Zoologia 2019

Les llúdrigues al Besòs

L’any 2019 es va confirmar el retorn de la llúdriga (Lutra lutra) en el tram baix del Besòs i fins a tocar el mar. Des de l’any 2014, els albiraments d’aquest animal havien estat freqüents, sobretot en el tram del riu que passa pel terme municipal de Montcada i Reixac. Durant els darrers cinc anys, també se n’havien detectat individus en aigües dels rius Tenes i Congost, tots dos pertanyents a la conca del Besòs.

La importància de la presència de llúdrigues d’una manera estable en aquesta zona no és tan sols una curiositat zoològica, sinó que és d’una importància notable en l’àmbit ecològic més global, perquè és una prova directa de la recuperació d’aquest ecosistema fluvial. La presència d’un depredador com la llúdriga indica que hi ha d’haver poblacions estables i importants de tots els animals dels quals s’alimenta, com ara peixos, granotes, llangardaixos, serps d’aigua, crancs de riu i altres invertebrats aquàtics. L’existència de tot aquest conjunt d’espècies és la prova que hi ha una xarxa tròfica rica i que l’ecosistema fluvial del Besòs, en tot el seu conjunt, es troba en un bon estat de salut.

La balena que es va “menjar” un submarinista

El dia 10 de març, a les costes de Port Elizabeth, a Sud-àfrica, es va produir un fet insòlit: Rainer Schimpf, submarinista i director d’una empresa organitzadora d’activitats de busseig que estava filmant dofins, corbs marins i taurons que s’alimentaven de sardines va ser “menjat” per una balena o rorqual de Bryde durant uns segons. La gravació de les imatges van convertir aquest fet en únic i va ser retransmès a tot el món d’una manera viral. L’espectacularitat de les imatges podien fer pensar que una balena és capaç de depredar un gran mamífer, com un home, però, precisament, res més lluny de la realitat. Les balenes tenen unes estructures anomenades barbes, fruit de la modificació dels plecs del paladar que es troben més a prop de l’exterior de la boca, amb les quals s’han adaptat per a alimentar-se a base de krill, sardines i petits crustacis. La seqüència de moviments per menjar és molt senzilla: la balena obre la boca, agafa una gran quantitat d’aigua, expulsa l’aigua entre les barbes en tancar la boca després de la “glopada” i atrapa gran quantitat de petits animalons, sobretot crustacis (krill), que queden retinguts per la cortina de barbes i no poden sortir a l’exterior de la boca amb l’aigua que s’hi filtra. Aquesta anatomia bucal lògica no està preparada per a atrapar grans animals, i per això la balena va obrir la boca de seguida que es va adonar que havia atrapat un animal no adequat (la “captura” només va durar uns quants segons).

Augmenta el nombre de cetacis trobats morts a les platges

El nombre de balenes, dofins i altres mamífers marins de l’ordre dels cetacis que es troben morts a les platges de tot el món ha augmentat significativament durant els últims vuit anys. En concret més d’un 10%, un percentatge que a les costes britàniques arriba fins al 15%. Dues de les causes d’aquestes morts són històriques: les malalties infeccioses i els accidents per l’activitat pesquera. Però, actualment, n’hi ha una de tercera: els plàstics; la quantitat ingent de plàstics que hi ha al mar fa que molts animals, els cetacis inclosos, se’ls empassin tot confonent-los amb possibles preses. És a les nostres mans el fet de prendre mesures preventives per a evitar aquesta causa de mortalitat. Una quarta causa sobre la qual també tenim molta responsabilitat els humans, i ens obliga a buscar també la manera de reduir-ne les conseqüències de la seva existència, és l’emissió de tota classe de sons que contaminen les aigües acústicament. Els cetacis es comuniquen bàsicament mitjançant els sons que emeten, i l’increment de la quantitat de sons de tota mena de freqüències que emeten els vaixells i els submarins dificulten la comunicació d’aquests animals marins i en perjudiquen la supervivència, tot i que no s’ha demostrat de quina manera els sons d’origen artificial poden arribar a distorsionar els sons d’origen natural que faciliten la comunicació dels cetacis, però sí que es conclou, des de fa anys, que la distorsió és un fet. Finalment, cal dir que les poblacions d’algunes espècies de dofins i balenes han crescut, i això també es relaciona amb un increment de la mortalitat (senzillament pel fet que hi ha més individus).

La zebra puntejada

Al setembre d’enguany va sorprendre el naixement d’una zebra de pell puntejada en lloc de ratllada. Fosca amb punts blancs de diferent mida i alguns allargassats sobre les potes posteriors, contrastava amb les ratlles negres i blanques de les zebres progenitores i de tot el grup.

Aquest naixement va reactivar l’interès per a trobar resposta a una pregunta que encara és vigent: els animals que són blancs i negres, són negres amb taques o ratlles blanques o blancs amb taques o ratlles negres?

Si ens fixem en les zebres, podem quasi assegurar que la resposta és que són negres amb ratlles blanques, perquè els responsables del color negre de la pell són els melanòcits, unes cèl·lules encarregades de concentrar melanina, mentre que les ratlles blanques només són zones de pell, o pèl, on els melanòcits no han actuat perquè han estat inhibits per alguns gens. Per això, sense la inhibició o inactivació dels melanòcits d'aquestes zones, les zebres serien completament negres.

Però, què té de bo el fet que el pelatge de les zebres sigui bicolor? Se sap que les zebres gaudeixen de diversos avantatges pel fet de tenir aquest pelatge, uns avantatges que encara no es pot saber si el patró de colors d’aquesta nova zebra també tindrà. Un primer avantatge és que costa més de veure-les amb claredat quan pasturen per les sabanes africanes perquè es confonen entre les ombres i les llargues tiges de les herbes que folren els grans camps per on es mouen, i, per tant, als seus depredadors els costa més definir els seus cossos. Un altre és que els mosquits prefereixen apropar-se a cossos de pelatges uniformes, d'un sol color. I, encara un tercer motiu, el pelatge ratllat crea petits corrents d'aire per tot el cos de l'animal, de manera que els refreda uns 4 o 5 graus centígrads en comparació amb un animal que tingui tot el pelatge uniforme i fosc, com un búfal o un nyu, una característica molt interessant per a sobreviure en les zones de sabana on viuen i fa molta calor durant el dia. Això passa perquè el color negre capta més escalfor que el blanc, de manera que cada franja de color diferent absorbeix també una diferent quantitat d’energia i es creen zones de temperatures diferents i, és clar, petits corrents d’aire.

La salamandra gegant del sud de la Xina: una sola espècie?

Estudis realitzats a partir de l’anàlisi rigorosa de l’ADN de salamandres gegants vives i mortes conservades a diferents museus de ciències naturals, principalment el Museu d’Història Natural de Londres, van concloure que les salamandres gegants xineses no pertanyen totes a la mateixa espècie sinó que, en realitat, n’hi ha tres, i que les salamandres gegants que hi ha al sud-est de la Xina pertanyen a l’espècie amb individus més grans de les tres. D’aquestes salamandres, que poden arribar a fer 2 metres de longitud (sens dubte, és l’amfibi més gran que existeix actualment a la Terra), se sospita que en queden molt pocs exemplars, fet que propiciarà l’increment d’esforços i suposarà nous programes de conservació de l’espècie per a evitar-ne la desaparició, perquè si quan es consideraven una sola espècie totes les salamandres gegants de la Xina ja eren una espècie en perill, ara el perill d’extinció és més greu.

La zoologia i la biomimètica

L’any 2019 va ser un any especialment prolífic pel que fa a nous invents basats en característiques pròpies d’espècies animals.

Un dels invents més sorprenents és el d’un casc per a jugadors de futbol americà que es construeix copiant la disposició de les espines dels eriçons de terra. El casc incorpora unes estructures punxegudes de material plàstic a l’interior de la carcassa, disposades de la mateixa manera que les espines dels eriçons. Aquest disseny absorbeix els cops amb molta més eficàcia que els cascs que s’utilitzen actualment i evitarà moltes lesions als jugadors de futbol americà, un esport de molt contacte que ocasiona moltes lesions traumàtiques del cap. L’equip d’enginyers i dissenyadors que s’han encarregat d’aquest nou casc van col·laborar amb un equip de biòlegs que estudiaven la forma esfèrica de tot el cos que adopten els eriçons quan són atacats per possibles depredadors. Aquesta forma esfèrica i les punxes fan que no pateixin cap tipus de lesió tot i rodolar, sovint, per pendents pedregosos del terreny i patir cops d’una intensitat considerable.

Un segon invent que se segueix desenvolupant dins del camp de la biomimètica consisteix a estudiar de quina manera es pot distribuir anticongelant a les ales dels avions per evitar que s’hi congeli l’aigua que s’hi diposita en condensar-s’hi el vapor d’aigua en els vols. Aquest es realitza a partir de copiar la disposició del verí a la pell dels gripaus i que els serveix com a protecció vers alguns depredadors. La distribució d’aquest verí és fruit de molts anys d’evolució i mostra un resultat excel·lent pel que fa a la quantitat i als punts de disposició del verí òptims. Ja s’estan aplicant els resultats de l’estudi d’aquestes dues variables en el cas dels avions per aconseguir la manera més eficaç de dipositar-hi l’anticongelant.

La posició unípede dels flamencs

Observar flamencs que se sostenen sobre una sola de les seves potes és fàcil, ja que és una posició que adopten molt sovint. Enguany s’ha publicat una explicació científica que respon al perquè d’aquest hàbit que confirma les hipòtesis que s’estudiaven fins ara. D’una banda, és cert que mantenir una pota plegada sota el cos de l’ocell ajuda a mantenir la temperatura corporal elevada o el que és el mateix, evita la pèrdua d’escalfor per aquesta extremitat tan fina. D’altra banda, també es cert que evita la connexió entre el cos de l’animal i les superfícies humides per on es desplaça cada dia per alimentar-se, fet que disminueix la quantitat de petits paràsits que escalen diàriament les potes dels flamencs per arribar a la zona de plomes on queden ben amagats i des d’on poden atacar l’ocell hoste.

El recent estudi també assenyala que mantenir-se sobre una pota permet als flamencs tenir les potes més calentes, de manera que sempre podran respondre amb més rapidesa i eficàcia a l’atac d’algun depredador que si estan fredes i “engarrotades”. Per últim, els darrers estudis relacionats amb aquesta posició unípeda dels flamencs demostren que els flamencs s’aguanten més ben equilibrats sobre una cama que sobre dues. És curiós que aquesta última hipòtesi s’ha validat després d’estudiar l’equilibri d’aquests ocells treballant amb cossos de flamencs morts i conservats en diferents centres i museus zoològics. D’entrada, sorprèn que l’experimentació amb animals morts pugui permetre assolir conclusions rigoroses, però la realitat demostra que, en aquest cas, precisament n’ha facilitat la manipulació i el procés d’experimentació i recerca en general. Amb animals vius no hauria estat possible fer els experiments biomètrics necessaris per a demostrar l’alt grau d’estabilitat i equilibri que assoleixen els flamencs sobre una sola pota.

El tràgul d’esquena platejada no és una espècie extinta

L’any 1993 es van deixar de veure tràguls d’esquena platejada, uns petits mamífers artiodàctils de la família dels tragúlids que són com uns petits cérvols. De fet, se’n diuen col·loquialment cérvols ratolí, tot i que són força més grans que els petits rosegadors, perquè tenen la mida d’un gat.

L’any 2019, poc més d’un quart de segle després d’haver-ne vist l’últim exemplar d’una manera ben documentada, biòlegs de la Global Wildlife Conservation van publicar a la revista Nature Ecology & Evolution la notícia que se n’havien tornat a veure. L’equip d’investigadors, per demostrar l’existència d’una població d’aquesta espècie de mamífer en una zona del Vietnam on els seus habitants asseguraven haver-ne vist esporàdicament, va instal·lar tres càmeres amb sensors amb les quals van poder fer dos centenars de fotografies de diversos tràguls. El contrast entre la coloració ocre brillant de tota la part davantera de l’animal amb els tons més grisos i platejats de tota la part posterior més dorsal fa que aquest mamífer amb peülles sigui un animal molt fàcil d’identificar. És per això que la troballa no dona joc a possibles dubtes ni ambigüitats. Definitivament, es pot afirmar que el tràgul d’esquena platejada no és una espècie extinta. El projecte ara continua amb l’objectiu de determinar la mida d’aquesta població perquè no és raonable considerar que tots els tràguls fotografiats siguin individus diferents l’un de l’altre.