que l’últim interlocutor no hagi acabat de parlar i encara tingui coses a dir abans de deixar pas a un altre dels components del grup que es comunica, els titís també s’esperen i respecten els torns, fet que facilita la comunicació i evita el solapament de sons de dos individus.
Cetacis encallats en platges d’Oceania
140 caps d’olla van morir perquè van encallar en una platja de l’illa de Stewart, Nova Zelanda, el 23 de novembre
© New Zealand Department of Conservation
El febrer del 2018, dos-cents cinquanta caps d’olla van morir en una platja de Farewell Spit, Nova Zelanda, en una zona on no és estrany trobar exemplars encallats de diferents espècies de cetacis.
Pocs dies després, el 23 de març, van aparèixer 150 caps d’olla més encallats en una platja australiana, a 300 km al sud de Perth. Totes les balenes van morir, a excepció de sis exemplars, que es van poder retornar mar endins gràcies a l’ajuda de molts voluntaris de la zona especialitzats ja a socórrer aquest animals en aquest tipus d’accident.
Finalment, el 23 de novembre, 140 cetacis de la mateixa espècie es van encallar en una platja de l’illa de Stewart, al sector meridional de Nova Zelanda. Quan, tres dies més tard, els va trobar un excursionista ja va ser massa tard perquè l’equip de salvament pogués socórrer cap exemplar amb èxit.
Els zoòlegs experts en cetacis estudien des de fa anys quins poden ser els motius que provoquen aquests encallaments massius, però encara no hi ha cap conclusió ferma pel que fa a aquest fenomen. Tot i que no és estrany que es produeixi, la freqüència amb què va passar durant el 2018 i la gran quantitat d’individus afectats en cada episodi va estimular encara més l’estudi que ha de permetre trobar la causa o les causes d’aquests desastres.
Algunes de les hipòtesis amb què ara per ara es treballa per explicar per què passa són:
- La fugida de depredadors, com les orques i els grans taurons.
- La desorientació a causa de sons molt diversos, des dels ocasionats pels sonars dels vaixells i submarins fins a grans explosions d’origen divers.
- Una desorientació a l’hora de perseguir preses que pugui arribar a ser tan gran que dugui aquests mamífers marins a confondre o variar les rutes que volen seguir, fins al punt de quedar-se atrapats en zones costaneres de platges de sorra, on encallen.
- La fugida d’algun focus d’infecció que aquests animals detectin en alguna zona marina o fins i tot entre els membres del grup.
Aquesta última hipòtesi, una de les més recents entre els investigadors, implica que els cetacis són capaços de detectar organismes malalts o zones perilloses per ser focus de malalties infeccioses.
El cant de les iubartes
Les balenes amb gep de la mar d’Aràbia tenen la supervivència amenaçada perquè no tenen contacte amb altres poblacions de l’espècie
© Daryl McDonald – IUCN – SSC Cetacean Specialist Group
La iubarta o balena amb gep viu a gairebé tots els mars i oceans del món, a excepció de la Mediterrània i de la mar Negra. Recentment, un estudi fet per biòlegs de la Societat Americana per a la Conservació de la Vida Salvatge va establir que una de les seves poblacions, la que habita a la mar d’Aràbia, ha estat aïllada els últims 60.000-70.000 anys de la resta de poblacions de la seva espècie de l’Índic o de l’Atlàntic i el Pacífic sud, segons les anàlisis genètiques.
L’altre element que ha demostrat l’aïllament d’aquestes balenes va ser l’estudi dels sons que fan per comunicar-se. El cant de les balenes amb gep, que els permet comunicar-se amb gran eficàcia entre els individus de l’espècie, pot tenir una durada de fins a 30 minuts i és el resultat d’una repetició de temes, els quals són una repetició de sintagmes, i aquests, al seu torn, són una repetició de subsintagmes.
La complexitat d’aquest conjunt de sons s’ha demostrat que és inferior entre la població de iubartes de la mar d’Aràbia, cosa que es relaciona directament amb el fet que no necessiten fer llargues migracions i, per tant, tampoc necessiten tanta varietat de temes per a comunicar-se, a diferència de les poblacions de balenes de la mateixa espècie que habiten altres mars i oceans i que sí que recorren distàncies llarguíssimes durant les seves migracions des de les zones d’aparellament i cria fins a les zones més riques en krill, la seva base alimentària.
El descobriment d’aquestes balenes de la mar d’Aràbia, tot i que és sorprenent, perquè estem parlant d’una espècie de balena –amb una població mundial sana i nombrosa– els individus de la qual poden fer migracions anuals de fins a 20.000 km de distància, confirma que aquesta població, de només un centenar llarg d’individus, és la que té més amenaçada la seva supervivència en el planeta.
El tauró balena i el tauró pelegrí, en risc d’extinció
El tauró balena és una de les espècies en perill d’extinció
© FGBNMS - Eckert
L’any 2018 es va evidenciar que, de la mateixa manera que alguns grans cetacis, com la balena blava, estan en perill d’extinció, els taurons més grans, com el tauró balena (Rhincodon typus) i el tauró pelegrí (Cetorhinus maximus), es troben en una situació molt semblant, i possiblement més greu.
El fet que siguin animals marins condrictis, molt més allunyats filogenèticament de la nostra espècie, si els comparem amb les balenes, mamífers marins i, per tant, molt més propers, fa que la sensibilitat vers la seva protecció sigui molt inferior. Els humans tenim més facilitat per a protegir espècies animals de la classe dels mamífers que d’altres com els amfibis, els rèptils o els peixos. D’altra banda, vetllar per la protecció de grans taurons no ha estat ben vist per la gran majoria de les poblacions humanes d’arreu del món, algunes perquè els tenen por, d’altres perquè se’n mengen diverses parts del cos, com les aletes o el fetge, i d’altres per desconeixement.
Ara cal conscienciar a tothom que les dues espècies de taurons més grans tenen un paper ecològic importantíssim en els ecosistemes marins, de la mateixa manera que, de fet, el tenen totes i cada una de les espècies animals que hi viuen en equilibri. Els taurons que depreden grans preses (com el tauró blanc, el tauró gris o el solraig, que són superdepredadors marins, tan imponents que generen una sensació de por objectiva) tenen un paper fonamental per a mantenir els ecosistemes sans perquè s’alimenten principalment dels animals malalts i, fins i tot, dels morts (molts taurons són carronyaires). D’aquesta manera eliminen de l’hàbitat on viuen una gran quantitat de matèria orgànica que, en cas de mantenir-s’hi, seria una font de contaminació a causa de la descomposició.
El tauró balena i el pelegrí no depreden grans preses, sinó que mengen krill i peixos molt petits, com fan les grans balenes, però tenen el mateix paper de control de la quantitat de matèria orgànica que pot arribar a ser excessiva. Una acumulació exagerada de krill representaria una eutrofització excessiva del medi, és a dir, una acumulació de matèria orgànica per sobre del llindar que pot mantenir i reciclar l’oceà, i que es traduiria en un excés, també, de microorganismes, que sempre acaba representant un problema greu per a altres espècies de l’ecosistema.
Biònica i zoologia
L’estudi biònic de les gaseles ha permès dissenyar i construir xassissos i carenats de motos esportives
© Haplochromis
La biònica, el camp d’estudi de la natura que ens permet inventar tot tipus d’objectes, sistemes i estructures, se centra d’una manera majoritària en la zoologia. Possiblement és així perquè el nombre d’espècies d’animals és superior al de qualsevol altre regne d’éssers vius. És una qüestió de probabilitat. Milions d’espècies animals segur que tenen moltes coses per ensenyar-nos.
Un bon exemple d’aquest fet és la biònica de les motocicletes, disciplina que ha millorat molt durant l’any 2018. Moltes de les motos esportives actuals tenen un disseny aerodinàmic que és fruit de l’estudi minuciós de la natura, concretament, de l’observació i estudi de les gaseles. Les gaseles són uns dels herbívors de la sabana més esvelts i ràpids, i, sens dubte, són les reines de la maniobrabilitat. Els bruscos canvis de sentit que fan cada vegada que fugen de l’atac dels grans felins depredadors que les ataquen dia sí i dia també han anat modelant uns cossos capaços de córrer a velocitats superiors als 80 km/h i anar fent canvis de direcció durant aquestes curses, de les quals els depèn la vida. Val a dir que només poden assolir aquesta punta de velocitat durant uns instants de cada cursa, perquè no els és possible sostenir-la durant gaire estona.
Com a fruit dels estudis de les gaseles, s’han dissenyat i s’han construït xassissos i carenats de motos esportives que copien l’anatomia d’aquests animals. Si ens fixem en la silueta d’una gasela i en la d’una moto superesportiva hi trobem grans semblances. Les cues d’aquestes motos estan lleugerament elevades respecte a la resta del cos de la màquina, de la mateixa manera que el cul de les gaseles també està lleugerament elevat respecte a la resta del cos. Aquesta característica anatòmica és fruit de l’evolució d’unes potes posteriors molt més poderoses que les davanteres, ja que els proporcionen la força suficient per a accelerar i córrer amb una extraordinària agilitat. Això confereix a motos i gaseles un coeficient aerodinàmic immillorable per a assolir grans velocitats i, a més, facilitar els canvis de direcció més atrevits i arriscats. En el cas de les gaseles, aquests canvis de direcció els poden salvar la vida guanyant la cursa a lleons i guepards. En el cas de les motos, significa fer els revolts a una bona velocitat i amb seguretat i, en cas de competir, quedar al més ben classificades possible.
Un linx a Catalunya
El 6 de juny es va capturar un linx ibèric (Lynx pardinus), que va ser batejat amb el nom de Litio i que s’havia detectat en una finca de cirerers de Santa Coloma de Cervelló (Baix Llobregat) una setmana abans.
La notícia va tenir molt de ressò per dues raons. Primera, perquè feia més de 80 anys que no es tenien proves clares que hi hagués cap linx a Catalunya. I segona, perquè aquest exemplar havia estat alliberat feia tres anys a Portugal, dins un programa de recuperació del linx ibèric al sud de la Península, i feia 19 mesos que se li havia perdut la pista (el collar equipat amb GPS va deixar d’emetre senyals). Per a tothom va ser sorprenent trobar-lo a més de 1.200 km del lloc de reintroducció.
El programa de recuperació del linx ibèric, anomenat LYNXEXSITU, es dirigeix des del Parc Nacional de Doñana (Andalusia) des de l’any 2004 i preveu l’alliberament de linxs en zones idònies ecològicament per a la seva supervivència, però externes al parc. LYNXEXSITU inclou un subprograma de reproducció en captivitat que permet i assegura nous individus de l’espècie per a la seva reintroducció.
Després de la captura, Litio va ser alliberat de nou al sud de la península Ibèrica. Tanmateix, una pregunta ha quedat sense resposta: per què no se’l va deixar on se’l va trobar (una zona plena de conills, que, juntament amb les llebres, són les preses preferides dels linxs) i on és evident que es trobava bé malgrat l’alta densitat de població de la zona?
Una tortuga marina a la platja de Mataró
Una tortuga babaua (Caretta caretta) va pondre uns 173 ous a la platja de Sant Simó de Mataró (Maresme)
Una tortuga babaua (Caretta caretta) va pondre uns 173 ous a la platja de Sant Simó de Mataró, el dia 15 de juny. Aquest esdeveniment va ser notícia perquè és realment extraordinari que una tortuga marina pongui els ous en una platja d’una ciutat, amb llum i sorolls permanents, malgrat que des de l’any 2010 s’ha registrat un increment clar d’aquests fenòmens de posta.
Se sospita que la causa és el canvi climàtic i l’augment d’un grau de mitjana de la temperatura de les zones temperades. Per això, se suposa que moltes d’aquestes tortugues arriben a les platges mediterrànies migrant des de l’Atlàntic, perquè la població de tortugues als grans oceans és molt superior a la de la Mediterrània, malgrat que és una mar sobreexplotada i on aquests rèptils marins tenen més dificultat per a sobreviure.
Finalment, el 7 d’agost, 33 tortuguetes van sortir de l’ou i 19 van arrossegar-se per la sorra en direcció a la mar. Les altres 14 van ser estudiades per biòlegs del CRAM (Fundació per a la Conservació i Recuperació d’Animals Marins) i van ser alliberades hores després amb totes les garanties de protecció.