La vida de les persones en societat és orientada per una sèrie de moments significativament importants que, des del naixement fins a la mort, n’ordenen el sentit. Tot i que la diversitat de formes de vida és molt gran, a través d’algunes dades com les que mostra aquest mapa per a algunes grans àrees del món –l’edat del matrimoni, l’edat de tenir el primer fill i l’edat de la jubilació, a més de l’esperança de vida– ens podem fer càrrec de la magnitud de les diferències que marquen la manera de viure de la gent segons el lloc on habiten.
Les grans àrees del món corresponen a les 21 divisions donades per l’ONU, i totes les dades referides són les mitjanes entre tots els estats que les componen. Tanmateix, molts dels països no disposen d’algunes de les dades. D’altra banda, l’edat de matrimoni és la mitjana entre la dels homes i la de les dones, l’edat de tenir el primer fill fa referència només a les dones, mentre que l’edat de jubilació és la marcada en la legislació dels diversos estats, per tant, no l’efectiva, i finalment, l’esperança de vida correspon a l’edat suposada d’anys de vida, mitjana dels homes i dones. S’ha d’entendre, doncs, que es tracta només d’una aproximació.
En primer lloc, destaca la diferència en l’edat de l’aparellament formal –que aquí en diem matrimoni– entre el que podríem anomenar el sud i el nord. Així, a les àrees anomenades del sud, l’edat mitjana del “matrimoni” oscil·la entre 21 i 25 anys, mentre que al nord, aquesta se situa gairebé sempre en 28 anys. En tots els casos, i amb totes les dades per estats que s’han tractat, l’edat d’aparellament és sempre superior en els homes que en les dones, essent de 23,7 anys per a les dones i de 27,3 en els homes.
Aquest patró de diferències nord-sud es repeteix també amb relació a l’edat de tenir el primer fill, que va dels 19 anys de l’Àfrica central i occidental als 28 de l’Europa central o els 29 d’Austràlia.
Pel que fa a l’edat de jubilació –un concepte que no pot tenir el mateix sentit a tot arreu–, a totes les grans regions del món es mou entre 55 i 65 anys. Aquesta informació, però, resulta més rellevant si es compara amb l’esperança de vida. Així, es pot observar com en algunes regions de l’Àfrica, l’esperança de vida és inferior a l’edat legal de jubilació, és a dir, que ben poca gent arriba a l’edat de la retirada del món laboral. Ben al contrari succeeix a les regions del nord, on l’esperança de vida supera amb escreix l’edat de jubilació.
La retirada del món laboral
La jubilació, o retirada del món laboral, que en el seu sentit etimològic hauria de significar un motiu d’alegria, representa un moment de canvi en la vida de molts individus. Als països desenvolupats amb una esperança de vida llarga, les polítiques socials dirigides a millorar el benestar de la gent gran han canviat les perspectives, que no fa gaire temps tenien els que hi arribaven. Fins i tot, aquella experiència crítica que representava per a les persones que, amb la pèrdua del treball, se sentien menys valorades, està canviant ràpidament.
Ara, en el món occidental desenvolupat, la vellesa adquireix noves perspectives i apareixen nous problemes de relació amb la família i d’organització de la vida quotidiana. La marginalitat econòmica i la soledat, a més de l’aparició de noves malalties degeneratives vinculades a aquest allargament dels anys de vida, poden esdevenir noves causes d’estigmatització (vegeu el mapa 60).
La diversitat de models de convivència familiar
No es pot pas dir que el món no hagi conegut cap altre tipus de globalització fins a l’actual. O és que al nostre país no es parla una llengua que deriva del llatí, amb notables influències àrabs, fet que precisament és resultat d’altres processos de globalització mil·lenaris? Però el cert és que si fins fa poques dècades encara es podia considerar que a cada territori li corresponien unes formes de convivència familiar pròpies, en l’actualitat s’ha produït una fragmentació dels models dins de cada territori que dificulta enormement la seva anàlisi, mesura i representació en un mapa. I no és solament el fet de la importància dels moviments migratoris que traslladen i “deslocalitzen” estils de vida dins d’altres tradicions socials, sinó que la dispersió es produeix de manera generalitzada precisament per la fallida dels models hegemònics.
Al món occidental desenvolupat ara mateix perviuen les formes més tradicionals de convivència familiar, amb grups monoparentals, fruit o no d’una elecció voluntària, parelles homosexuals, models estables de convivència parcial en caps de setmana, etc. Així mateix, s’han generalitzat les formes de reproducció assistida i les de deslligar la descendència, i l’assumpció de les responsabilitats socialitzadores i educatives corresponents, de l’estricta reproducció biològica.
D’altra banda, en països orientals, les modernes polítiques de control de la natalitat lligades a estils de vida tradicionals, com passa a la Xina, poden donar lloc a noves conductes amb relació a la gestió de la vida que eren impensables fa uns quants anys i que introdueixen desequilibris inestables, l’abast dels quals és difícil de conèixer.
I, en tots els casos, hi ha un gran procés de canvi vinculat a l’emancipació de la dona respecte de les tradicionals tuteles patriarcals, que és de naturalesa veritablement revolucionària en les seves conseqüències, ara com ara, impossibles de preveure. Desgraciadament, els mapes poden representar allò que és estable, i de tot això només podem fer-ne una fotografia moguda.