La cultura del foc

“El foc és la primera meravella: aquesta llum, aquesta ardència que s’encomana i tot ho torna brill. No sé si és un pressentiment de la transfiguració espiritual de totes les coses. Oh! El foc, el foc!… Les coses velles d’aquest món se n’han anat a l’altre passant pel foc.”
Joan Maragall, El Nadal de Sant Joan

El foc del cel i el foc de sota terra

La combustió, amb despreniment de llum i escalfor, en ser un dels primers processos químics que controlà la humanitat, esdevingué un element clau en la cultura humana perquè va possibilitar la transformació de la matèria o la cocció dels aliments.

El foc, conjuntament amb la terra, l’aire i l’aigua, és un dels quatre elements de què és compost l’univers segons la cosmologia clàssica. D’aquests quatre elements, però, el foc era considerat el més poderós, dinàmic i transcendent de tots, el principi i la fi de totes les coses, la seva energia i l’alè de la vida.

En el fons de les antigues cosmologies filosòfiques i en el de les actuals cosmologies científiques suren les ancestrals cosmogonies que tantes similituds tenen en cultes i cultures del món. El mite deixa pas al logos, a la filosofia i a la ciència, però el pensament mític perdura en l’inconscient. El foc no deixa de ser el Zeus del llamp i el tro. I encara, els humans del segle XXI ens encantem davant una foguera la nit de Sant Joan o seguint els correfocs i les colles de diables. Per als antics, el foc era un demiürg urànic, una energia procedent d’un déu excels, que es manifesta en el sol i en els seus raigs, i en el llamp, alhora creador i destructor. El foc és la representació superior de la divinitat celestial sobre la terra. Però el foc és també una força ctònica, volcànica, subterrània, interior, profunda. No sols és Zeus o Júpiter, és també Hefest o Vulcà, el déu que atia els volcans i ensenya als humans la forja dels metalls amb el foc de sota terra, és a dir, dels inferns.

Des de la més llunyana antiguitat, els humans han intuït la radical ambivalència, la terrible dialèctica del foc: celestial i subterrani, solar i volcànic, diví i demoníac. El foc il·lumina, fecunda, purga, purifica. Però també devora, crema, consumeix i destrueix: és la guerra, l’apocalipsi, la condemnació eterna. Però la dualitat rau no tant en el foc com en les obres. Sant Pau ho expressava així: “[…] i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència, perquè es manifestarà acompanyat de foc, i el foc comprovarà el valor de cada obra” (1Co 3, 13). “Posar la mà al foc” és la prova del foc que imposen les ordalies i els judicis de Déu per a demostrar la innocència o la culpabilitat. Certs rituals festius tradicionals encara consisteixen a cremar ninots, carnestoltes, dimonis, bruixes, judes…, i travessar el foc és transcendir la condició humana, assolir la condició d’heroi. El costumari dels rituals de foc –saltar el foc, caminar sobre les brases– té un valor iniciàtic. El foc regenera, sublima.

El foc significa tant les passions –l’amor, la còlera– com l’esperit –l’alè, el coneixement intuïtiu–. Té una doble direccionalitat a través d’unes coordenades còsmiques: l’eix foc-aire, que correspon a l’essència mística, purificadora, sublimadora del foc com a energia espiritual, i l’eix foc-terra, que correspon al caràcter passional i eròtic del foc, com a energia física i escalf vital. Del foc, en neixen el fum –és a dir, l’esperit– i la cendra –la despulla–. Tot i ser sobrenatural, l’essència del foc es manifesta en la naturalesa de les coses i en el temperament de les persones. El refranyer ho exemplifica de manera senzilla i clara: “Foc d’argelagues, foc de rialles”, “foc de figuera, foc de quimera”, “foc de sarments, foc de turments”, “foc de vern, foc d’infern”… Malgrat el seu caràcter diví, s’expressa per mitjà de la natura, de la humanitat, és a dir, del combustible.

Els mites catalans del foc

La conquesta del foc

Centenars, si no milers, de mites que totes les cultures han generat arreu del món fan referència, d’una manera o altra, a l’origen del foc: al foc creador o al foc destructor, al que purifica o al que condemna, al donat pels déus, robat als déus o trobat; al foc per a il·luminar, per a escalfar o per a coure… Les expressions culturals i cultuals més esteses del misteri del foc són els mites i els ritus conservats fins avui en moltes de les festes populars que deriven dels diferents calendaris (cèltic, romà, judeocristià…), que configuren la nostra cultura tradicional.

Entre aquests mites destaca la figura de Prometeu, corresponent a la mitologia grega, i la de Joan de l’Ós, de la mitologia catalanopirinenca. També les figures dels genis i els demiürgs del foc són presents en moltes de les llegendes i creences populars: els follets i els minairons, els dimonis i les animetes… I el nombrós i enigmàtic bestiari del foc: la salamandra i el drac, que, amb els plens i els diables, són els protagonistes del folklore del foc, des de la Patum de Berga fins als balls de diables i les colles de foc, que, en el cas de Catalunya i de tots els Països Catalans, representen un important moviment d’associacionisme cultural. Entre els ritus destaquen les fogueres pròpies de les festes dels solsticis: el d’hivern, per Nadal, amb el seu ritu de “foc nou” i de foc casolà representat en el tió, supervivència de la creença primitiva que el foc era una propietat acumulada en els arbres; i el d’estiu, per Sant Joan, amb focs i tions cremant a la muntanya i a les places.

Els mites ens revelen el caràcter sobrenatural del foc: “És allò que els déus han amagat que fa viure els humans.” El foc és arrabassat als déus per un heroi, o lliurat per un demiürg o un semidéu. Però l’acció de produir-lo i servir-se’n és, naturalment, humana, és obra de la tècnica. No es tracta tant del culte al foc com del seu cultiu, la seva conservació. La cultura del foc representa la primera revolució industrial. A més del pas del cru al cuit, és la invenció de la indústria, dels forns, de les fargues i la fosa i la forja dels metalls. Amb tot, la simbologia del foc manifesta el seu caràcter màgic o sagramental: el foc vestal, les làmpades, els ciris, expressen la presència de la divinitat, i les candeles al voltant de les tombes i en els ritus funeraris reverencien les ànimes dels difunts.

Popularment, a Catalunya, les manifestacions ardents que prenen forma d’espurnes, com ja s’ha dit, són anome nades follets, minairons, soldats, dimonis, angelets, miquelets, segadorets, gavaigs, millets, familians… Són tinguts com a genis menuts, demiürgs casolans del foc, d’una activitat neguitosa, compulsiva. Són imaginats com esperits incandescents, animetes lluents, emanacions capaces d’abrandar una foguera a la més lleugera alenada de vent. “Piquen i no tenen bec, volen i no tenen ales”, diu l’endevinalla referint-se a les espurnes.

En la mitologia medieval, la salamandra és l’esperit del foc. És esmentada sovint en tractats de màgia, d’ocultisme i d’heràldica. La seva naturalesa és enigmàtica, es nodreix del foc i l’extingeix: nutrisco et exstinguo és el seu lema. Les velles estufes anomenades “salamandres” fan referència a aquesta creença. La salamandra neix al punt de la mitjanit de Sant Joan d’un ou post i covat per un gall, l’ocell solar, de set anys, nombre de les virtuts ocultes. És zelosa guardadora de tresors, el seu verí és mortal i mata amb el buf o la mirada tothom que s’hi acosta. Per robar-li el tresor cal protegir-se la cara amb un mirall, a fi que la mirada de la bèstia s’hi reflecteixi i el propi verí, de rebot, li encomani la mort. El seu cau és de foc, i el seu jaç, de flames. Com que passa pel foc sense cremar-se, és un símbol de les ànimes dels justos.

Joan de l’Ós: el prometeu català?

Ens és més conegut el mite grec que no pas el de la nostra pròpia cultura. Així com la gesta de Prometeu fou cantada per Hesíode i transmesa literàriament per mitjà del suport de l’escriptura, la de Joan de l’Ós ha estat contada de viva veu per anònims rondallaires, i per mitjà del suport oral s’ha conservat en la memòria col·lectiva. Prometeu, des del Renaixement, forma part de la cultura clàssica, però Joan de l’Ós, des de sempre, pertany a la nostra cultura popular tradicional. L’etnòleg Ramon Violant i Simorra, en l’obra Mitologia, folklore i etnografia del foc a Catalunya, suggereix que el fill de l’Ós és el nostre heroi del foc:

“Podria el nostre Joan de l’Ós haver estat en el seu principi un heroi mític, portador del foc als humans, després d’haver lluitat i vençut el déu o geni del foc? Qui ho sap! Però, a més, convé fer notar també que el déu o esperit del foc sempre és un vell –com el geni de la llar del Fill de l’Ós– que sempre és vençut per l’heroi, raptor del foc sagrat que el geni guarda gelosament.”

El déu gelós del foc és, doncs, en la nostra rondalla, un geni ctònic, demoníac, que se sotmet, un cop vençut, al brau Joan de l’Ós. El renom d’aquest heroi s’estén arreu dels Pirineus: és Joan de l’Ós, Joan Valentàs, Jean de l’Ours, Juanito del Onso Peludo, Jon Artz… Tampoc no deu ser casual que l’etimologia del topònim Pirineu remeti al foc (pyros, en grec).

El foc que cau del cel

El llamp és l’esclat imparable que porta el foc del cel a la terra. Esdevé així símbol de la força de la voluntat divina, amb connotacions de càstig pel seu poder destructor. Una imatge prou vigent al llarg de la història que encara es troba reflectida en la tradició oral, com ho explicita el testimoni contemporani d’una informant que situa l’acció a Garcia (Ribera d’Ebre) al començament del segle XX:

“Ho explicava la mare, que el dia de la festa major hi havia anat un capellà a predicar, foraster, que per lo general sempre feien venir un de foraster a predicar. I diu que els va dir: —En aquest poble hi ha una casa que té un passat bastant fosc, no? I los hi cauran tres càstigs de Déu: lo primer, los hi caurà un llamp; lo segon, que se’ls moriran totes les bèsties que tenien a casa. I lo tercer, que s’acabaria la generació.”

Però és amb el llamp que la humanitat entrà en contacte amb el foc i en descobrí la utilitat. Lucreci, en la seva obra De rerum natura, entre moltes altres coses, ens parla del foc, del seu descobriment i del seu paper en l’origen de la civilització:

“El llamp va fer baixar a la terra el primer foc per als mortals; partint del llamp es va estendre tot l’ardor de les flames. Veiem molts cossos, efectivament, que s’inflamen en contacte amb les flames celestes, quan el llamp del cel els comunica la seva calor. Tanmateix, quan un arbre frondós, gronxant sota l’impuls del vent, s’agita i s’inclina contra les branques d’un altre, la violència del xoc exprem el foc de dintre, de vegades esclata el fèrvid fulgor de la flama, mentre freguen els uns amb els altres troncs i branques. Qualsevol d’aquestes dues causes pot haver donat el foc als homes. Després aprengueren del sol a coure la vianda i a estovar-la a la calor de la flama, en observar com molts fruits del camp maduraven, vençuts pel flagell dels raigs i l’ardència del sol.” [V, 1091-1104]

“[…] el bronze, l’or i el ferro, com també la plata pesant i les propietats del plom, van ser descoberts quan el foc devorà selves immenses a les grans muntanyes, bé sigui per la caiguda d’un llamp, bé sigui perquè els homes, lluitant entre els boscos, llancessin foc a l’enemic per provocar-li terror, bé perquè, seduïts per la bondat del sòl, volguessin artigar camps fèrtils i convertir la terra en prats, o matar feres i enriquir-se amb la seva presa […] Quan el foc va haver recremat la terra, un torrent de plata i or, de bronze i de plom brollava de les venes ardents i venia a dipositar-se a les concavitats del sòl. Els homes, veient com en solidificar-se aquell metall resplendia amb un color brillant, […] observaren que estava modelat en la mateixa figura que els forats on s’havia posat; i se’ls va acudir que aquells metalls, fosos al foc, podien prendre qualsevol forma i figura, i que era possible, forjant-los, d’afuar-los i aprimar-los a gust seu, i fer-los acabar en puntes agudes i així procurar-se armes per a talar boscos, desbastar fusta i allisar posts, trepanar, buidar, perforar […].” [V, 1241-1268]

“Després, quan van saber fer barraques i servir-se de pells i del foc […] aleshores la raça humana va començar a suavitzar els costums. Perquè el foc va fer que els seus cossos enfredorits ja no poguessin suportar el fred sota la volta celeste.” [V, 1011-1016]

Cal protegir-se del llamp, i la tradició popular s’empara en una creença sòlidament arrelada: el senyal que tot llamp deixa en caure, en forma de pedra polida, i el convenciment que allí on hi ha una d’aquestes pedres no n’hi pot tornar a caure un altre. Els pagesos recollien les destrals de pedra neolítiques i, considerant-les pedres de llamp, les posaven sota la teulada de casa o damunt de la porta de la barraca del tros per tal de protegir-les.

El foc de l’inframón

Potser des de l’observació del foc magmàtic que sorgeix de l’interior de la terra, en l’imaginari tradicional, l’infern és el reialme del foc. En la nostra cultura popular, l’infern són les calderes d’en Pere Boter. Així és descrit en una rondalla datada ja al segle XVII (en la versió de Joan Sales), en què el bon Pere Boter, acusat de malversació, s’endinsa a l’infern en cerca de l’únic testimoni a favor seu, difunt i condemnat:

“En Pere Boter seguí el seu camí per unes grans cavernes. El corriol passava a mig aire del cingle, de manera que veia el fons de les cavernes sota els seus peus. I li van cridar molt l’atenció unes calderes que hi havia arrenglerades. Eren plenes d’oli bullent, i en Pere Boter, que s’ho mirava des de dalt del corriol, veia certes coses que pujaven i baixaven, com fan els fesols dins l’olla quan l’aigua pren el bull; i per la gran fumera i espesses tenebres que en aquella part de l’Infern hi havia no acabava de discernir què podia ser allò.”

“Ben aviat va comprendre, esborronat, que eren ànimes damnades; perquè conforme amb el bull de la caldera arribaven al capdamunt, treien el cap fora de l’oli i deixaven anar un renec espantós. I entre els que treien el cap, veia cares conegudes […].”

El foc és, efectivament, un tret característic dels personatges associats a l’infern. L’ànima damnada més emblemàtica del romancer català, la del comte l’Arnau, apareix envoltada de foc:

“—Què és que us ix per les aurelles, Comte l’Arnau?
Què és que us ix per les aurelles, valga’m Déu val?”
“—Són flames de foc que em cremen, muller lleial,
són flames de foc que em cremen, viudeta igual.”

I és que el diable –més enllà de la reducció que en fa el cristianisme– recull, en la tradició popular, l’esforç de la humanitat per a explicar l’ambivalència de les forces naturals que, com el mateix foc, tant poden ser útils i benèfiques com dolentes i destructores. Amb l’existència del diable l’home vol justificar la presència d’allò que anomena el mal en el seu entorn i trobar la causa última dels esdeveniments i fenòmens negatius amb què s’enfronta en el transcurs de la vida.

La “domesticació” del foc

El foc útil

Tant de la força descriptiva de Lucreci, ara fa dos mil anys, com de les consideracions més prosaiques de les ciències històriques i antropològiques més contemporànies, es podria concloure que un progressiu domini del foc ha estat un factor cabdal per al desenvolupament de la humanitat i de la civilització.

En efecte, el foc constitueix un aspecte de la tecnologia tan fonamental per a protegir-se contra les inclemències del temps i per a la preparació i conservació d’aliments que es pot dir que ha estat de possessió universal de la humanitat. Fins a mitjan segle XX, el foc era el senyal humà per excel·lència. Allà on hi havia restes d’algun foc era signe inequívoc d’existència humana, i allí on hi havia foc hi havia persones.

El foc ha estat sempre imprescindible per a la vida dels éssers humans. “Domesticat”, a les cases s’ha destinat a nombrosos usos, com ara la cocció d’aliments i la il·luminació.

Fototeca.com

El foc ens ha fet humans i els humans han fet el foc a la seva mida. Era utilitzat per a cuinar, per a escalfar i escalfar-se, per a il·luminar les cases, barraques i coves, per a trempar el ferro de les armes i per a coure els fràgils recipients de fang i convertir-los en estris resistents de terrissa. El foc era imprescindible per a la vida i cultura humanes, era el centre de tota reunió familiar i social. El foc havia estat “domesticat”, és a dir, introduït i utilitzat a la domus, a la casa, que alhora esdevenia “llar”, un mot que significa, indestriablement, foc, casa, comunitat familiar. Si bé el foc és una reacció física que es produeix excepcionalment de manera natural, la importància que té rau en la seva “domesticació” pels diversos grups humans per integrar-la en el corpus de tècniques de transformació: alimentació, il·luminació, processos tecnològics diversos, etc.

La producció del foc

Un factor clau en la vida quotidiana de les persones ha estat la disponibilitat del foc. Ara bé, en la mesura que antigament obtenir-ne era laboriós, es procurava mantenir-lo encès constantment. Però, quan això no era possible i calia encendre foc de bell nou, hi havia diverses tècniques, si bé en tots els casos calia disposar d’algun material que produís combustió.

Una de les més populars, emprada abans i fins i tot després d’inventar els llumins, era la de picar foc per mitjà de l’esclavó, foguer o acer dentat com una llima, fregant o colpejant lleugerament una pedra foguera, mentre els dits que la sostenien aguantaven un bocinet d’esca a la part de sota, la qual s’encenia amb el raig d’espurnes que saltaven de la pedra; quan l’esca era encesa, hi bufaven suaument per tal que s’inflamés, i amb ella encenien la llenya, començant per combustible lleuger, fins a obtenir el foc desitjat.

Un sistema semblant empraven els pastors prioratins, que encenien foc per mitjà d’una pedrenyera en la qual picaven amb la punta d’un ferret d’acer, un xic punxeguda, arremangat amb anella de l’altre cap, i un bocinet d’esca de bolet que recollia les espurnes de foc com en la forma anterior. No sabem si era com aquest o com l’anterior el foguer utilitzat per a picar foc, quan la gent de Reus, de més d’una centúria enrere, emprava la pedra foguera i l’esca per a produir-lo, o bé si utilitzava com a foguer el cantell contrari al tall de la fulla del ganivet, com feien els fumadors.

Altra gent –a Ulldemolins, per exemple– se servia de dues pedrenyes en comptes d’un ferret… En aquest cas, picaven una pedra amb l’altra, col·locades de cairell, i, els esquitxos que produïen, els feien caure damunt d’una partícula ben seca de femta de cavalleria, on calaven tot seguit, i que feien servir per a encendre l’altra llenya del foc.

Abans de la difusió dels llumins i altres estris que permeten obtenir foc en qualsevol moment, la seva conservació a la llar, d’un dia per l’altre, era una pràctica habitual.

Als matins, la primera feina que solia fer la mestressa de casa era encendre el foc de la llar. Una feina bastant laboriosa, si la nit abans no havien colgat el foc, és a dir, cobert les brases amb cendra per tal d’afavorir-ne la combustió lenta. Un cop descolgada la brasa es bufava suaument per tal d’encendre un grapat de palla, fullaraca, branquetes, amb l’objectiu de produir la flama. Als indrets on les característiques del terreny ho feia possible i a les cases on la grandària del foc a terra ho permetia es cremaven grans troncs, que conservaven a l’interior la brasa que cremava de la nit a l’endemà. En algunes poblacions de muntanya, el foc es mantenia així de manera continuada durant tot l’any.

Colgar el foc a les nits era un moment delicat, perquè la fumera s’associa, en la creença popular, amb una via d’entrada de bruixes i mals esperits, quan el foc a la llar es debilita. Era pràctica habitual fer el senyal de la creu damunt el munt de cendra del foc colgat o posar-hi les tenalles obertes en forma de creu, mentre es recitaven oracions com aquestes:

“Colgo el foc…
Bona nit!
No tinguis por
de cap mal esperit

Foc colgo,
foc hi hagi,
la Verge Maria
per casa vagi.
Foc colgo,
foc hi haurà,
la Verge Maria
per casa anirà.”

També havia estat pràctica habitual, abans que encendre de nou el foc, anar a cercar-lo a casa d’alguna veïna, portant les brases amb la pala o forroll o –als pobles de muntanya– dins d’un esclop vell. Es deia que l’aigua i el foc són dues coses que no poden negar-se a ningú.

La combustió i els combustibles

Tot foc, sinònim de combustió, comporta una radiació d’energia amb calor a altes temperatures i l’emissió de fums més o menys densos. El resultat: la matèria es transforma i la vida es destrueix. Aquests efectes tan severs, utilitzats en l’alimentació, la sanitat, l’enginyeria i molts altres camps són beneficiosos en circumstàncies controlades, però es transformen en dany al més petit desori. Així, per exemple, el fum ofega, intoxica i crema les vies respiratòries, i, d’altra banda, la calor resseca, accelera l’incendi i modifica les característiques resistents de molts materials de la construcció moderna.

El foc és una manifestació d’oxidació de la matèria, un fenomen natural. Aquesta reacció allibera energia i es pot accelerar amb l’aportació de calor: això és el que descobriren els nostres avantpassats amb el simple frec de pedres de sílex o de fustes. Les primeres evidències de la utilització del foc apareixen tard dins el llarg procés evolutiu dels grups humans. Quan es començà a utilitzar, ja feia més de dos milions d’anys que el primer australopitec havia fabricat el seu primer estri de pedra, i feia molt temps, també, que els primers grups de caçadors havien començat a practicar la cacera. L’origen de la utilització del foc, més que el resultat de la seva producció, podria ser fruit de la seva recollida a partir d’incendis naturals i de la seva conservació de manera preciosa. La utilització del foc, evidenciada per fogars, restes cremades, etc., mostra que molt aviat els primers homínids associaren la producció d’aquest element a la seva utilització. De fet, el que és important per a la humanitat no és tant la “descoberta” del foc com la seva incorporació a la vida quotidiana. La descoberta del foc no és més important que qualsevol altre progrés d’ordre tècnic, mentre que la seva utilització esdevé un veritable canvi de mentalitat: el foc deixa de ser temut per esdevenir un element dominat i integrat en l’univers humà.

L’etnografia ha documentat moltes maneres senzilles de produir el foc, que podrien haver estat utilitzades durant les primeres etapes de la humanitat. Dos principis bàsics regeixen els sistemes arcaics de producció del foc més destacats: la percussió de dues pedres i la fricció de dues fustes. Amb la percussió, sorgeixen espurnes que poden inflamar una matèria natural en contacte: certs vegetals o fongs ben assecats i molt inflamables. Les pedres eren sovint de sílex, però posteriorment la utilització de la pirita com a percutor significà una millora tècnica. El segon sistema és més senzill: la fricció de dues fustes produeix escalfor, la qual és transmesa també a una matèria fàcilment inflamable en contacte amb la font de calor.

Amb el desenvolupament de l’agricultura i la ramaderia i la sedentarització es dóna un salt tècnic qualitatiu: apareixen fogars i forns construïts amb tovots o tapial amb millores tècniques, com ara sobreaixecar la superfície de combustió. La presència de forns amb volta i sistema de tanca permanent, alguns fins i tot amb xemeneies per a l’evacuació del fum, és una mostra de l’esforç constructiu esmerçat en els dispositius de cocció. D’altra banda, la complexitat progressiva dels hàbitats va fer que la disposició dels fogars i forns perdés el seu caràcter polivalent i es desplacés vers espais d’ús més especialitzat, com les cuines i els tallers.

En l’època dels caçadors i recol·lectors, el foc ja era utilitzat en alguns processos tècnics, per exemple, l’escalfament d’algunes pedres com el sílex, per a millorar-ne el tall. També s’aplicava a l’os, la banya, l’ivori, i altres materials durs d’origen animal, a part de la fusta. L’aplicació d’una escalfor moderada permet redreçar formes corbes per a la fabricació de puntes de llança, atzagaies, arpons, etc. També se sap que s’utilitzava per a la combustió d’ocres naturals, que faciliten l’obtenció d’una àmplia gamma de colors emprats en les pintures murals de coves i abrics i en objectes d’art.

Però la vertadera revolució tècnica d’utilització del foc es donà fa entre 7 000 i 9 000 anys, quan els primers pagesos experimentaren la necessitat d’obtenir recipients impermeabilitzats, resistents i de llarga durada i més fàcils de posar sobre el foc. La descoberta de la terrissa, que combina els tres elements bàsics: terra, aigua i foc, respon a uns nous sistemes productius en el marc d’una estabilitat dels assentaments i a unes noves necessitats en el procés d’emmagatzematge i preparació dels aliments. Amb l’eclosió de “les arts del foc”, la calç, el guix i l’argila són transformats fins al punt d’adquirir qualitats i usos completament nous.

Aquestes “arts del foc” assoliren una importància primordial amb l’aparició de la metal·lúrgia, és a dir, el conjunt d’operacions de transformació per a l’obtenció de metalls a partir de minerals. Es tracta d’un salt qualitatiu en les tècniques del foc: com els primers terrissaires, els primers metal·lúrgics també devien tenir uns coneixements empírics molt profunds sobre els mecanismes de combustió que els permetien desenvolupar processos tècnics complexos a altes temperatures. En la primera metal·lúrgia, orientada a la transformació dels minerals de coure carbonatats o de coure pur, són necessàries temperatures entre 700°C i 1 000°C. Per a obtenir-les, calgué recórrer al tiratge forçat amb l’ajuda d’aire insuflat, que per-met d’augmentar l’escalfor obtinguda als fogars oberts.

Aquestes noves tècniques dugueren a diversificar noves especialitzacions en el treball de la comunitat. La progressiva demanda de combustibles per als nous forns permeté desenvolupar oficis com el de llenyataire, que s’esmerça en la recol·lecció de fusta, un material abundant en la natura que tan sols necessita la qualitat de sec. Però la major demanda energètica va fer que apareguessin altres “especialistes”: els carboners, transformadors de certes fustes –sobretot, la d’alzina– en carbó a partir de processos que podríem qualificar de preindustrials; i els minaires, a partir de la descoberta del carbó mineral.

El carboneig

El carboneig s’ha practicat a bastament arreu del país, sobretot a partir dels boscos d’alzina o carrasca, prou abundants a la serralada prelitoral. L’alzina té una fusta amb molts nusos i no és gaire apta per a fer mobles o utilitzar-la en la construcció. La llenya d’alzina, però, aporta moltes calories. Per això és idònia per a cremar o fer carbó.

El carboneig intensiu podia fer caure completament un bosc. Habitualment calia esperar entre quinze i vint anys, perquè era el temps que necessitaven els arbres d’un bosc per a recuperar-se. De fet, la degradació de molts alzinars i rouredes mediterranis de les nostres serralades està en relació amb l’intens carboneig que van patir durant segles. Hi ha molts exemples d’indrets on el bosc de pins va anar substituint el d’alzines. En l’actualitat, amb la desaparició d’aquesta activitat productiva molts alzinars es tornen a recuperar.

L’ofici de carboner era dur, ja que s’havia de fer vida al bosc i exigia una atenció permanent. Una carbonera encesa s’havia de vigilar dia i nit. El carboner havia de ser a prop i per això es buscava una cova o es feia una cabana de branques o pedra per protegir-se de la pluja.

El carboner havia de fer llenya, muntar la carbonera i vigilar el procés de carbonització. Si se’n descuidava, la carbonera es podia foradar, cremava ràpidament i es perdia tot.

Per aquesta raó, es deia que:

“Qui fa carbó, un dia menja i l’altre, no.”

La tècnica del carboneig era semblant arreu, tot i que segons el costum –o la procedència dels carboners– hi podia haver variacions. Per a muntar una carbonera es feia un replà i, un cop arreplegada suficient quantitat de llenya, es disposava un cercle de troncs grossos que s’anava alçant. Un cop feta la carbonera, es cobria amb llenya menuda, brots de savina o altra brosta i, finalment, terra.

A les serralades del Priorat i l’Ebre, però, coeixistien aquestes carboneres de forma circular –molt comuna arreu de la Península– amb altres de forma triangular, allargassades, anomenades de manxa. En aquest cas, sobre el terreny replanat, es construïen unes parets de pedra de forma triangular, deixant al nivell de terra els forats de les xemeneies o espitlleres i la boca per on s’encenia. A terra es posaven troncs grans i una mica separats per a possibilitar la circulació d’aire, i després es col·locava tota la llenya transversalment, ben atapeïda. Entre la paret de pedra i la llenya es posava una capa de terra fina i una altra de brosta ben premuda. La carbonera es cobria amb un pam de brosta i quatre dits de terra, per impedir l’entrada d’aire. A la boca per on s’encenia la carbonera, s’hi posava brancatge, la botada.

A l’entorn d’aquesta feina hi havia creences com ara que no es podien encendre les carboneres en dijous ni en divendres, perquè s’apagaven.

Un cop encesa, la botada cremava ràpidament i s’ensor rava, i així quedava tapada l’entrada. Durant els dies següents, calia deixar cremar lentament la fusta i tapar els forats o les esquerdes que s’obrien a la coberta de terra. El procés podia durar més o menys segons el volum i les característiques de la carbonera, però calia comptar com a mínim vuit dies; mai no es podia descurar la vigilància de la carbonera, que havia de ser permanent. Per això s’afirma encara:

“Fer carbó i anar a la processó, no pot ser.”

Les carboneres circulars, si eren molt grans, podien córrer el perill d’ensorrar-se, perquè calia pujar-hi durant el procés a tapar-ne els forats i controlar-ne la xemeneia. Per les espitlleres sortia fum blanquinós. Si feia molt vent calia vigilar la combustió i, potser, tapar alguns forats per evitar que la llenya cremés massa de pressa. En canvi, la pluja no afectava pràcticament el procés. Només en casos d’un gran aiguat podia arribar a apagar-se. A mesura que la fusta cremava se sentia cruixir el carbó i anava baixant el munt.

Mentre cremava la carbonera, el carboner ho aprofitava per anar tallant més llenya i preparar-ne d’altres. Molts cops, en tenia enceses més d’una al mateix temps. El carboneig suposava, doncs, un període d’intensa activitat que a vegades ocupava famílies senceres. Acabada la combustió –el senyal era que el fum es tornava fosc–, es tapaven tots els forats per ofegar la carbonera.

Un dia després es podia començar a treure el carbó. Era molt important d’assegurar-se que quedava ben apagat, i disposar d’aigua per apagar algun tronc mal carbonitzat que es podia encendre en contacte amb l’aire. Perquè, altrament, s’hauria anat consumint del tot.

Un cop fet el carbó, es col·locava en sarrions i es transportava cap al poble per a ser venut.

El carboneig fou, per a molts, una activitat complementària a l’activitat pagesa. En algun moment –per exemple, durant la dècada del 1940– el carboneig va esdevenir una important font d’ingressos per a moltes famílies.

Del cru al cuit: la cocció dels aliments o la “revolució del foc”

Fa uns cinc-cents mil anys que els humans dominaren el foc i, així, es diferenciaren definitivament dels seus antecessors homínids. Els prehistoriadors sembla que estan d’acord que el foc fou utilitzat, abans de tot, per a coure els aliments. Els seus altres usos tècnics devien aparèixer més tard. El gust per la carn cuita és comú a quasi tots els carnívors, els quals la cercaven després dels incendis naturals. Els animals carnissers també prefereixen el cuit al cru. I, semblantment, els déus aprecien l’olor de la carn sacrificada, rostida al foc, capaç d’apaivagar la seva ira o de condonar el seu càstig. Per això, en el llibre del Gènesi, Jahvè prefereix el sacrifici d’Abel, que era pastor d’ovelles, i rebutja el de Caïm, que cultivava la terra: “Caïm va presentar a Jahvè fruits de la terra, i Abel, per la seva banda, oferí les primícies del seu ramat amb el seu greix. Però Jahvè acceptà Abel i la seva ofrena, mentre que no acceptà Caïm i la seva.” (Gn. 4, 3-5).

Així doncs, l’ésser humà, en possessió del foc, no degué mostrar cap mena de dubte a canviar de règim alimentari. Els “rostidors” més antics no s’acontentaren d’inventar la cocció mitjançant el foc: quan l’economia alimentària es basava exclusivament en l’apropiació de recursos espontanis, vegetals o animals, també foren capaços d’inventar procediments que permetien fer “comestibles” aquells productes que no necessàriament ho eren en el seu estat natural. L’acte culinari és, doncs, fonamental en el procés d’hominització. Els mites sobre l’origen de l’home o sobre l’origen del foc posen de manifest en la majoria de les societats que no és ni el llenguatge ni la tecnologia ni la societat allò que es col·loca com a element de diferenciació entre l’home i l’animal, sinó la domesticació del foc. I no qualsevol tipus de foc. No pas el foc que permet defensar-se o atacar, ni el foc que escalfa o il·lumina. Tampoc el que serveix per a transformar l’utillatge, sinó el foc culinari. Més exactament, l’home és home perquè menja cuit.

L’elecció i la preparació dels aliments, la cuina, constitueixen per definició un acte essencialment humà, tant pel que es consumeix com per la manera de consumir-ho. Des d’una perspectiva històrica, les opcions alimentàries i culinàries de l’home han tingut un paper important en la formació mateixa de la societat humana. La utilització del foc en el procés de preparació dels aliments comporta una de les variacions més significatives de la història de l’alimentació: és l’oposició entre el cru i el cuit desenvolupada magistralment per Claude Lévi-Strauss. Aquesta variació té una incidència directa tant en els aspectes socials i econòmics com en la mateixa evolució biològica i psíquica de les poblacions. I n’és un exemple el desenvolupament de l’aparell masticatori en els homínids més recents.

És indubtable que la cocció permet, també, d’ampliar el nombre d’aliments susceptibles de ser consumits. Alhora, d’alguns d’ells, com els cereals, se’n poden fer variar les característiques per tal de fer-los més digestius i nutritius. D’altra banda, pot facilitar-ne també la conservació (per exemple, gràcies al fumatge), tot donant més seguretat i autonomia als grups de caçadors nòmades o seminòmades.

En les calçotades, el foc i la brasa en són protagonistes.

Fototeca.com

És molt probable que la cocció dels aliments s’iniciés simultàniament a la descoberta del foc i que des d’aquell moment els aliments poguessin ser cuits directament a la brasa o sota les cendres, sobre una llosa de pedra o, fins i tot, amb cocció indirecta. L’existència de restes de pedres o lloses cremades, de petits forats a l’entorn del fogar per a sostenir les branques que devien fer la funció de graelles o, encara, de fosses reomplertes de llits successius de pedres i brases (evidenciats als jaciments per cendres i carbons) a la manera dels actuals forns polinesis, en són la prova més directa. L’aparició de la terrissa provocà un salt qualitatiu ben significatiu en la preparació dels aliments, focalitzat en l’expansió dels bullits i la incorporació de nous aliments, com els cereals, que en estat cru són indigestos, però un cop cuits són molt nutritius.

El foc domèstic

El foc a la llar és tan important que, fins i tot, la representa i la simbolitza. Llar, llar de foc, foc, família… poden arribar a ser sinònims. En època medieval, “foc” i “fogar” eren sinònims de casa, i el “fogatge” era l’antic padró i un impost veïnal. I per a intervenir en el sufragi i el govern de l’estat calia tenir “vot fogueral”, és a dir, ser cap de casa, “tenir foc encès”.

La terminologia que fa referència a les diferents parts del foc a terra i als estris de ferro forjat que s’utilitzen per a arranjar el foc o sostenir els atuells de cuina presenta nombroses variants, segons les comarques. La base de tot foc era la llosa o pedra de foc, damunt la qual cremava la llenya. Sobre la llar de foc sempre penjaven els clemàstecs o cremallers, ferros forjats, la bellesa i la complexitat dels quals depenia de la riquesa material de la casa, que servien per a penjar les olles i peroles sobre el foc. N’hi havia de molt senzills –una cadena amb un ganxo a la part inferior– i altres que presentaven artístics treballs de ferro forjat. Fins a tal punt es considerava que els cremallers eren el símbol material del foc domèstic i que, com el mateix foc, eren protectors de la llar, que quan una casa canviava de propietaris es podia buidar del tot, amb l’única excepció dels clemàstecs. Aquests estris s’havien de quedar sempre a la casa. Eren tan importants que el nou propietari fins i tot podia denunciar l’anterior amo als tribunals si havia desposseït la llar dels ferros originals.

A més, com que les olles de terrissa no portaven nanses grans, es feien servir els llévens o llémens, mena de nansa amb un ganxo movible a cada costat, per poder-les penjar als cremallers. També es feia servir el pagès o el mosso, que consta d’una anella plana amb un mànec llarg de ferro que encaixa, com en un golfo, a un clau clavat a la paret, i té moviment horitzontal. Servia per a sostenir el plat quan, a l’hivern, es menjava prop del foc.

Un altre estri molt utilitzat per a posar-hi l’olla o la cassola és la mosseta, consistent en un cercle de ferro amb tres potes i un mànec llarg també amb una pota. I no cal dir-ho, el trespeus, a vegades amb un mànec proveït d’una forqueta o forquilla, per al mànec de la paella. En alguns indrets, aquests estris eren anomenats genèricament els ferros. També era un estri prou comú el torrador, barra de ferro acabada en una forqueta de dues punxes.

Per a tenir cura d’animar el foc es feia servir un bufador, de canya, o un ventall. I un ferro amb un ganxo per a atiar-lo, tot movent els troncs. Per a moure la fusta o les brases es feien servir les tenalles, molls o aumolls, i una pala.

Per a la tradició popular, el foc és un ésser viu, i aquesta visió es manifesta molt especialment respecte al foc domèstic. El foc neix, creix, envelleix i mor. El foc es personifica. Per això, la seva encesa i conservació anaven antany envoltades de creences. S’invocava, per exemple, en el moment d’encendre el foc:

“Sant Roc!
doneu-me foc,
ni massa, ni poc.”

Aquesta tasca, calia fer-la amb cura per tal d’assegurar que el foc calés i, alhora, no es malbaratés llenya. Perquè com afirma una dita pallaresa:

“Un tió no fa foc,
dos tampoc,
tres, l’encenen,
quatre cremen
i cinc fan foc.”

Quan es cremava llenya verda al foc, es deia que el foc xiulava o que bufava segons els sorolls que feien els troncs. Les espurnes que surten de la llenya rebien noms tan diversos com soldats, dimonis, angelets o miquelets. La forma de cremar el foc o el fet que es desprengués sutge o estalzí de la xemeneia in dicava pluja. Una altra creença popular que ens evidencia la idea de l’origen diví del foc era que el fet d’escopir al foc era pecat.

Segons la significació sexual del foc, el fogar domèstic és el centre genital o uterí de la llar matriarcal, el recinte, el sancta sanctorum familiar. El foc és l’element que encomana la sacralitat a la casa: és el foc íntim, el caliu entorn del qual s’aplega la comunitat, nucli matern, nodridor i engendrador. A la llar, hi són misteriosament presents els lars, déus protectors de la casa, i els manes, ànimes dels avantpassats. En el cerimonial romà de noces, el llit nupcial es parava al recer de la llar de foc pel poder fecundador que desprenia. Les llargues vetlles de tardor i d’hivern tenien lloc a la vora del foc, el centre de la litúrgia domèstica i el lloc privilegiat de transmissió de la cultura tradicional. Al seu entorn, s’hi filava i teixia, s’hi pastava, s’hi triaven llegums, s’hi conversava, s’hi cantaven cançons, s’hi contaven rondalles, s’hi feien conjurs i s’hi resava. En definitiva, al voltant de la llar de foc, s’activaven la majoria de codis socials tradicionals. En les vetllades al voltant del foc es posava en joc un rigorós codi que fixava les relacions socials i el paper de cada persona. La situació de cadascú amb relació al foc indicava la categoria social dels assistents. Els seients més a prop de la llar, on s’estava més calent, es reservaven als invitats de més categoria.

Derivat d’un ritual de fertilitat, el tió era alimentat perquè fos molt generós. El gravat mostra l’escena de fer cagar el tió.

Fototeca.com – M. Manent

El caràcter sagrat del foc de la llar es fa palès d’una manera especial en el costum nadalenc del tió. Derivat d’un ritual de fertilitat, se l’alimentava perquè al seu torn fos pròdig i fecund. Tanmateix, també s’hi intueix un caràcter fetitxista com a preservador de llamps i de qualsevol mal. És un antiquíssim ritu de foc nou en el marc de la litúrgia de l’Any Nou pròpia del solstici d’hivern. Es duia el tió a fer els tres tombs al voltant de la casa i el vell de la família oficiava el ritu: hi feia libacions amb vi calent i hi pronunciava pregàries demanant fecunditat i abundància per al nou any. Tota la casa a les fosques, s’encenia el foc amb la primitiva tècnica de l’esca i pedra foguera, i, un cop encès, s’hi posava solemnement el tió. Llavors, a taula, es llescava el pa nou, pastat de la farina extreta de la primera garba segada el juny anterior, i es tastava el vi novell.

Un element de la cultura domèstica pirinenca que indicava el tipus d’acolliment que es donava als nouvinguts era la xera. El foc hi tenia un paper central. Un cop el convidat s’havia acomodat, algú de la casa llançava al foc un grapat de fullaraca o de branquetes d’argelaga. Aquest tipus de combustible de seguida produïa una gran flamarada, que es feia en honor dels nous assistents i era signe de molt bona acollida. Arran d’aquest costum igni es generaren diversos modismes emprats a la zona dels Pirineus, com ara fer xera, que equival a dir que es tracta molt afectuosament algú, o amor de xera, per referir-se a les mostres d’amor curt i enganyós.

La tradició de relacionar el foc amb la protecció dels mals esperits s’estenia molt més enllà de la llar. Així, per exemple, i com explica Violant i Simorra, fins a mitjan segle XX, els pastors pallaresos quan tornaven a casa, ja a boca de nit, de tant en tant cremaven argelaga i altres plantes llenyoses al voltant dels ramats per a deslliurar-los dels mals esperits.

El foc, centre de la vida

Una de les propietats del foc és l’escalfor, fet que permet suggerir que la seva domesticació degué augmentar la capacitat de protecció contra els fenòmens climàtics, allargar la durada de les hores d’activitat de la comunitat i, de fet, facilitar la comunicació entre els membres del grup. Aquests aspectes estan relacionats amb la incorporació del foc a l’interior de l’habitatge. Normalment, el fogar és l’element central de l’habitació. En efecte, el foc constitueix força sovint l’epicentre de les habitacions, i és al seu voltant on s’organitzen i es realitzen la majoria de les activitats: àrees de treball (talla de sílex, treball de l’os…); àrees de processat i preparació dels aliments; àrees de repòs, etc.

Les formes dels primers fogars solen ser senzilles, si bé poc després de la seva aparició, s’assoleixen de seguida les tècniques essencials per a preparar-los i protegir-los dels fogars. Aquest fet ha portat a afirmar que la “domesticació” del foc no degué ser progressiva, sinó que ràpidament s’assolí un alt grau d’eficàcia en la seva estructura. Cubetes o fosses, petits murs de pedra seca, pavimentació dels fogars per augmentar el poder calorífic, és a dir, els principals problemes que presentaven els fogars (protecció contra el vent, l’aigua o la humitat) es resolgueren ja des de les primeres etapes del seu ús.

Més enllà del foc a terra, però, diversos estris possibilitaven –de manera molt limitada, és cert– portar l’escalfor a altres habitacions de la casa. Entre els que feien servir directament el foc cal esmentar el braser, que se situava sota la taula, al peu de les persones. O el frare, mena de bastidor conegut també per ase o burro, el qual sosté un braseret penjat enlaire, anomenat maridet, que servia per a escalfar el llit. També es feien servir escalfadors fets d’aram, obra de calderers, amb un mànec llarg i un recipient cobert, a l’interior del qual es posaven les brases enceses. També s’utilitzaven braserets mòbils, caixetes metàl·liques amb forats perquè circulés l’aire i una nansa folrada de fusta, que es posaven als peus o que la canalla portava a l’escola.

Un dels factors de progrés en les condicions de vida ha estat, en l’últim segle, el desenvolupament de sistemes de calefacció que han fet possible de millorar les condicions ambientals de les cases o indrets de treball. Alguns sistemes de calefacció utilitzen el foc de manera indirecta: la combustió de llenya, petroli o gas escalfa l’aigua o un altre fluid que circula per unes canonades arreu de l’habitacle. Aquesta forma indirecta d’aprofitar l’escalfor ja era emprada, tradicionalment, amb estris com els escalfadors, botelles o bellotes, ampolles de terrissa obrades pels canterers –o les més modernes bosses d’aigua de goma– que, plenes d’aigua bullent, servien per a escalfar el llit.

La llum del foc

De seguida, però, l’home descobrí una característica important del foc i era que no tan sols escalfava, sinó que permetia la il·luminació tant a l’interior dels habitatges –primer, coves, és clar– com en la foscor de la nit, la qual cosa feia possible allargar la jornada de treball o la festa més enllà de la posta de sol. Això darrer és força significatiu, si hi pensem, perquè fins fa uns cent cinquanta anys els carrers de les nostres poblacions esdevenien una veritable gola de llop en pondre’s el sol, i el fet de trobar-hi lluminàries o teieres era un signe evident de celebració.

El llum d’oli era de ferro i amb un sol bec.

Fototeca.com

L’estri més popular per a il·luminar fou el llum d’oli o llum de ganxo, de ferro, amb un sol bec, que s’alimentava amb un ble xopat d’oli. N’hi havia, però, que tenien dos o més becs i s’anomenaven llumeneres. També s’utilitzaven bombetes, llums d’oli fets de llautó o coure, de fabricació seriada. La manera de cremar del llum d’oli era considerada com un indici dels canvis de temps. Així, es deia que “quan los llums feien calbot, plovia”, és a dir, que la combustió deficient que deixava estalzí al ble era indicador de pluja, de la mateixa manera que ho era que caigués estalzí de la xemeneia. A les cases, però sobretot als obradors, els masos o els indrets on s’havia de treballar en la foscor, havien estat molt utilitzats els llums de carbur, en referència al carbur càlcic, que, en contacte amb l’aigua, desprèn gas etí, comunament anomenat acetilè, que crema amb una flama molt lluminosa. Un altre combustible que s’havia utilitzat, sobretot a ciutat, fou el petroli.

Pel que fa a l’exterior, havien estat molt utilitzades les teieres o graelles, fent referència a la forma de l’estri de ferro on es dipositaven les teies de pi que, enceses, il·luminaven els carrers. De teieres, n’hi havia de fixes, a les façanes de les cases i, sobretot, a les cantonades dels carrers, i de mòbils. Es plantava un pal al mig de la plaça, amb una teiera, que servia per a il·luminar temporalment l’espai públic. Perquè, efectivament, la llum era la condició prèvia a la celebració de qualsevol festa ja que, habitualment, els carrers eren ben foscos a la nit. Per això, el primer signe de festa era l’encesa de lluminàries –és a dir, la il·luminació general de la vila– i, encara, una manera de solemnitzar qualsevol celebració era afegir llum als balcons i finestres. Cal recordar, també, que “focus” prové de foc.

I encara, dins la funcionalitat del foc a l’exterior, ens cal anotar la seva utilitat com a manera de transmetre senyals d’un indret a un altre. Els fars o fogueres enceses al cim de les muntanyes o a dalt de les torres de vigilància, en són un exemple. El Far, el Farell, el Montfar, el Montseny –mont de senyals–. Quants topònims no hi ha que recorden aquest ús!

El fum del foc

El fum, segons la cultura popular, és senyal del foc i fill seu. El fum que surt de la xemeneia és senyal de llar habitada, però la fumarada d’un incendi és senyal de devastació. El fum, que correspon al foc i l’aire, és l’antítesi del fang, que és aigua i terra. En la litúrgia sacrificial, el fum és una columna que comunica la terra amb el cel: és la via del foc cap a la sublimació: és esperit. Així com, segons la mitologia popular, hi ha dones d’aigua, que són esperits de les fonts i els estanys, també hi ha dones de fum, que són els esperits de l’aire. “Esfumar-se” és escampar-se com el fum, evaporar-se.

La xemeneia o fumeral és el camí –etimològicament, xemeneia prové del francès cheminée, que deriva de chemin, és a dir, ‘camí’– per on s’enfila el fum de la llar de foc, i alhora el camí per on baixen els esperits, éssers de fum: follets, bruixes, dimonis, ànimes, genis, com en Fumera, “que té quatre ulls al davant i tres al darrere”, que baixa per la xemeneia a la llar pels volts de Nadal. Quan el fum regolfava o feia espurnejar les brases, es creia que era obra dels follets o dels mals esperits. Així com el fum blanc és favorable i sant, el fum negre és malèvol i diabòlic: el diable és anomenat popularment Fumat i Mafumet, que alhora té relació amb Mohamed o Mahoma. Així com a través del foc –els fars– es transmetien missatges a distància, també es feia a través del fum. Encara la fumata blanca assenyala l’elecció de papa en el conclave cardenalici.

El fum té un poder benèfic, ja que foragita desgràcies i mals de les persones, del bestiar i dels conreus: d’aquí l’acció de fumigar els camps i els ramats. També allunya les bruixes, especialment el fum de cremar llorers o palmes beneïts el Dia del Ram. En la litúrgia cristiana –de tradició oriental– el fum blanc de cremar encens perfuma el sagrat i l’embolcalla de misteri. Precisament, “perfumar” significa, etimològicament, emetre bona flaire per mitjà del fum.

“El pare no és nat i el fill ja corre pel terrat” s’afirma, en referència al fum. I és que el fum –un conjunt de gasos i partícules sòlides suspeses en l’aire– és una conseqüència immediata de la combustió.

El fum del foc derivat de la fusta, que no conté agents tòxics, ha estat utilitzat, en diferents cultures, per a conservar determinats aliments –formatges, peixos, embotits– i donarlos un sabor determinat.

Fumar, és a dir, exposar el propi sistema respiratori a l’acció del fum, ha estat i és una pràctica habitual en nombroses cultures. En la nostra cultura, la planta més utilitzada amb aquesta finalitat, amb caràcter de droga, és el tabac. La pràctica de fumar fulles o picadura de tabac, documentada des del segle VI o VII, en la cultura maia, es difongué per Europa a mitjan segle XVI, des de la Península Ibèrica. Però també hi ha altres drogues que es fumen, com la marihuana, l’haixix o l’opi. Tot i que el consum de tabac no és perseguit, la ingestió del seu fum té conseqüències negatives per a la salut; d’aquí que, des de fa uns quants anys, les autoritats sanitàries promoguin campanyes cada vegada més rigoroses per tal d’evitar que les persones fumin o de reduir la xifra de fumadors, amb eslògans tan incisius com “fumar pot ser causa d’una mort lenta i dolorosa”.

Els fumadors constitueixen el paradigma de la necessitat de disposar de foc en qualsevol moment. Aquesta descripció del reusenc Antoni de Bofarull (1880) de la gorra llarga dels pagesos del Camp de Tarragona, referida a la primera meitat del segle XIX, ens il·lustra sobre el costum i la tècnica tradicional de fumar tabac:

“En aquell temps en què encara hi havia algun pagès vell que fumava ab pipa […] moltas vegadas en l’extrem de la gorra hi depositavan la pipa, lo tall de tabaco de negre, únich que llavors se fumava, y’l petit ganivet per a trinxar-lo, com també la esca y la pedra foguera, no ‘l foguer, perquè el mateix ganivet servia per a picar foch.”

Sens dubte, ha estat el costum de fumar el que ha contribuït, més que cap altra cosa, a desenvolupar aquests ginys portables de petit volum que fan possible d’obtenir foc. Encenedors amb combustible líquid o gasós que, com els antics foguers de metxa, produeixen la flama amb les espurnes derivades de la fricció d’algun tipus de pedra foguera o que aprofiten l’energia de la pulsació per a generar elèctricament l’espurna.

Com ja hem dit abans, en referir-nos a l’àmbit domèstic, el foc –com el pa, l’aigua o la sal– era quelcom que no es podia negar a ningú. De fet, demanar foc per encendre un cigarret és encara avui una de les poques sol·licituds que es pot fer a qualsevol persona, sense que existeixi cap mena de coneixença prèvia i a la qual és habitual no negar-s’hi. Com també d’oferir-li’n.

El foc en l’agricultura i la indústria

En l’agricultura, el foc s’ha utilitzat tradicionalment per artigar, és a dir, transformar un tros de terra de bosc en terreny apte per al conreu. La pràctica més habitual era tallar els arbres i, tot seguit, cremar el bosc baix o la llenya, i escampar les cendres perquè servissin d’adob.

Vista aèria d’uns rostolls cremats a la zona d’Alfarràs, a Lleida.

Fototeca.com – J. Vidal

De la mateixa manera, un dels procediments més antics per adobar els terrenys de conreu ha estat el de fer formiguers. Per a preparar-los s’arrencaven les mates i altres plantes de garriga, al mateix terreny o al bosc, i s’amuntegaven. També es podien fer amb el brancatge procedent de les feines d’esporgar els arbres fruiters. Aquests munts de llenya lleugera –de vegades es preparaven en feixos– es distribuïen per tots els camps conreats i es cobrien de terrossos o gleves, de manera que la llenya quedés coberta de terra i no pogués sortir flama ni pràcticament fum. Només es deixava una petita boca a la part inferior per a calar-hi foc, que després també es tapava. Fer formiguers era una feina força pesada ja que, un cop encesos, s’anaven vigilant per tal de tapar els forats que anava obrint el foc, procurant així que la terra quedés ben cremada. En els indrets on es conreava cereal, es cremaven els rostolls i les restes de palla escampades pel camp i després es llaurava el terreny, abans de sembrar.

Les arts i els oficis del foc

La mitologia de l’edat del ferro ens presenta els ferrers i els terrissaires com uns grans “mestres del foc”, amb el qual fabriquen una matèria que no existia abans a la natura. Efectivament, el control del foc i els efectes que aquest té sobre la matèria que es treballa són els principals factors que defineixen el grau de mestratge en qualsevol dels oficis del foc, juntament amb d’altres que abracen des de la destresa i l’habilitat manual fins al coneixement de receptes secretes transmeses de generació en generació.

El ferro calent té un color carbassa rogenc i és fàcil de treballar a temperatures superiors a 1 000ºC, tot i que cal un gran esforç físic per a manipular-lo. El vidre calent, en canvi, té un color semblant a la mel i una consistència plàstica que exigeix a l’artífex un constant moviment. Tots els oficis del foc en algun moment del procés de producció en fan un ús ben particular, adaptat a les necessitats pròpies per tal de donar forma als objectes que produeixen. És a dir, per a forjar un objecte de ferro cal escalfar-lo primer a la fornal; per a construir un objecte de vidre cal fondre les primeres matèries per a fabricar la pasta vítria i, després, modelar-la en calent.

La particular relació que aquests oficis estableixen amb el foc fa que es requereixin unes eines que permetin una manipulació segura dels objectes i que afermin el control de les mans de l’artífex sobre l’objecte. Entre els ferrers, les grans dimensions de les tenalles de forja permeten mantenir una distància mínima de seguretat entre el ferro roent i la persona que el treballa, i faciliten la subjecció de la peça. Entre els vidriers, la llargada de la canya de bufar permet accedir dins del forn, extreure la pasta de vidre i donar forma a l’objecte.

Aquests oficis necessiten un forn que concentri l’energia calorífica produïda pel foc. Els primers forns foren de cocció de material ceràmic, amb una temperatura mínima d’uns 500-600ºC; els segons foren els de fusió de vidre, amb una temperatura de 800-900ºC, i els darrers foren els de forja del ferro, amb una temperatura mínima de 1 000ºC. La llenya fou el combustible emprat per al funcionament dels forns fins al segle XVIII, en què s’imposà l’ús dels carbons minerals i s’inicià, doncs, el primer pas vers la industrialització dels oficis del foc.

La relació entre el foc i la matèria s’estableix a través del color que pren l’objecte quan es treballa en calent. Per tant, l’observació dels canvis cromàtics esdevé un dels principals elements de judici a l’hora de decidir els processos tècnics que cal seguir. Potser el cas més exemplificador –o el més conegut per nosaltres– és el del ferrer que, quan aplica el tremp a les eines de tall, escalfa el metall a la fornal i espera que prengui “el color del tremp” per submergir-lo en aigua. Aquest cas il·lustra la importància del coneixement empíric que, transmès de l’experiència de pares a fills, o de mestre a aprenent, ha estat el responsable directe que se’ls hagi inclòs en l’esfera de “l’artesania”.

Els mètodes de treball dels oficis del foc són establerts des d’antic. Tant les eines com els processos tècnics utilitzats s’han mantingut pràcticament invariables i han arribat fins a nosaltres a través dels artesans. Cal tenir en compte, però, les diferències que hi ha hagut al llarg de la història entre els grans tallers dedicats a les produccions seriades i els petits obradors. La visió popular dels oficis del foc i la valoració que han tingut al llarg dels temps es fa palesa en la dita següent:

“Ofici de foc,
molta feina i guany poc.
Ofici de foc,
feina de mussol;
surt el que surt
i el foc fa el que vol.”

L’ofici de ferrer

El ferrer és l’operari que treballa el ferro o que en fabrica objectes mitjançant la forja, és a dir, mitjançant diversos processos de formació del metall en calent. L’obrador del ferrer, anomenat ferreria, s’estructura al voltant de tres grans àrees: la del foc, la de la forja i la del treball en fred. L’àrea del foc és destinada a escalfar el metall i és constituïda per la fornal, la bassa de carbó i la bassa d’aigua. La fornal és una estructura d’obra de superfície quadrada coberta amb una campana sobre la qual es fa foc. La flama es manté viva gràcies a uns corrents d’aire canalitzats per un tub anomenat tovera. L’àrea de la forja és situada prop de l’àrea del foc i s’hi treballa el ferro prèviament escalfat a la fornal; és constituïda per l’enclusa i les eines de forja. A l’àrea del treball en fred s’efectuen les operacions que no necessiten un escalfament previ del metall.

Les primeres fonts escrites sobre l’ofici de ferrer ens les proporciona la mitologia grega, que identifica la figura del forjador amb Hefest, déu del foc i dels metalls, que féu armes i armadures per a déus i herois. El seu homònim romà, Vulcà, tenia l’obrador a l’Etna, on forjà les armes d’Enees en companyia dels Cíclops, els ulls dels quals s’han interpretat com un record de la protecció ocular contra les espurnes. La capacitat de controlar el foc esdevingué, doncs, la manifestació d’una força magicoreligiosa que determinà una consideració xamànica de l’ofici de ferrer. Aquesta relació ferrofoc-terra ha perviscut al llarg dels segles, si bé sense el contingut simbòlic original, i s’ha manifestat sobretot en les representacions de dracs que encara avui decoren molts objectes de ferro, especialment els ferros del foc.

La terminologia de l’ofici és d’origen medieval: ens n’han arribat determinats topònims i alguns noms d’eines sense gaires modificacions. Així, fàbrica, fàbrega i fràbega eren els termes usats als segles XI-XIII per a designar el lloc on treballava el ferrer, anomenat faber, ferrarius, ferrer.

El procediment de conformació del metall desenvolupat a les nostres fargues i documentat des del segle XII és conegut arreu amb el nom de “farga catalana”. Facilità el procés d’obtenció del ferro a partir del mineral, augmentà el volum de producció i millorà la qualitat dels productes resultants.

L’ofici de terrissaire

El procés de fabricació dels objectes de terrissa inclou diverses etapes, que s’inicien amb l’obtenció i preparació de les primeres matèries, és a dir, argila i aigua. Neta l’argila, es mescla amb aigua i es forma una massa que es pasta amb les mans per tal de compactar-la i homogeneïtzar-la. El modelatge de la massa es pot fer a mà o amb l’ajut del torn de terrissaire. Un cop se li ha donat forma, un cop seca, se sotmet a la cocció, que transforma els components de l’argila en un nou material, la terrissa o ceràmica. L’objecte cuit és dur i rígid, però porós. Es pot impermeabilitzar amb cobertes transparents, els vernissos, o bé opaques, els esmalts. La decoració de l’objecte es pot efectuar abans o després de coure’l, però el procés més comú és coure’l de primer, envernissar-lo o esmaltar-lo i tornar-lo a coure. Les fornades afecten la coloració dels objectes: el resultat final dependrà del comportament del foc i no es descobrirà fins que no haurà acabat la cuita.

La cocció necessita l’acció del foc i es realitza al forn. El forn tradicional de terrissaire és l’anomenat forn àrab. És una construcció de material refractari que consta de dos pisos separats per una volta plena de forats, anomenada garbell, coberta per una cúpula també amb forats, els espiralls. El pis inferior, on es crema la llenya, rep el nom de fogaina. Cal que la llenya estigui ben seca; si no, els fums podrien alterar el color dels objectes esmaltats. A Catalunya es feien servir branques de bruc, d’estepa, boix, argelagues o gatoses, tot i que correntment s’utilitzava aquella llenya que es tenia més a mà. La cambra superior és destinada a contenir les peces que s’han de coure. Els càntirs, plats, escudelles, olles, cassoles, etc. s’in trodueixen a la cambra a través d’una obertura anomenada taparada. Un cop carregat el forn, la taparada es tapia amb maons units per una pasta feta de cendra i aigua, deixant un espiell per controlar la temperatura interior i l’atmosfera de cocció, operacions que es realitzen a vista prenent com a referència el color de la flama. La particularitat d’aquest tipus de forn és que no té xemeneia: el tir es produeix des de la boca de la fogaina als espiralls de la cúpula, que, en destapar-los, permeten dirigir el foc i augmentar la temperatura a la zona descoberta. Així, doncs, la cocció s’inicia a foc baix, que es va atiant fins a aconseguir la temperatura desitjada, tot evitant els contrastos bruscos que esquerdarien els objectes enfornats.

Un taller de terrissaire constava de tres àrees: a la primera es pastava el fang, ja net d’impureses; a la segona es realitzava el modelatge dels objectes, amb el molinet de moldre els òxids i el torn, i s’aplicaven els vernissos o els esmalts; a la darrera tenia lloc l’assecament dels objectes abans d’enfornar-los. En un altre espai hi havia el forn i el cobert per a la llenya.

El forn medieval era molt semblant a l’àrab i ha estat utilitzat pels terrissaires fins fa poc. Davant del risc que comportaven les cuites, els terrissaires solien resar una oració cada vegada que tancaven la porta del forn i iniciaven una cocció. Quan la cuita havia finalitzat, deixaven reposar les peces dins el forn durant tres o quatre dies i obrien els espiralls perquè hi circulés aire fresc. Era comuna la utilització col·lectiva d’un forn: els terrissaires hi portaven a coure les peces que havien fabricat als obradors respectius.

La progressiva especialització de l’ofici va requerir forns més perfeccionats que retinguessin la calor, mantinguessin els productes ordenats i permetessin un control dels efectes del foc sobre aquests productes. Eren de dues cambres: la inferior per a la llenya i la superior per als productes, separades per un pis amb un orifici per on pujava la flama. Els objectes s’introduïen per la part superior del forn i, un cop carregat, es cobria amb peces de terrissa trencada col·locades directament sobre els objectes i una capa de terra, deixant uns espiralls per a la sortida del fum i dels gasos.

Els terrissaires que fabricaven terrissa comuna rebien el nom d’ollers i gerrers, mentre que els qui produïen ceràmica esmaltada i decorada, considerada de luxe, eren els escudellers. Hi havia terrissaires especialitzats en diverses operacions del procés productiu o en la manufactura de determinades tipologies. Així, el pastador pastava l’argila, el pisaire modelava la pisa, els platers emmotllaven els plats. Tanmateix, la majoria de peces fabricades eren destinades als usos quotidians, solien ser bastes, rugoses, de tons grisos i sense decoració.

L’ofici de vidrier

El vidre és una substància dura i trencadissa quan és freda, però pastosa i plàstica a temperatures elevades, generalment transparent o translúcida. S’obté de la fusió d’una mescla d’elements vitrificants (sílice o òxid de bor), fundents (àlcalis, especialment carbonat de sosa) i estabilitzadors (calç). El foc és, doncs, un element imprescindible tant per a la creació de la pasta de vidre com per a donar forma a l’objecte que es vol fabricar. La fusió és la primera operació que cal fer si es vol obtenir vidre i, juntament amb la de bufar, és una de les més importants del procés productiu.

L’ofici de mestre vidrier exigeix un coneixement exhaustiu dels elements que componen la pasta, guardats zelosament al llarg de la seva història, però, sobretot, requereix un domini dels efectes del foc sobre la matèria.

El taller de vidrier té com a centre el forn, on es realitzen les tres operacions bàsiques de fabricació d’un objecte de vidre: la fusió de la primera matèria, el reescalfament del vidre durant el procés de treball i el refredament lent de la peça acabada. Les tres operacions es poden realitzar en un únic forn o en forns diferents: forn de gresols o de fusió, forn de reescalfament i forn de recuita.

El forn de gresols és una estructura d’obra formada per dues cambres sobreposades i coberta amb volta. La cambra inferior és destinada a la combustió de llenya, que s’introdueix a través d’una obertura central que rep el nom de boca. La cambra superior, anomenada nau, és formada per un terra refractari amb un orifici central que comunica els dos espais, a través del qual el foc circula lliurement. La nau és destinada a la fusió dels elements vitrificants i s’hi dipositen els gresols, que són els recipients de terra refractària on té lloc la fusió de les primeres matèries. El forn de gresols assoleix una temperatura màxima d’uns 1 600ºC i només s’apaga una o dues vegades l’any per netejar-lo o reparar-lo. Al forn de treball, el vidrier hi escalfa la peça que està treballant a una temperatura d’entre 800ºC i 900ºC, amb què la pasta manté una consistència prou viscosa per a adherir-se a la canya.

Les eines de vidrier són senzilles i han sofert pocs canvis al llarg de la història de l’ofici. La canya de bufar és una de les eines bàsiques del vidrier. És un tub de ferro buit, de 2 cm de diàmetre i una longitud d’entre 120 i 180 cm, que permet d’extreure la pasta de vidre del forn i bufar-la per tal de conformar la peça. El marbre és una planxa, generalment de ferro, que serveix per a arrodonir i igualar la bola de pasta de vidre acabada d’extreure amb la canya. Els motlles, de fusta o metall, s’utilitzen per a donar forma a la peça. Els ferros i les pinces són els instruments amb els quals el vidrier modela l’objecte i li afegeix les porcions de vidre amb què conformarà les parts accessòries. Completen l’equip les tisores per a tallar el vidre en calent i el puntill, una barra de ferro massissa de la mateixa longitud que la canya, emprada per a sostenir la peça treta del forn, fer-hi el broc i acabar-la.

El procés d’elaboració d’un objecte de vidre és sempre dinàmic i combina els moviments compassats i perfectament calculats del mestre vidrier amb el buf a través de la canya. De fet, el comportament de la pasta de vidre està tan vinculat als moviments fets pel vidrier que a cada forma li correspon un impuls. Durant els segles VIII i VII aC els fenicis exportaren les tècniques del vidre per tota la Mediterrània, i entre els segles II i I aC aparegué la tècnica del vidre bufat, probablement a Síria, gràcies a la descoberta de la canya i del forn de reverberació. Els primers vidriers es col·locaven dempeus i bufaven la bombolla de pasta de vidre dins d’un motlle, la qual s’anava inflant i adaptant a les parets d’aquest. A poc a poc, els mestres vidriers aprengueren a treballar la pasta lliurement i aconseguiren una gran varietat de tipologies adaptades a la funcionalitat de les peces.

Les armes de foc

Però hem dit que el foc és també destructiu. I no sols a causa dels incendis fortuïts. Hi ha un ús destructiu del foc, sobretot a les guer res, ja des de l’antigor: l’incendi provocat de cases i de camps i de ciutats emprant des de fletxes incendiàries fins a napalm. Sembla que ja al segle VII els exèrcits de bizantins i àrabs utilitzaven l’anomenat foc grec —segurament petroli brut— i altres barreges pirogèniques a base de salnitre, nafta i sofre. I que al segle IX ja es construïen granades llançades a mà en petits tubs de coure. I que al segle X ja s’utilitzava el trabuc…

L’islamisme va transmetre els coneixements i les tècniques pirogèniques de la Xina a Europa, en especial l’ús de la pólvora. Perquè sembla que la pólvora fou produïda per primera vegada a la Xina, on era usada en focs d’artifici. Els àrabs van començar a emprar-la en el setge de Niebla, l’any 1257, amb fins militars. En tot cas l’extensió del seu ús per a la guerra arreu d’Europa es va donar ja durant la segona meitat del segle XIII.

Al segle XIV, de les catapultes es va passar als canons i les bombardes, tant en les guerres terrestres com en les navals. I al final del segle XVIII les bales de pedra i de ferro fos es van convertir en granades d’espoleta o de percussió —anomenades també, aleshores, magranes.

L’artilleria va ser una de les grans revolucions tècniques dels segles XV i XVI. Sembla que la seva primera aparició a occident fou en la batalla de Crécy l’any 1346, tot i que la utilització de la pólvora no es generalitzà fins al segle XV. El seu rendiment es va manifestar de forma espectacular en el setge de Constantinoble, l’any 1453, quan l’artilleria turca va ser decisiva per a esfondrar les muralles. Al mateix temps va tenir lloc el desenvolupament d’armes portàtils o “canons de mà”, ja utilitzats a Perusa i a Augsburg el 1381. L’artilleria lleugera disposava d’arcabussos de metxa. El desenvolupament d’aquestes armes ha anat in crescendo: mosquets, escopetes, fusells, metralladores, i també pedrenyals, pistoles i revòlvers, i tot el que s’anomena armament convencional.

A Catalunya, Ripoll va ser un dels principals centres manufacturers d’armes de foc. Des de la fi del segle XII disposava d’una potent indústria del ferro, que s’extreia de les menes pirinenques i prepirinenques. Les seves fargues produïen eines per a l’agricultura, reixes, armes blanques i ballestes. A mitjan segle XVI, la indústria d’armes ripollesa s’especialitzà en les noves armes de foc portàtils, i al XVII Ripoll n’esdevingué un dels grans centres productors del país: els seus arcabussos, mosquets, pedrenyals, escopetes i pistoles s’exportaven arreu de la Península. Alguns dels tallers ripollesos —com els Deop— van mantenir la seva producció fins a mitjan segle XIX. Al darrer terç del segle XVIII, quan Ripoll no arribava a 4 000 habitants, hi havia 400 persones que treballaven en la fabricació i el transport d’armes, entre les quals 44 mestres canoners, 77 mestres panyeters i 20 mestres encebadors. Tots formaven part de la confraria de Sant Eloi. La decadència de la indústria armera ripollesa va venir de la competència de la sorgida a Astúries i de la substitució de la farga catalana pels alts forns en l’obtenció del ferro. Com cantava la Cançó del mestre Jan, de Francesc Pelagi Briz:

“Sense fargues no hi hauria
cap enginy de guerra o pau…”

Tot i que l’ús de la pólvora no és ni ha estat exclusivament militar, sinó que s’usa també per a barrinar roques, per a enderrocar construccions, per a salves i per a focs d’artifici, i que les armes de foc tenen també ús per a la caça i per a esports de tir, cal reconèixer que l’ús bèl·lic ha estat i és terriblement predominant. Potser per això els déus de la mitologia grega van evitar fins on van poder l’apropiació del foc per part dels humans.

Des dels inicis de l’ús bèl·lic de la pólvora i de les armes de foc fins a la capacitat destructiva de les bombes atòmiques i nuclears, des dels obusos i morters, els bazuques, els torpedes, les bombes incendiàries i els còctels Molotov fins a l’actual artilleria atòmica dels míssils, la cursa armamentista ha anat in crescendo i ha portat a la insostenible inseguretat mundial en què actualment vivim, més greu que l’anomenada “guerra freda”, que ens ha portat fins a les actuals guerres “preventives” i a la reacció apocalíptica del terrorisme desfermat. Des de l’inici de la implantació de l’ús de la pólvora, l’ordre de “foc!” ha esdevingut cada cop més estremidora.

El foc desfermat

Qualsevol combustió produeix una irradiació de calor i l’emissió de fums, més o menys densos, que comporten modificacions en la matèria, però que sobretot fan impossible la vida a partir d’una certa temperatura. Aquests efectes poden ser beneficiosos –per exemple, quan es cuina o es vol esterilitzar un recipient submergint-lo en aigua bullent–, però poden esdevenir extraordinàriament perjudicials si el foc es produeix de manera descontrolada.

L’incendi ha estat, des de sempre, el gran perill que ha comportat el necessari ús del foc. Des de l’inici dels temps, l’únic causant natural del foc ha estat el llamp, però també des de l’inici dels temps les societats humanes han trobat un gran aliat en el foc per a les seves campanyes militars, aliat propagador de gran destrucció entre la gran concentració urbana víctima de la guerra. Per tant, podem distingir clarament dues menes d’incendis: els naturals, que s’apaguen sols i afecten generalment àmbits forestals, i els antròpics, que afecten normalment nuclis urbans.

Els incendis naturals, que tenen com a única causa natural, tant en l’actualitat com en el passat, el llamp, no sembla que preocupessin gaire, s’iniciaven sols i també s’extingien sols. Tanmateix, les legions romanes, al seu pas i en la construcció de les primeres vies de comunicació, no s’aturaven pas a apagar els focs dels seus campaments, igual que segles més tard va fer l’invasor napoleònic a Europa. Els primers grans incendis a les ciutats van ser provocats per les guerres, i la concentració urbana entre muralles amb l’estretor consegüent dels carrers facilitava el desastre.

Els efectes de la Revolució Industrial comportaren els grans incendis de l’època. Les estructures urbanístiques medievals acolliren els “Vapors” o primeres fàbriques, on es produïen des de teixits fins a alcohols, processos productius que requerien l’emmagatzemament de grans quantitats de fusta i carbó per tal que les noves màquines de vapor funcionessin. Als carrers de les ciutats més importants, la il·luminació amb llums d’oli va deixar pas al gas, una combinació explosiva. I va cremar tant com podia cremar. Les cròniques relaten importants i dramàtics incendis urbans. Les freqüents explosions de les calderes de les fàbriques semblava que era el preu del progrés. Les autoritats no paraven de promulgar lleis de prevenció d’incendis i va arribar a regular-se l’encesa de ciris a les esglésies i a les cases.

A mitjan segle XIX, un invent notable, el ferrocarril, també va irrompre en els camps i boscos escampant guspires entre la fumerada. També la progressiva ocupació humana de la terra incrementava el risc dels incendis forestals. Tots els ciutadans van haver d’aprendre a conviure amb els incendis, a patir-los i a lluitar-ne en contra, i a respondre a la crida que feien les campanes de les esglésies quan convocaven amb urgència a lluitar contra el foc.

A partir de mitjan segle XIX, la conflictivitat social, per exemple, provocà a Barcelona, ciutat industrial per excel·lència, incendis no tan sols de fàbriques, sinó també de convents i esglésies, edificis que eren veritables polvorins tant pels materials que emmagatzemaven, les primeres, com per la primera matèria dels elements artístics i mobles que contenien, i de la qual estava feta la seva estructura arquitectònica, els segons. Aquests fets van provocar que moltes fàbriques decidissin traslladar les seves instal·lacions a poblacions de l’extraradi barceloní per tal d’evitar les conseqüències del descontentament obrer.

Cartell editat el 1937 per la Conselleria d’Agricultura de la Generalitat i que formà part d’una campanya de protecció de la riquesa forestal de Catalunya.

Fototeca.com

Per esmentar tan sols un exemple d’incendis al nostre entorn natural, hem de parlar dels que ha patit la muntanya de Montserrat els darrers dos segles. El primer es va produir el 3 de setembre de 1861. La notícia arribà a Barcelona amb el tren de Lleida i provocà una mobilització immediata de monjos, ciutadans i exèrcit. Es tornà a cremar al mes d’agost del 1986 i el drama es va repetir encara a l’estiu del 1994. Però el 1994 portà també un incendi dels pitjors que es recorden quant a gravetat. Al mes de gener d’aquest mateix any un aparatós incendi destruí el Gran Teatre del Liceu, tot i que no era pas la primera vegada; ja s’havia cremat el 9 d’abril de 1861.

Barcelona també va veure com el 1932 desapareixien, per l’efecte devastador de les flames, els magatzems El Siglo, i a partir del febrer del 1937, Catalunya conegué el terrible flagell dels bombardeigs navals i aeris de l’exèrcit feixista, que afectaren nombrosíssims edificis i provocaren moltes víctimes entre la població.

Els incendis i les tècniques de prevenció i d’extinció

Quan un foc no és desitjat l’anomenem incendi. El concepte de “prevenció”, en un sentit ampli, abraça el que en l’argot defineix la regla de les 3P: previsió, prevenció i protecció. La previsió determina la probabilitat que es produeixi un sinistre, les seves conseqüències i les mesures de prevenció i de protecció que caldria adoptar. La prevenció fa referència al conjunt de mesures preses per a evitar, contrarestar o disminuir el dany en cas d’incendi o d’altres danys, segons l’anàlisi feta. Finalment, la protecció és el conjunt d’elements o dispositius utilitzats per a cobrir algú o alguna cosa contra el perill o dany, en aquest cas, per causa d’incendi.

Fa milers d’anys que l’espècie humana veu l’incendi com una de les calamitats naturals més temibles i freqüents; el llamp és al capdavant de les causes primitives d’origen d’incendis naturals. Després de la gran descoberta del foc, la principal causa d’origen dels incendis ha passat a ser l’home amb la seva deixadesa o la mala intenció. Avui, el risc d’incendi és considerat un risc antròpic i s’estudia com un dany derivat de l’activitat humana; la tecnologia i els nous materials han anat incrementant aquest risc.

Si fem un cop d’ull als pobles antics, sabem que en el Codi d’Hammurabi, del segle XVII aC, hi consten prescripcions de protecció contra incendis. Els grecs tenien organitzats sentinelles per vigilar les ciutats durant la nit i donar l’alarma en cas d’incendi. L’imperi Romà regulà aquests serveis de vigilància que anomenà vigiles. El pas del temps evolucionà molt poc aquests conceptes; a l’edat mitjana l’incendi es considerava un dany inevitable. A partir del segle XVI, en què l’artesania obrí pas a una modesta industrialització, els incendis van ser cada vegada més freqüents i es va veure la necessitat de combatre’ls d’una manera pràctica. A mitjan segle XVII, els municipis més avançats ja tenien rudimentàries màquines hidràuliques que impel·lien l’aigua subministrada per fileres de veïns que es passaven les galledes de mà en mà. No és fins al segle XIX que, amb el suport de companyies d’assegurances, es generalitzaren les organitzacions de bombers, que després van ser assumides pels ajuntaments. L’any 1855 ho va fer l’Ajuntament d’Olot, el 1861 el de Puigcerdà, el 1865 el de Barcelona, i així d’altres (Manlleu, Rubí, Tàrrega, la Sénia, etc.). Al final del segle XIX s’introduïren les primeres bombes de vapor que utilitzaven l’energia d’un foc controlat per a moure les bombes d’aigua. Després fou el motor de combustió interna que substituí la tracció animal per desplaçar aquests ginys.

Torre de control per a la prevenció dels focs.

Fototeca.com – G. Serra

A l’època moderna, la ràdio i el telèfon revolucionaren la coordinació dels serveis contra incendis. Les dues grans guer res mundials captaren noves formes d’extinció amb elements químics (escumes, pols, neu carbònica i gasos halogenats). Actualment, el camp de l’electrònica està revolucionant les tècniques de detecció i de protecció. Fa poc més d’un segle no es coneixia l’acer estructural, no s’havia utilitzat el formigó armat en l’edificació i es començaven a construir els primers gratacels; pot costar d’entendre, però el problema dels incendis actualment també ha canviat i el coneixement sobre el foc ha crescut de manera considerable: les tècniques de prevenció són temes de freqüents estudis universitaris i els governs s’esforcen a unificar els mètodes d’avaluació del risc d’incendi.

El foc en la religiositat i la festa

En moltes religions, el foc –i la llum que se’n deriva– ha estat expressió d’ofrena a la divinitat. La llum s’identifica amb l’esperit, amb l’ànima o principi vital: els ciris, les candeles, les espelmes i les llànties enceses signifiquen presència espiritual; per això cremar cera per a un difunt és mantenir-ne viu el record, una expressió de pervivència. Aquesta pràctica pagana, que l’Església inicialment va combatre i no va incorporar a la litúrgia fins a mitjan segle IV, actualment va més enllà de l’estricte context religiós: una flama sempre encesa homenatja el monument a un heroi nacional, o al soldat desconegut; i en els atemptats terroristes se solen col·locar a terra candeles enceses en record de les víctimes mortals.

En el cristianisme trobem nombrosos exemples del simbolisme de la llum: les llànties cremant permanentment a l’altar del sagrament eucarístic; els ciris encesos davant les imatges dels sants –avui sovint substituïts per imitacions elèctriques–, com a exvot, per demanar el seu ajut –una expressió que s’ha estès al llenguatge quotidià ja sense cap connotació religiosa. També s’encenen cirials a l’altar on se celebra missa, i es porten candeles enceses com a ofrena de llum a les misses de difunts, i en la festa de la Presentació del Senyor i Purificació de la Mare de Déu, anomenada popularment la Candelera. En la litúrgia baptismal s’encén un ciri, que simbolitza la fe de l’infant batejat, com també en els ritus d’incorporació de neòfits, d’ingrés en religió o en una confraria –“qui sigui confrare, que prengui candela”– i d’assumpció d’un càrrec públic, com el de pabordessa o majorala del Roser: tal era el cerimonial del ball del ciri a Castellterçol. El ciri pasqual, símbol del Crist ressuscitat, presideix la litúrgia de la vetlla pasqual i tot el cicle de Pasqua.

Una altra expressió popular és la devoció medieval de la Candela de la Mare de Déu, consistent a mantenir encesa permanentment una candela o cerilla davant la imatge de la Verge per tal d’implorar la seva protecció contra la pesta. En algunes poblacions s’explica que es va fabricar una candela tan llarga com el perímetre de la muralla, amb aquesta finalitat. A Reus, la devoció de la candela es vincula directament a la creença popular en l’aparició de la Mare de Déu de Misericòrdia a la pastoreta, el 1592.

Una altra pràctica laica d’encendre espelmes, llumins i encenedors s’ha estès a la cultura de masses, en molts concerts de cantautors en pavellons esportius o als carrers i places, on milers de bengales espurnegen en els multitudinaris espectacle de llum i so. També els pastissos d’aniversari incorporen tantes espelmes com anys celebra la persona homenatjada; tot i que semblaria més significatiu encendre’n una més simbolitzant el nou any de vida que es festeja, que no apagar-les totes.

El foc ha estat, des de sempre, un dels components indispensables de la festa. Foc funcional en la mesura que possibilita la utilització de l’espai festiu a la nit o escalfa els assistents que s’apleguen al seu entorn per dansar o menjar. Foc ritual perquè purifica l’entorn i les persones o animals que l’envolten, perquè simbolitza la renovació cíclica o consuma el sacrifici del ninot que representa la transgressió carnavalesca.

En la festa, trobem el foc dins l’espai domèstic –el tió de Nadal, les espelmes per Tots Sants…–, però sobretot a l’exterior, al carrer i a la plaça: en els seguicis infantils amb falles o torxes per Nadal o a la vetlla dels Reis, les fogueres o foguerons de Sant Antoni, per Sant Sebastià, Sant Blai, Carnaval i els populars focs de Sant Joan… Les atxes de vent, els ciris i brandons que acompanyaven la marxa de les processons amb tal profusió que van popularitzar l’expressió de “no hi ha més cera que la que crema”.

El foc és present com a resultat de la combustió de la llenya o de la cera, però també amb l’ús d’artificis pirotècnics. Efectivament, la pólvora, més enllà del seu ús militar o en les barrinades i altres treballs d’explotació minera, manté una destacada presència en l’àmbit festiu.

Es podria afirmar que la festa i el foc estableixen un diàleg en el qual les capacitats del foc es combinen i contrasten amb les característiques de l’estació de l’any. Així en la celebració del Nadal, propera al solstici d’hivern –la nit més llarga de l’any– es reforça el simbolisme del triomf de la llum sobre les tenebres. Avui, l’enllumenat nadalenc dels carrers és elèctric, però la llum de les espelmes segueix ben present en la iconografia nadalenca, encara més a partir de l’adopció del costum de l’arbre nadalenc. En canvi, a la nit de Sant Joan, prop de la celebració del solstici d’estiu –la nit més curta– defugim les grans il·luminacions en benefici de la llum matisada dels fanalets i de les fogueres. Les fogueres d’hivern convocaven els veïns al carrer i, a l’estiu, el foc dominant és el pirotècnic. Destaquen les colles de trabucaires i galejadors i les de diables, protagonistes dels correfocs pels carrers –que obliguen els participants a portar indumentàries ben poc adients amb la temperatura ambient– i castells de foc.

Els focs solsticials i els rituals del foc nou

Una gran part de mites, tradicions, creences i rituals de la conca mediterrània tenen el foc com a base central de la seva litúrgia, i és en aquest àmbit on el caràcter imaginatiu de la nostra cultura troba en el foc un gran mitjà d’expressió col·lectiva. D’entre els ritus, destaquen les fogueres pròpies de les festes dels solsticis: el de l’hivern, per Nadal, amb el seu ritu de “foc nou” i de foc casolà representat en el tió, supervivència de la creença primitiva que el foc era una propietat acumulada en els arbres; i el de l’estiu, per Sant Joan, amb focs que ens purifiquen d’allò que és vell, i tions –falles– cremant a la muntanya i a les places. Arreu d’Europa, des de temps ben remots, els camperols han tingut per costum encendre fogueres alguns dies concrets de l’any i ballar al seu voltant o saltar-les. Aquests tipus de costums poden rastrejarse fins a l’edat mitjana, i les seves analogies amb costums semblants practicats en l’antiguitat mostren que cal cercar-ne l’origen en una època molt anterior a la difusió del cristianisme. Les èpoques de l’any en què regularment s’encenen aquestes fogueres són la primavera i l’estiu, però en certs indrets les encenen també al final de la tardor i durant l’hivern, particularment a la vigília de Tots Sants, el dia de Nadal o la vigília de l’Epifania.

Sense pretendre fer un inventari del conjunt de manifestacions festives de foc, un tomb pel calendari ens mostra com aquestes sovintegen, en diferents àmbits, durant tot l’any. A la tardor, Tots Sants havia estat una festa de caràcter familiar en la qual el foc i les ofrenes de llum tenien una gran importància, en memòria dels morts. La celebració de la castanyada, vinculada a la idea del retorn dels difunts que atorgaven la seva protecció, reunia la família a l’entorn del foc a terra. Un costum que encara es conserva, per bé que força menys generalitzat que en el passat, és encendre una espelma o xinxeta al menjador de la casa, en record dels difunts de la família, o a l’habitació on dormia una persona que ha mort no fa gaire temps.

També dins de l’àmbit familiar trobem tradicions de foc relacionades amb Nadal. Aquesta festa s’escau a l’entrada de l’hivern, un moment que es caracteritza per les baixes temperatures i les nits més llargues de l’any. Fred i foscor eren, per tant, condicions ambientals prou perceptibles per als nostres avantpassats. En aquest context trobem un costum –avui emblemàtic de la nostra tradició– vinculat, si més no inicialment, amb el foc domèstic: el tronc de Nadal o tió, esmentat abans. El tió no era, en principi, altra cosa que el tronc que cremava a la llar, al foc a terra. Encara hi ha, allà on l’estructura de les cases ho fa possible, alguns indrets on el tió és un tronc que es posa a cremar a la llar de foc.

Un cop entrats a l’any nou, una de les primeres celebracions és la nit de Reis, que, tot i la seva clara relació amb el cicle nadalenc, participa d’un seguit de tradicions del cicle hivernal relacionades amb el foc. Amb els infants com a protagonistes, en moltes poblacions el fet d’anar a esperar els Reis constituïa tradicionalment una pràctica que no acabava amb l’arribada d’aquests. Eren cerimònies en les quals la llum –en forma de torxes o manats d’herba encesos– i el soroll –campanes o esquelles– tenien molta importància.

Les fogueres hivernals tenen la seva màxima expressió a l’entorn de Sant Antoni, el 17 de gener: en trobem en nombroses poblacions de les comarques meridionals del Principat, al País Valencià, les Illes i la Franja. Les fogueres hivernals constitueixen un ritual de renovació, que propicien el pas de l’hivern a la primavera, i de purificació, perquè cremen el mal, representat pel dimoni o per un ninot. L’arbre que centra la foguera simbolitza l’arbre de la vida, l’eix del món –també l’enlairen en moltes poblacions en la festa del primer de maig. Les fogueres de Sant Antoni tenien segurament també un significat profilàctic envers els animals de treball o les persones. Fer passar els animals de tir o els ramats entre focs és un antic ritu de purificació i protecció present en nombroses cultures. A més, a les poblacions on es fa la representació teatral de carrer de la vida de sant Antoni, els dimonis intenten cremar el sant sense aconseguir-ho: el personatge resta durant uns minuts sota el foc de la barraca. La foguera és el centre de la celebració. Al seu voltant s’aplega la comunitat, es menja i es realitzen les diverses activitats festives.

Les fogueres, com a punt de reunió, constitueixen un element comú de moltes altres festes d’hivern. En serien exemples les fogueres a les ermites, les que centraven les danses de corrandes de les fadrines o les que acompanyaven el ball de coques a la plaça, a les festes majors d’hivern de les comarques del Priorat i de l’Ebre. Trobem fogueres per Sant Pau, Sant Sebastià, Sant Blai, Santa Àgata i en altres celebracions del cicle hivernal fins que, al final del carnaval, la crema del Carnestoltes assenyala la fi del període, purificant la comunitat dels pecats i excessos comesos durant aquelles diades. Efectivament, les fogueres de final de l’hivern són de purificació quan es crema la representació satiritzada del mal comú –en les fogueres valencianes de Sant Josep, en la representació del Carnestoltes, en els ninots o judes– que corona algunes fogueres hivernals. En canvi, quan el foc es fa present en la litúrgia de Pasqua –la cerimònia del foc nou a la porta de les esglésies en el transcurs de la vetlla pasqual–, s’insisteix en el seu significat de renovació de la vida.

La nit de sant joan

Els focs que tradicionalment s’encenen la nit de Sant Joan no són altra cosa que la pervivència d’un ritu precristià de celebració del solstici d’estiu, que justament s’escau per aquelles dates. En aquests ritus pagans, el foc, símbol del sol, hi té un paper central. El ritual presenta, a més, un vessant profilàctic i màgic. Davant la impossibilitat de fer desaparèixer aquest ritu, l’església acabà associant-lo al culte a sant Joan.

A Catalunya, entre totes les festivitats ígnies, ha destacat sempre la popularitat i el comunitarisme de la celebració estival, en què la gent es reunia en algun lloc a l’aire lliure, encenia una enorme foguera i ballava i es divertia plegada. Segons els indrets, les fogueres reben diversos noms. Els més coneguts són els de barraques, fogueres, foguerades, gales, gales-gales, llamarides, xerades, galades, coves, faites, haros, falles, focs i foguerons. Les falles són brandons mòbils i es caracteritzen pel fet de poder-se traslladar d’un lloc a un altre. La baixada o el fet de giravoltar-les o córrer amb elles pel poble o per les roques és la pervivència força pura dels rituals lustrals. La falla ha de ser proporcionada en pes i llargada amb la persona que la portarà. Són troncs grans i esquerdats per l’extrem més gruixut, i clavetejats i fornits de trossos de teia.

Per a la foguera es reunia molta palla i el cap de família havia de contribuir a portar-n’hi. Es procura que el foc faci molta resplendor i els objectes que s’hi tiren acostumen a ser mobles vells, caixes buides, coves, estores, escombres, llenya de qualsevol mena, palla de faves, mates d’argelaga, entre els més generalitzats. També és costum de fer soroll tirant petards, encendre coets voladors i altres artificis, com focs grecs, bengales, focs d’artifici; disparar escopetades i fer xivarri amb corns, xiulets, esquelles i altres instruments rudimentaris.

Costums molt estesos són els de saltar fogueres, acostar les criatures als focs o de tirar-hi cabeces d’alls per menjar-se-les després per tal de prevenir les malalties, sobretot de la pell. La virtut dels tions retirats del foc i enterrats a l’hort era contra les bèsties perjudicials i amb finalitat purificadora. En diverses zones dels Pirineus era costum que les mestresses de casa retiressin un tió encès de la foguera de Sant Joan i de la de Sant Pere per colgar-lo a l’hort per tal d’eliminar cucs i insectes. Els pastors tenien per costum fer passar els ramats pel mig de les flames per curar-los de qualsevol malaltia, i molts pagesos apagaven el foc de casa i el tornaven a encendre amb brases que agafaven de la foguera del solstici d’estiu. En d’altres contrades posaven un tronc cremat sota la teulada per protegir-se dels incendis.

Els focs de la nit de Sant Joan tenen caràcter col·lectiu i estan coronats per un bastó, una escombra o un ninot, que podria ser el primitiu vestigi del pal central. La foguera es feia a la plaça o en una cruïlla, davant de les cases de pagès o en llocs alts. Era costum ballar-hi al voltant mentre els dansaires miraven el foc. També era costum posar pedres davant del foc perquè adquirissin virtuts magicomedicinals. Hi ha llocs on posen cadires velles al voltant de la foguera perquè s’hi asseguin les ànimes dels difunts. Els focs, a més, es consideraven una protecció contra la bruixeria, els llamps, les pedregades, les malalties dels animals i de les persones. Sovint el padrí posava al cim de la foguera una bandera, però era més generalitzat coronar la foguera amb un ninot de palla de faisó masculina o un barret o un cove que els nois apedregaven per fer-lo caure a les brases.

El salt de les fogueres responia al sentit del desig de purificació per curar-se de tota mena de malalties i el salt que feien les dones responia al ritu de fecunditat. Es deia que els fadrins no eren aptes per a casar-se fins que no havien saltat set focs de Sant Joan, i que les fadrines que voltaven set focs es casaven abans d’acabar l’any. Saltar també curava de qualsevol malaltia, com clavar claus a la fusta que es cremava o tirar alls al caliu i menjar-se’ls; a les cendres, també, se’ls atribuïen virtuts remeieres. Hi havia el costum de passejar-se descalç per damunt les brases sense cremar-se i també de fer-hi passar els ramats. Es creia que mirar la foguera de fit a fit escurçava la vista, i que recollir un tió i enterrar-lo a l’hort portava fertilitat.

La funció del món vegetal, especialment dels arbres, ve donada pel símbol de la regeneració. L’explicació és òbvia: el foc regenerador i símbol solar neix de la combustió de la fusta, la fusta el conté. Per això les cendres de les fogueres de Sant Joan i les del foc de Nadal sempre han estat considerades sagrades pels pobles pirinencs. Unes i altres retenen el poder fertilitzador del sol en els seus moments més àlgids, fan créixer les plantes de què tenen cura els humans i de què s’alimenten. A les masies tradicionals dels Pirineus era un costum força observat que el foc de la llar només es deixés apagar –durant unes quantes hores– coincidint amb la celebració de Nadal i la de Sant Joan. De fet, els habitants de les serralades festejaven els solsticis amb grans pires de foc: a l’hivern amb el foc de tió nadalenc, a l’estiu amb les fogueres de Sant Joan. Després, cada família agafava un tió encès de la gran foguera comunal i, amb ell, encenia el foc domèstic que restava encès durant els sis mesos següents, fins al proper solstici. Era tradicional posar a la llar un tronc enorme d’alzina o de roure que havia de cremar durant el següent mig any (Violant i Simorra, El llibre de Nadal).

L’allunyament del foc i la seva ritualització

Avui és escassa o nul·la la relació que podem tenir amb les cuites dels nostres avantpassats primitius i amb la seva percepció de la natura, que reflectiren en els seus mites i els seus rituals. Fins i tot, i sense que els nexes siguin gens explícits, l’aparell de televisió ha ocupat el lloc central que antany tenia el foc de la llar; de la mateixa manera que “les històries de la tele” han ocupat el lloc de “les històries a la vora del foc”. La ciència i la tecnologia han posat fi a molts dels “misteris” del foc i ens han apropat a la natura, d’una manera, podríem dir, molt més secularitzada. En l’era industrial, la màquina de vapor va substituir les antigues fonts d’energia per unes altres, en les quals el foc apareixia mediatitzat. Així mateix, el ferrocarril –primer de carbó i actualment electrificat–, el tramvia –primer de mules, després, també, de foc i finalment elèctric– i l’automòbil substituïren el transport de tracció animal, com el vaixell de vapor –o simplement vapor– va substituir els vaixells de vela i les embarcacions de rems. Recordem que xofer ve del francès chauffeur, “fogoner” d’una locomotora, que al seu torn, prové de chauffer, “escalfar”. En les màquines mogudes per qualsevol mena de gas, pels derivats del petroli o per l’electricitat –produïda en centrals hidroelèctriques, tèrmiques o nuclears–, el foc ja no és pràcticament visible, tot i l’espurna que les posa en funcionament. Malgrat tot, continuem dient “encendre” i “apagar” un llum o una màquina, i “engegar” –segurament provinent del llatí instigare– en el cas d’un motor.

És a dir, les forces de la natura continuen presents, i encara amenaçants, però ja no són percebudes com a esperits, dimonis, genis o divinitats, ni tampoc com a éssers animats i dotats de voluntat pròpia. La disponibilitat de foc és una necessitat satisfeta –se’n pot tenir en qualsevol moment gràcies a diversos ginys– i aquest fet accentua la percepció negativa del foc en la mesura que destaca o es fa visible –en el llenguatge quotidià hauríem de dir que és notícia– quan es presenta com a calamitat o catàstrofe: la imatge mediàtica del foc és la de l’incendi forestal o d’edificis, l’accident industrial o de transport, la guerra… en una societat que, alhora, posa especial èmfasi en la prevenció de riscos quotidians.

En l’àmbit domèstic, el foc ha perdut –si més no, en part– la seva funció com a generador de llum i escalfor. Ja fa anys que l’electricitat ha substituït la crema de combustibles com a font de producció de llum i, en part, també de la de calor.

Tot plegat situa la percepció positiva d’aquest element en l’àmbit del ritual o la festa. S’encén el foc de la llar –allí on és possible tenir-ne– com un valor afegit en la qualitat de vida. S’utilitza el foc –encara més si és de llenya– per practicar una cuina especial, diferent de la quotidiana. La nostra societat ha fet de la carn a la brasa el paradigma de la cuina de diumenge i del retorn als orígens.

S’assumeix el risc del foc, com ja hem vist, en la festa, perquè és en aquest context on manté en bona part el seu caràcter mític, on recorda antigues simbologies i on retroba noves funcions en la necessitat de trencament amb el ritme diari.

Així, el foc motiva els cinc sentits a través d’un joc subtil i fecund, i sota el seu influx l’home escolta contes al seu voltant, converteix la gastronomia en un art per mitjà de les flames, s’embriaga amb l’olor de la pólvora, es meravella en veure els artificis del foc i comparteix l’escalfor dels cossos sota el signe de la passió. Els elements mitològics i simbòlics del foc són un material dramatúrgic d’una riquesa extraordinària. És font de vida, i cap altre element no conté en la seva naturalesa aspectes rituals i simbòlics tan fecunds per a la representació teatral.

La tradició d’alguns dels rituals mítics i la màgia que, d’una manera o altra, conté la nit de Sant Joan avui en la nostra societat fan que aquesta festivitat continuï essent celebrada per molta gent i molts pobles. Avui podríem dir que el significat dels vells rituals ha canviat però que la màgia del foc i la festa continua vigent en la revetlla de Sant Joan. Aquesta revetlla manté el caràcter popular i col·lectiu, continua servint per a reunir familiars, amics i veïns al voltant de la foguera, acompanyats del so dels petards i el gust de la coca, el vi dolç o el cava. Aquesta revetlla manté viva la màgia entorn del foc i revifa l’esperit col·lectiu dins del model urbà que impera a l’Europa d’avui.

La nova màgia del foc deriva del seu risc potencial. La tecnologia ha fet possible augmentar encara més les seves dosis d’espectacularitat sense eliminar-ne totalment el risc. Tradició i modernitat van lligades de la mà; màgia i tecnologia, també. Així, doncs, continua la dialèctica, les ambivalències i les contradiccions al voltant del foc. El coneixement i la tecnologia fan possible cada dia noves aplicacions, però, alhora, les amenaces ens fan més por que antany. Jugar amb foc ens és tan perillós com necessari. El do dels déus, la seva domesticació, ens atorgà un nou poder creatiu, ens féu quasi com ells; els foc ens civilitzà, però encara avui manté un poder que, desfermat, no podem controlar.