Vida
Gran afeccionat al cinema, començà a col·laborar en la premsa i les revistes especialitzades, com "Fotogramas", "Film Ideal" i "Nuestro Cine", on escriví l’article Entre un cine de Barcelona y un cine catalán (núm. 61, 1968). El 1968 publicà el seu primer llibre de cinema, Introducció a la història del cinema (1895-1967) com a Ramon-Terenci. Després d’un parell de novel·les signades amb el psedònim Ray Sorel (Besaré tu cadáver i Han matado una rubia, 1963-64), es donà a conèixer com a narrador ja amb el seu nom amb La torre dels vicis capitals, premi Víctor Català 1967. A continuació, guanyà el Josep Pla 1968 amb Onades sobre una roca deserta (1969) i el Crítica Serra d’Or 1970 amb El dia que va morir Marilyn (1969). Tornà a rebre aquest guardó el 1972 per Siro o la increada consciència de la raça. Una història catalana, que també s’endugué el Prudenci Bertrana (1971). Bon coneixedor i col·leccionista de còmics, publicà l’assaig Los cómics, arte para el consumo y formas pop (1968). Gran viatjador, conreà la crònica d’impressions en llibres com ara Terenci del Nil (Viatge sentimental a Egipte (1970), Crónicas italianas (1971) i Tres viajes románticos. Grecia. Túnez. México (1987). També s’apropà al teatre com a traductor i versionador d’una dotzena llarga de peces clàssiques (Salomé, 1977; Hamlet, 1980, i Tendra és la nit, 1987); escriví Tartan dels micos contra l’estreta de l’Eixample (1974) i feu aportacions en Quan la ràdio parlava de Franco o vides de plexiglàs (1980), de Josep Maria Benet i Jornet. També recollí un bon grapat d’entrevistes a Preguntar no és ofendre (1975). Tot i la seva abundant producció narrativa, mai no deixà d’escriure sobre cinema: Hollywood Stories 1 y 2. Sólo para amantes de mitos (1971-73); Tarzán (1973); Estrellas y mitos (1973); Cine romántico (1978) i Cine de aventuras (1979), alguns dels quals en col·laboració; Suspiros de España. La copla y el cine de nuestro recuerdo (1993); la col·lecció de fascicles "Clásicos del cine" (1994). També escriví Mis inmortales del cine. Hollywood, años treinta. Ídolos de ayer y de siempre, seguit dels anys quaranta, els cinquanta i els seixanta (1996-2003, 4 vol.). Per a la televisió dirigí, escriví i presentà Más estrellas que en el cielo (1989-90, TVE). Com a novel·lista obtingué el premi Planeta 1986 amb No digas que fue un sueño, el Ramon Llull 1992 amb El sexe dels àngels i el Fernando Lara de Sevilla 1996 amb El amargo don de la belleza. El 1990 començà a publicar les seves memòries, El peso de la paja 1: El cine de los sábados, que continuà el 1993 amb El peso de la paja 2: El beso de Peter Pan i el 1998 amb El peso de la paja 3: Extraño en el paraíso. Els últims anys escriví tres novel·les esperpèntiques: Garras de astracán (1991), Mujercísimas (1995) i Chulas y famosas (1999) i un parell de novel·les històriques: Venus Bonaparte (1994) i El arpista ciego. Una fantasía del reinado de Tutankamón (2002), premi José Manuel Lara 2003.
Bibliografia
BONILLA, J.: Terenci Moix, "La Esfera / El Mundo", 28.03.1998, p. 2-3.
ESTÉVEZ, I.: Terenci Moix, "Diari de Barcelona", 12.05.1991, p. 4-5.
IBORRA, J.R.: Detrás del arco iris. En busca de Terenci Moix. Planeta, B. 2004.
RUIZ, R.: Un esperpent sofisticat, "Avui diumenge", 07.01.1996, p. 7-10.